La Creació (II)

La Creació (II)

Per Joan Anguela

La Creació (II)La hipòtesi central de que a l’Univers hi ha vida, és que la vida animada es forma sense cap altre condició que les que hi ha hagut en la Terra en el moment en que es va produir aquest fet capital que dona raó a la existència de l’Univers. Fins i que no és d’una certesa total, el fet que la vida hagi aparegut a la Terra tan de pressa com les condicions van ser propícies, fa pensar que la matèria viva pot ser considerada com el pas de les substàncies inanimades cap a un estadi d’organització superior. Si la matèria vivent sorgeix de forma inevitable i automàtica sota les condicions adequades, és quasi del tot segur que la vida és molt comú dins de l’Univers. No obstant, sembla menys segur que la evolució cap un estatus d’intel·ligència sigui possible al cap d’un temps més que suficient.

No se sap amb precisió quan va començar la vida a la Terra. En qualsevol moment durant els primers 1.500 milions d’anys després de la formació del sistema planetari, i durant la consolidació del planeta com a satèl·lit del Sol, quan a la terra, la superfície estava coberta per un líquid caldós compost de gasos verinosos com el metà, l’amoníac i l’hidrogen, es va produir una transformació pel constant bullir d’aquestos components per la elevada temperatura regnant en la superfície del planeta, que va donar lloc a una llarga i complicada sèrie de reestructuracions moleculars que van culminar amb la formació del primer organisme viu, es a dir, amb capacitat d’autoreproducció. Tot això va ser la conseqüència d’innombrables salts endavant i en darrere fins que una de les milers de milions de combinacions va ser la precisa en el camí cap a la evolució de la vida.

Des de fa molt de temps, més de 50 o 60 anys, molts biòlegs de gran prestigi, han arribat a la conclusió de que la formació de la vida sobre de la Terra va ser un fenomen quasi inevitable, degut a les condicions que hi havia a la Terra primitiva. Hi havia varies fonts d’energia disponibles per iniciar la reordenació dels elements necessaris: tempestes radioelèctriques, calor volcànic, radiacions de llum ultraviolada procedent del Sol, i raigs còsmics, apart d’altres ingredients per ara desconeguts. Amb tot, la formació de vertaders éssers vius està rodejada de molts misteris, ja que encara quedava molt camí per recórrer entre la aparició de la primera molècula simple i la que va obtindre el premi de la gossa per arribar a reproduir-se i multiplicar-se.

Cap de les especulacions sobre la vida en l’univers estaven basades en fets científics abans del 1950. Inclús les teories d’abans de la II guerra mundial varen induir a la majoria dels científics i astrònoms a que la formació de la Terra com un fenomen més o menys extraordinari. Es pensava que el Sol deuria d’haver sofert un encontre fortuït amb una altra estrella fa alguns milers de milions d’anys, i com a resultat s’havien format uns glòbuls de matèria que degut a la atracció gravitatòria de la gran massa del Sol havien quedat convertits en els planetes que encara avui dia donen voltes a la seva estrella. Com que aquests xocs entre estrelles són extremadament poc freqüents en l’Univers, s’estimava que la probabilitat de la existència d’un altre planeta similar a la terra era pràcticament menyspreable.

En l’actualitat és possible explicar com es formen les estrelles. Inicialment una porció de gas interestel·lar prou junt per contraure’s sobre sí mateix, fa que aquest acostament de la matèria origini un escalfament en el seu interior que arriba a molts milions de graus de temperatura, procés que pot durar normalment uns 100 milions d’anys fins que finalment es desencadenen les reaccions nuclears. Llavors es detenen les contraccions i la estrella s’estabilitza amb un mida i una temperatura més o menys constants. Fins ara solament es coneix d’una forma molt rudimentària les etapes finals de la formació de les estrelles. No obstant, sembla bastant probable que el Sol així com la major part de les altres estrelles, va començar com una bola de gas en lenta rotació sobre sí mateixa. La mida del qual era la mateixa que l’actual sistema planetari. Al contreure’s, va començar a girar cada cop més de pressa. Durant aquest procés, la rotació es va tornar tan ràpida que les regions equatorials de la superfície del encara no Sol va expulsar parts de matèria que es transformarien en els planetes que avui dia existeixen. Així doncs, el fenomen tan extraordinari que van pensar els científics de fa unes quantes dècades que era la formació de planetes al voltant d’una estrella, s’ha acabat comprenent que és un fenomen universal.

Si hi ha vida intel·ligent en algun lloc de l’Univers és una de les preocupacions més esteses entre la comunitat científica. Com podem saber si està estesa per tot l’Univers? Les conclusions a que s’ha arribat són sorprenents. Pot haver-hi milions de comunitats tecnològiques solament en la nostra galàxia. El raonament per arribar a aquesta conclusió està basat en una gran quantitat de dades, especulacions i deduccions teòriques que abasten una gran quantitat de rames de la ciència actual. Però el raonament essencial és molt simple. El nombre d’estrelles de la Galàxia és tant gran que encara que una fracció minúscula tingués planetes on fos possible la vida, n’hi haurien milions.

D’aquesta forma va sorgir la vida en el nostre planeta, com també molt probablement en d’altres planetes de la nostra galàxia i de l’Univers, donant d’aquesta forma compliment al més gran i més inefable dels actes de la Creació.

Aquesta entrada ha esta publicada en Ciència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s