Els patriotes espanyols

Els patriotes espanyols

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

Una de les varies definicions de patriotisme sembla ser aquella que vincula als individus amb la terra que els ha vist néixer i allà on han crescut i s’han desenvolupat com a persones integrades en la societat que conforma aquell territori. L’individu que es considera patriota és aquell que se sent lligat a la terra natal o adoptiva per uns determinats valors culturals, històrics i afectius. Al mateix temps, el patriotisme comporta una sèrie d’obligacions que el fa ser de bona llei: treball, modals, normes de conducta, servei, etc.

Molts diuen que el patriotisme i el nacionalisme són dos conceptes diferents i en ocasions antagonistes. En algunes parts d’Europa el fet de mostrar banderes o altres símbols lligats a la pàtria està mal vist per alguns grups que moltes vegades diuen i consideren fora de lloc la forma exaltada de nacionalisme, que és el que se’n diu jingoísme, es tracta d’una forma de imperialisme revestida de patriotisme extrem que justifica les accions agressives sobre un altre poble o nació, practicant accions militaristes repressives en contra del poble dominat.

El patriotisme busca, en general, una identificació personal amb el propi territori, amb una especial preocupació social pel benestar general de la societat que conforma la Pàtria o la Nació.

El nacionalisme podria tenir un sentit anàleg respecte a la nació. Nació és un concepte que identifica un grup cultural ben definit: costums, llengua, tradicions, gastronomia, història, i sobre tot , voluntat de ser. Tot això conforma la cultura d’un poble o nació. L’amor o estima per aquests trets identitaris és el nacionalisme, que no te res de censurable si no surt dels límits del comportament civilitzat envers els altres pobles o nacions. Quan el nacionalisme surt d’aquells límits i perjudica altres pobles, nacions, ètnies culturals o minories, és quan esdevé feixisme.

De vegades, alguns patriotes, als que se’n podria denominar “salvapàtries”, són els que en un Estat administren el control social, no dubtant gens ni mica, en atropellar les llibertats i els drets socials dels seus conciutadans. Sempre, sense excepció, no consideren que hi hagi res de mal en el seu comportament, emparat en la legalitat que ells mateixos creen o han creat per a tal fi. El fi justifica els mitjans emprats per tal de no perdre els seus privilegis, aconseguits en el cas d’Espanya després de segles de practicar la mateixa política. Com en d’altres comportaments entre agressor i víctima, sempre l’agressor culpa la víctima de la agressió. La seva justificació és la protecció pròpia, i la del grup creador de l’entramat per a benefici propi en contra del que ells perceben com a perillosa influència del grup perseguit, ja que aquest podria canviar l’estat de coses en el que ells asseguren el seu estatus social.

Tot sovint, a l’Estat espanyol es parla de patriotisme espanyol, però no gaire de patriotisme castellà, andalús o asturià, per posar alguns exemples, en canvi es parla molt de nacionalisme català, quan realment aquest injuriat nacionalisme que atribueixen als catalans, és patriotisme d’una gent que se sent pertanyent a un territori amb totes les conseqüències que això comporta. Els faedors de la falsa unitat espanyola, els castellans, busquen imposar tots els atributs de la seva pàtria als demés, siguin catalans, gallecs, aragonesos o andalusos, que fins ara ho han aconseguit excepte amb els catalans, d’aquesta impossibilitat ve l’anticatalanisme visceral que els poders de l’Estat d’arrel castellana atien contra Catalunya.

Catalunya com nació més antiga que la castellana, te un patriotisme sense Estat o sense definició de Nació en sentit polític, en canvi el nacionalisme va associat a la formació dels Estats-nació moderns o no tan moderns com Espanya. El patriotisme ve de molt abans, ve de la més primitiva lluita del grup, clan o tribu per conservar els seus trets identitaris. El patriotisme és part essencial del procés de formació d’un poble o societat vinculada a tots aquells atributs característics inalienables que conformen una nació. La pèrdua de les creences que defineixen la identitat del grup comporten la desaparició d’aquest. Aquesta pèrdua solament pot venir per l’imposició d’una altra cultura o per deixadesa del grup que permet ser assimilat per la cultura dominant. Sense patriotisme no hi ha pertinença al grup o comunitat.

Així doncs, el bon patriota és aquell que seguint totes aquelles qualitats que conformen la societat d’aquell poble, dona bon exemple de ciutadania complint amb la moral establerta, actuant davant dels demés com un bon complidor dels deures socials, demostrant d’aquesta forma gratitud cap el conjunt de la ciutadania pel sol fet de poder pertànyer i gaudir dels beneficis de viure en una societat en la que la justícia social que s’ha donat ella mateixa, aixopluga i empara tots els integrants d’aquell grup social.

Però quan un o alguns dels individus integrants de la societat deixen de banda els seus deures socials i es converteixen en elements distorsionadors del bon funcionament de la societat, llavors esdevenen agents perniciosos pels deures associatius i cal extirpar-los de la societat. A l’estat espanyol es comencen a alçar veus i corre de boca en boca el comportament totalment condemnable d’alguns prohoms espanyols que durant molt de temps han volgut donar exemple de comportament patriòtic envers la resta de la ciutadania, posant-se ells mateixos com a mestres a l’hora de predicar el patriotisme que segons ells li mancava a gran part de la societat espanyola.

Aquests mateixos patriotes espanyols, són els que tantes vegades s’omplien i s’omplen d’orgull proclamant el seu patriotisme, la seva conducta, el seu exemple, el seu ideari d’unitat espanyola i el seu comportament social. Però vet aquí que totes aquestes manifestacions d’exaltació nacional solament són formes de conducte que només empren paraules buides de tota honestedat, fent el contrari del que prediquen fins que són descoberts, i la seva hipocresia i fals patriotisme queden totalment desarmats.

Aquesta mena de conductes pròpies de delinqüents, queden ara al descobert, fent que la ciutadania hagi perdut tota confiança en aquests tipus de ciutadans que ocupen els més alts càrrecs de la administració pública espanyola, des de la més alta magistratura fins abastar bona part  l’administració de l’Estat, passant per les famílies més acomodades fins a bancs i grans empreses,  donant un gravíssim exemple a la ciutadania, que bona part de la qual, ja es “vox populi”,no sap si fent el mateix que fan ells, es poden rescabalar de tants anys d’engany i espoli.

Aquests patriotes espanyols, del seu patriotisme n’han fet el seu escut i la seva excusa i l’últim refugi del seu comportament canallesc. Suposades persones d’alt nivell ciutadà, sempre donant lliçons de moralitat… hipòcrites!

Després de tot aquest estat de corrupció endèmica, seria altament desitjable i convenient que la ciutadania impulsés el canvi de règim necessàri perquè l’Estat espanyol esdevingués d’una vegada per totes un estat assimilable als més avençats en justícia social d’Europa.