Un trosset del segle XIX espanyol

Un trosset del segle XIX espanyol

Per Joan Anguela

 

Un troçet del segleXIX espanyol (Creuer reina Mercedes esfondrat)

Creuer Reina Mercedes, esfondrat

 Cap els finals de la dècada de 1860 Espanya ja no era potència colonial de primer ordre. El 1836 el Congrès va reconeixer la sobirania i independència de les antigues colònies d’Amèrica. Aquella grandesa colonial va tenir brots de nostàlgia i va donar pas a l’anexió de Santo Domingo i la desgraciada guerra del Pacífic del 1866.

 Quan va arribar la revolució del Setembre, solament quedaven, del vell imperi colonial, Cuba i Puerto Rico a les Antilles i Filipines i les illes Carolines a l’extrem orient. Al 1860, Espanya solament utilitzava Ceuta i Melilla com a presons per als presidiaris condemnats per molt greus delictes. Així mateix, les possessions del golf de Guinea, Fernando Poo, Anobón, Corisco i Elobei, tampoc mereixien gran interés pels diferents govern espanyols. A Cuba hi anaven els alts càrrecs funcionarials espanyols per enriquir-se el màxim possible, a fer jocs sexuals amb les mulates cubanes (les més reclamades eren les anomenades “trigueñas”), i fent-se servir per esclaus negres. Les colonies eren el cap de turc on descarregar els exessos de la despesa pública sense aturador. Mentre que l’espanyol mitjà devia pagar al fisc 5 rals per terme mitjà, els cubans havien de pagar 12 rals de promig. En els diaris cubans s’anunciava: “se venden dos yeguas;  dos negras, madre e hija, juntas o separadas” .

 Durant aquell temps de grans penuries per a la població d’esclaus negres, va circular una dita popular que deia: “ desde el fondo de un barranco grita un negro con afán, ¡Dios mio, quien fuera blanco aunque fuera catalán”!. Obligats per les dures condicions a Catalunya, els catalans que van emigrar a Cuba es van veure obligats a vendre porta per porta les teles que havien portat de Sabadell i Terrassa. Els que no van tenir sort en aquesta activitat van veure’s abocats a treballar als camps de cultiu de la canya de sucre i als camps de cotó, gairebé amb les mateixes condicions que els esclaus negres. Per això els esclaus van veure com uns blancs quasi estaven en les mateixes condicions que ells. D’aqui la dita popular. Els que havien fet fortuna i tornaven a Catalunya amb  diners i blancs de pell sel’s deia els “indians” i en alguns pobles de Girona “els americanos”, i els que van poder tornar després de malviure a les plantacions cremats pel sol, sel’s deia “els socarrats”.

 Alhora els que van fer grans fortunes van ser els amos de les plantacions i els esclavistes com : Antonio López, marqués de Comillas, Josep Xifré, primer president de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, La família Vidal-Quadras, Josep Xifré, Joan Güell, la família Samà, la família Goytisolo, Tomàs ribalta, Esteban Gatell, La família Rabassa, etc.

 No era doncs d’estranyar que la revolució del Setembre fos una senyal per al poble cubà de l’aixecament contra tots el grandissims abusos als que estaven sotmesos. Aquest aixecament de rebelió de la població cubana es va respondre amb afusellaments, penes de presó, tortures i assassinats sense cap judici previ. Però el desmà més gran va ser l’afusellament d’un grup d’estudiants de medicina de la Havana l’any 1871.

 Mentre tant, a la península, concretament a Barcelona, la “Societat Obrera “ va difondre una proclama en la que es deia: “Volem l’establiment de la ensenyança obligatòria en tot el grau possible; instrucció tant nessessària per l’obrer. Volem que hi hagin en els tallers i fàbriques, condicions higièniques que la salut dels obres així ho exigèixen. Volem, a la fí, evitar mentre sigui possible el trits espectacle de veure com els nens perden la salut en treballs impropis de la seva edat. I al final deia: “Autonomia per al municipi!, Menys hores de treball i més salari!, Salut i emancipació social!”.

