El poder

El poder

Per Joan Anguela

El poder

 

La màxima concentració de poder se sol donar en un sol individu que generalment és el cap d’un govern de caire més o menys dictatorial que ha assolit el poder de forma violenta per mètodes militars, o de forma gaire bé democràtica amb una prèvia manipulació de la opinió de la ciutadania, conduint-la cap a la assumpció dels interessos del grup que vol imposar el pensament de classe mitjançant  plebiscits, eufemismes i altres estratagemes perquè aquest sigui acollit dins la ciutadania de forma majoritària.

Les manifestacions de poder surten del regne animal. L’home com a ser racional, però encara no totalment humanitzat, també té manifestacions de poder com molts animals. Les rates s’orinen a sobre de la seves parelles per indicar possessió. Els processos de submissió per mitjà de processos hereditaris i en la disputa del poder, en molt rares ocasions s’arriba a la agressió real. En el comportament del regne  animal es pot observar una ambivalència, es a dir, una tensió entre inhibició i desinhibició del mecanisme agressiu.

La línia de poder entre règims dictatorials i no dictatorials però amb trets autoritaris, és molt fina. Determinades actituds en democràcies assentades fan dubtar entre les unes i les altres. Els interessos de poder dins d’un Estat amb aquestes característiques fan que unes capes de la població, que són les més importants en nombre, pateixin els abusos que el poder causa sobre elles perquè afavoreixen els interessos de la classe dominant per sobre de la ciutadania en general.

A l’Estat espanyol les rendes del treball, durant l’època que va de la post guerra fins ben entrats el anys 80, eren d’un 75% de les rendes totals del país, mentre que les del capital solament representaven el 25%. Aquesta mateixa proporció, aproximadament, era la que estava establerta a tot el món occidental amb petites variacions de percentatge. Aquest estat de la economia es va anar capgirant, per passar finalment , en el moment actual a una renda del treball de solament un 59%.

Aquest estat de la economia espanyola és conseqüència de les polítiques de reforma neoliberal acceptades a Europa i impulsades pels grups de poder que s’alimenten d’aquestes polítiques per enriquir-se a costa de les capes mitjanes i treballadores de la societat.

Aquest descens de les rendes del treball ha tingut un efecte devastador en el consum i la demanda domèstica, generant una disminució del creixement econòmic i una destrucció de llocs de treball que han fet baixar d’una manera molt important les cotitzacions a la seguretat social amb el greu perjudici que això suposa per als pensionistes i encara més per als futurs jubilats que hagin de cobrar pensió de l’Estat.

Les famílies de les classes mitjanes, sobre tot, han hagut d’endeutar-se per poder mantenir el seu nivell de vida. Aquest endeutament és la explicació del gran auge de la banca, que va ser més gran en aquells països de major endeutament. És el cas de l’Estat espanyol .

Les inversions financeres van baixar d’una manera alarmant en el sector productiu, degut a la baixa rendibilitat i transvasant-se cap al sector especulatiu, principalment la construcció, creant així la gran bombolla del sistema construcció-banca-especuladors, donant una gran sensació de bonança econòmica i estat de gran fiabilitat de la economia, al mateix temps que els dos governs alternatius espanyols predicaven al vent les excel·lències de les seves polítiques econòmiques, cosa que feia que quan hi havia eleccions acumulessin  tants vots fins a arribar a majories absolutes.

La crisi va esclatar i amb ella es va allunyar aquell estat de benestar que semblava perdurable, deixant, després de uns quants anys, un estat de precarietat entre la societat majoritària que és la mitjana, i un estat de pobresa entre la població treballadora quasi similar als temps de postguerra civil. Mentre tant les classes privilegiades s’enriquien i defraudaven amb la anuència dels governs del PP i del PSOE.

Les classes afligides de la societat sobre les que han fet caure el pes de la crisi, feien com els animals sotmesos al poder de la bestia dominant.

El poder adquisitiu de les classes mitjana i treballadora han fet un gran descens perquè els que tenen i gaudeixen de les rendes del capital poguessin pujar com mai ho havien fet en el transcurs dels períodes democràtics. Per això la fina línia que separa algunes democràcies de les dictadures es manifesta a l’Estat espanyol amb un traç molt més gruixut.

Tot aquest estat de coses porten a considerar que el sistema està preparat per perllongar el que la dictadura d’en Franco va dur a terme en els quasi be quaranta anys del seu mandat. La influència dels que maneguen el capital sobre les institucions dites representatives, amb l’ajut dels governs còmplices fan del tot impossible revertir la situació per aconseguir un més just repartiment de totes les rendes creades per la economia productiva.

El canvi substancial que hauria de seguir la política econòmica del país la ha marcat la coalició dels nous partits d’esquerra sorgits a l’Estat espanyol des de tres o quatre anys ençà. Aqueta política ve avalada per prestigiosos economistes i catedràtics internacionals: James Galbraith de la Universitat de Texas, Thomas Piketty de la Universitat de Paris, Robert Pollin de la universitat de Massachusetts i un llarg etc.

Es tracta de un creixement de la despesa pública i un augment dels salaris per afavorir la despesa dels ciutadans alhora que creixeria el entramat productiu, conduint aquesta senzilla pràctica a l’enlairament de la economia. La falsa bonança econòmica va fer que, en un estat d’eufòria, el PSOE abaixes els impostos, mesura causant d’un forat en les arques de l’Estat de més de 28.000 milions d’Euros, cosa que va fer que aquell govern es veies obligat a reduir la despesa pública juntament amb la baixada dels salaris, propiciant la pràctica desaparició de la demanda domèstica causant la gran depressió de les classes populars.

Però, es clar, quan els governs espanyols estan sotmesos als desitjos de la “troika” que governa Europa fent cas de polítiques nefastes per la població en general, tothom ha de saber que hi ha una altra manera de governar que posaria en marxa la tan decaiguda economia d’Espanya, així com de tots els països del sud d’Europa que també pateixen les penúries d’aquests depredadors i mascles dominants dels mitjans econòmics que s’han fet els amos del territori, i a l’igual que les rates, també s’orinen a sobre de la població més desvalguda. No obstant molts s’entesten a votar els mateixos que els causen els mals que a priori tant diuen témer.

Aquesta entrada ha esta publicada en Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s