… i en vindran més

Per J. Anguela

L'última porta

L’última porta

 

 

 

 

 

 

 

Solament he votat una vegada a CIU en les eleccions per a la presidència de la Generalitat, va ser la primera convocatòria. I a les restants no ho he fet perquè la ideologia del soci de govern de Convergència és el més semblant al PP en les formes, salvant alguns trets culturals tan diferenciats entre els uns i els altres i l’amor per la terra catalana tan divergent entre ells.

L`últim escàndol promogut fora de les nostres terres, concretament a Castella, és una andanada més de l’artilleria castellanoespanyola contra el procés sobiranista català, procés promogut, no pel Sr. Mas ni pel Sr. Pujol, i molt menys pel Sr. Duran Lleida que mai han sigut plenament sobiranistes ni n’han fet proselitisme, sinó ans al contrari, sempre han expressat els seus desitjos d’estar cosits a Espanya, no per un sentiment de pertinença a les Espanyes, sinó perquè d’aquesta forma acontentaven les elits econòmiques i financeres de Catalunya dins les quals s’hi comptaven uns quants elements que alhora engruixien les files de la coalició, sobre tot d’Unió, el soci més capficat a defensar la unió amb les Espanyes solament per motius econòmics de classe.

Després de les afirmacions delirants del diari El Mundo de Madrid, que afirmava que el president Mas havia comés malversació de fons públics amb els quals havia obert comptes a bancs de Suïssa, alhora que també l’acusaven d’haver comés delictes contra la hisenda pública espanyola al no declarar els fruits dels seus negocis bruts i il·legals, cosa que poc més tard es va comprovar que la filtració de la policia espanyola a aquell diari era totalment falsa al certificar els bancs suïssos que no hi havia cap compte a nom del Sr. Mas. Ara s’abraonen en contra del president Pujol dient que te un compte a Andorra que puja l’“enorme” quantitat de quatre o cinc milions d’euros sense declarar des de fa més de trenta anys. No diuen que aquesta quantitat de diners és una herència del seu pare per la qual ell ja havia pagat els impostos deguts als seus guanys. ¿S’ha de retreure ara al Sr. Pujol per una quantitat, sigui la que sigui, heretada del seu pare, i que a més, la va posar a l’estranger tement que a l’Estat espanyol hi hagués una involució política cap a una nova dictadura, com així ho feien pensar els primers moments del cop d’estat del tinent coronel espanyol Sr. Tejero?. Tothom sap que l’impost de successions és un dels més injustos que es paguen a l’Estat espanyol, perquè és recurrent i es paga repetidament any rere any i sempre pels mateixos guanys, i que per això mateix, molta gent sempre ha mirat, en el passat, d’estalviar-se’l, ja que es tributava a la hisenda espanyola i com a conseqüència no tornaven a Catalunya molt bona part dels diners que s’extreien dels contribuents catalans per aquest concepte. Per aquest motiu, si el cas Pujol és solament un frau fiscal, exonero al president Pujol, perquè molts essent aleshores destacats dirigents de la Generalitat, potser també ho hagueren fet en circumstàncies similars de terror polític dut a terme per militars feixistes, que d’haver tingut èxit la seva aposta, de ben segur que hagués acabat amb represàlies i encarceraments dels polítics catalans més significats. Però ara potser s’està gestant un intent per part de les forces ultranacionalistes espanyoles de fer un bescanvi, és a dir, donar instruccions al sistema judicial espanyol perquè passi de puntetes per sobre el cas Pujol a canvi de que CiU refredi el procés, “Quid pro Quo”.

Però, dit això, també s’ha de dir que per poder acusar algú d’un delicte, sigui la que sigui la seva gravetat, s`ha de poder demostrar amb proves irrefutables, perquè tot el demés és posar fems a sobre l’hortalissa ja collida. En qualsevol procediment jurídic de qualsevol país democràtic del món, la presumpció d’innocència és la primera i principal premissa de tot articulat jurídic. Sense aquesta condició no hi ha base jurídica que pugui sustentar el dret penal. El govern espanyol també cau en errors que delaten la seva mala sang i al mateix temps la seva matusseria en fer afirmacions i demostracions negatives, com ara les que fa el sempre sorprenent ministre de l’exterior Sr. Margallo (o Margalló?), quan afirma que Catalunya independent sortiria fora de la galàxia, o inclús del sistema mètric decimal.

No hi ha en el món, o encara no s’ha inventat una forma de raonament que demostri que una cosa existent no existeix, com pot ser quan afirmen que la majoria silenciosa no votaria el sí-sí perquè no se’ls veu en actes d’afirmació sobiranista o d’altres manifestacions a favor de la sobirania de Catalunya. S’ha demostrat que un alt percentatge d’aquesta majoria, quan arriba l’hora de votar ho fan en un sentit o altre, però voten, i ho fan per motius ben reflexionats i alhora incognoscibles a priori. Però tant si val tot el que s’ha dit fins ara, Catalunya no és Pujol, i en Mas tampoc és el Moisès que ens ha de dur a traspassar el mar Roig, sinó que el que ho farà ara és el grandíssim desig de llibertat del poble català, per tant el cas Pujol no entorpirà el procés.

I a més, ¿per què hem d’enlairar l’expresident com si fos el pal de paller de l’independentisme, si ell mateix ha dit nombroses vegades que era nacionalista però de cap manera independentista?

Fa quasi bé un segle que Espanya espera i tem l’arribada de l’emancipació de Catalunya. L’espera i la combat, l’ha combatut sempre des de 1640 ençà, però també sap que tard o d’hora arribarà. Per aquest motiu no hi oposen altres raons que conceptes retòrics com la “unidad nacional”. Sempre els mateixos i sempre el mateix argument. Que a Catalunya es parla un altre idioma que el castellà, doncs se’l condemna i se’l suprimeix mitjançant lleis i reials decrets; que la seva cultura es diferencia de la castellana i oficial, doncs es tracta per tots el mitjans de suprimir-la mitjançant l’alliçonament a les escoles; que la història de Catalunya diu i lloa uns fets sobre uns moments històrics ben constatats pels historiadors catalans, doncs es reescriu la història fent preponderància dels esdeveniments castellans per sobre dels catalans i s’anul·len i oculten bones parts dels fets on intervingueren societat o prohoms catalans. O s’és espanyol i es segueixen els patrons castellans o ets un mal que s’ha d’extirpar sí o sí del cos místic que ha donat uniformitat forçada a l’Estat espanyol.

Catalunya, no ara, sinó fins ara, ha proclamat aquesta voluntat d’unió amb els pobles de la península, amb peu d’igualtat, amb germanor, però no per imposicions forçades a base de càstigs, escarnis, menyspreus i tota mena d’acarnissaments contra la societat catalana per no deixar-se tòrcer la dignitat i l’orgull de nació forjada al llarg de segles de continus esforços per conservar els nostres signes identitaris. Però ara ja no hi ha volta enrere, ara ja ha arribat l’hora de dir adéu a Espanya.

… i encara en vindran més.

Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s