 Després de revoltes i contra revoltes militars, per una banda els lliberals i republicans i per l’altra els monàrquics juntament amb la casta privilegiada dels grans terratinents que a la vegada era la gran aristocràcia, no deixaven que Espanya es transformés en un pais normalitzat com els que formaven la Europa d’aleshores. Aquella Espanya era un territori caciquil eminetment agrari en el que a Andalusia els cortijos de més de 3.000 hectàries eran nombrosíssims, sobre tot a Còrdoba , Sevilla, Càdis i Badajoz, en els que pobles sencers pertanyien a un sol propietari, la major part de les terres eren ermes i que les cultivades ho eren de la forma més primitiva, però que al mateix temps exigien arancels protectors per augmentar així els seus guanys. El caciquisme solament és possible en un país de gran propietat agrària. El caciq és el ricatxo del poble, el terratinent o el seu representant que resideix a la Cort de Madrid, d’ell depenen que els obrers agrícoles sobrevisquin o es morin de gana. La guardia civil de la comarca està en connivència amb ell. El caciquisme com el feudalisme sol col·laborar amb el governador civil. El treballador ha de votar el que li diu el “señorito”. Les eleccions es fabriquen des del “Ministerio de la Gobernación”. És inutil insistir en que les llistes electorals es “fabriquen” als ajuntaments de forma totalment premeditada. Així doncs, les dretes aliades dels senyors de la terra sempre en sortien guanyadores.

 En el camp de l’economia productiva industrial, les inversions extrangeres foren d’una importància capital: “el Banco Hipotecario, la Unión i el Fénix Español, Tabacos de Filipinas, Aguas de Barcelona, Unión Española de Explosivos, Minas de Rio Tinto, Astilleros del Nervión, la alimentaria Suchard” i moltes més formaven el gran conglomerat de la indústria espanyola en mans del capital extranger. Ara ja no es tracta de societats extrangeres, que tractaven als treballadors com a esclaus de les colònies, ara es tractava d’associar-se amb capitalistes espanyols, de trobar testaferros, d’obtenir un decissiu bon grapat d’accions per fer-se molt ric en poc temps.

 Així com fins ara la base de la indústria espanyola fora de Catalunya era la de la producció de llingots de ferro, dels quals se n‘exportava la pràctica totalitat cap a Anglaterra, França i Alemanya, fent que el minso benefici de la transformació del mineral amb lligot es quedés a Espanya, i el gran benefici anés a parar als països que transformaven el llingot de ferro en les seves industries navals, de construcció de grans edificis, linies fèrries,  ponts, etc. Obtenint d’aquesta forma un benefici extraordinari i al mateix temps que modernitzaven els seus països.

 Mentre tant la població en general i la obrera en particular no sortia de les seves condicions de màxima pobresa per culpa de les polítiques econòmiques dels governs tant dels liberals com dels monàrquics, els uns per no atrevir-se a fer la reforma agraria i els altres per perpetuar el sistema de protecció de la casta aristocràtica semifeudal i caciquil.

 El propi Sr. D. Antonio Maura va dir en una ocasió al Ateneo de Madrid: “El caciquismo es un órgano indispensable en la vida nacional, el único que puede salvar a Espanya de la anarquia”. Fet que poc després va fer exclamar a diferents personatges de la política i del món empresarial: “El feudalismo es la Constitución real de España”, “El cacicato es nuestra verdadera Constitución política”, “Excepto en las grandes ciudades, la lucha electoral no es sinó una lucha de caciques”.

 Mentre tant a Cuba s’anava fraguant la independència. No obstant el general Martínez Campos va arribar a un acord amb les forces independentistes insurrectes: deposar les armes, amnistia general i un règim d’autonomia similar al de Puerto Rico. Un grup de patriotes cubans dirigits per Antonio Maceo no va admetre aquesta capitulació. Una entrevista de Martínez Campos amb els dirigents insurrectes no va donar cap resultat. A leshores, José Martí va poder fugir d’Espanya on estava desterrat, i després d’arribar a Tampa a finals de 1881, va formar el partit revolucionari cubà, que en definitiva va ser l’artífex de l’alliberament de Cuba.

 El segle XIX espanyol va ser el segle dels pronunciaments militars, de les restauracions monàrquiques, dels grans dispendis per les guerres colonials, de la fugida dels beneficis industrials cap a l’extranger, dels mals governs en general que van començar a dur Espanya cap a una situació d’endarrariment econòmic i social consequència del qual encara ara en pateix la societat espanyola.

 Se’n podria fer una analogia, salvant les distàncies de temps, amb el sistema de govern, des de la pretesa i per a mi falsa democràcia espanyola, que ha vingut desenvolupant el sistema bipartidista espanyol.

Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s