Els catalans i la llei

Els catalans i la llei

per Joan Anguela

Els catalans i la llei (Jaume I i les Corts)

 

S’entén per llei natural el mecanisme necessari i indispensable per al compliment d’un procés. La conculcació d’aquesta llei implica la suspensió del procés i en certs casos la seva reversió. La llei moral quan esdevé llei positiva o convencional ( sovint, més que convencional, és imposada, es a dir, mala llei ), sol identificar-se i confondre’s amb el càstig, o sigui la reacció de l’organisme de poder que l’aplica a desgrat d’evidents inadaptacions o rebutjos de la majoria de la població.

Els catalans, potser més que d’altra gent, derivem el concepte de lleis a idees i a formes de qualitat de benestar, de distinció i de praxis positiva, i diem que són de bona o mala llei, i fins i tot, tendim a suprimir l’adjectivació i la substituïm per dir succintament que una cosa o una persona o un grup és de llei o no ho és. Per a nosaltres, la llei és tant concepte com substància, i la nostra naturalesa està imbuïda o xopa de la idea de que la llei (la bona llei ), és l’ordre natural que la natura ens ha donat per fer discórrer les nostres vides pel llindar del bon sentit.

Quan parlem dels nostres o de nosaltres, d’allò que és nostre, de la nostra llei i de la nostra forma de ser i veure la vida, compendiem una fórmula íntima i transcendent resumida en el fet que som cosmogònicament i necessàriament catalans. Bé i entenent que aquest lleuger examen no comporta vanitat ni autoadulació, ans al contrari, és la simple constatació d’un fet característic del poble català que aferma la nostra existència nacional.

Aquesta mentalitat catalana ha fet que la nació es nodrís d’antuvi de substàncies depurades en el gran alambí de l’experiència. Res no hi és improvisat, però tampoc planejat ni previst. La integració s’ha anat fent feixugament, com s’ha anat fent la matèria de la que està compost el nostre planeta.

Quan la nació ha despertat i s’ha observat a sí mateixa, ha comprés que havia esdevingut un organisme del tot nou, un ésser distint, un sistema, una llei, i que calia consignar el fet de la seva naixença social. D’aquí la compilació i promulgació dels Usatges en temps del compte de Barcelona Ramón Berenguer I. La llei a Catalunya és l’usatge, el que s’acostuma a fer, el que s’ha establert per repetició i constància, és a dir, els usos i costums de cada dia. No es podria dir que el cas és únic, però sabem que no te antecedents en el món occidental. En plena anarquia feudal, quan ningú no tenia cap noció dels drets civils i humans, ni molt menys coneixia els límits dels seus deures i de les seves servituds, Catalunya promulgava les seves constitucions, consagrant el text de la seva llei elaborada pel costum i l’experiència.

Més que una constitució dictada o legislació escrita, concebuda a priori, els quatre codis dels Usatges registren la primera etapa de l’ascensió d’un poble cap a les cimes de la nació-estat i formulen el dret jurídic, la qual cosa la sociologia de l’estat considera ajustat a dret. Gracies als Usatges, els catalans són els primers que coneixen el sistema pel qual s’ha de regir la vida col·lectiva. No és petita cosa en aquelles èpoques fosques i sotmeses a la arbitrarietat. L’ordenació feudal, les atribucions del príncep i els seus privilegis com a encarnació de l’estat, les regles de la navegació i del tràfic amb l’exterior, la legislació civil, encara que regits pels tractes habituals amb reminiscències godes i del dret romà, són un conjunt de guies i garanties pel poble.

Els catalans som gent de lletra escrita, no confiem el dret estatuït a la memòria o l’atzar. A més, els Usatges, les Constitucions de Pau i Treva, les Ordinacions de Corts, Les pragmàtiques i Privilegis i el universalment conegut Llibre del Consolat de Mar, són la paraula de la nació que fixa la fesomia civil i social de l’estat. El dret consuetudinari, la tàcita acceptació del precedent i del costum ha estat el fonament de l’ordre social. Per això mateix, els Usatges són la primera compilació de lleis sorgides de l’acord i del pactisme, el primer codi polític i civil aparegut en el llavors món occidental, molt abans que Enric III d’Anglaterra comencés a negociar amb la noblesa la institució d’una carta magna que finalment es va aprovar en el regnat del rei Eduard I cap allà el 1215, però aquest fet no és ni tant sols una aproximació al conjunt de lleis dels Usatges (1173 ) molt més complertes en tots els aspectes socials.

El cas és que la convocació de magnats i prohoms tant de la terra com de l’església, per la redacció i ordenació dels Usatges, amb consecutives esmenes i noves aportacions, fou la llavor del que molt aviat foren les Corts catalanes amb autèntica representació popular amb extenses facultats legislatives, executives i fiscals delegades i assumides per la Generalitat, primer parlament democràtic que ha existit a Europa.

Recordem que som catalans per altres raons que les conquestes, noces reals, pactes clericals o estranys plets nobiliaris, que en l’esdevenir de la història de les nacions passen com incidents totalment superables. I així, el nostre deure és superar totes les adversitats imposades esgotant les nostres forces i amb el coratge necessari per mantenir el nostre tarannà, essent sempre fidels a la terra que ens ha vist créixer i ens aixopluga i que tant estimem, fidels a la nostra nació, a la nostra llei, sense servituds a cap altre poble, ni altres dependències que no siguin les de la nostra gent, catalans fins al moll de l’os, fins a la fi del temps.

Aquesta entrada ha esta publicada en Història, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s