Fa 75 anys… però no passa el temps

Fa 75 anys…però no passa el temps

Entrada dels franquistes a Barcelona

Ara fa 75 anys que les tropes del general sediciós Francisco Franco van entrar a Barcelona. Va esclatar la pau desprès d’una llarga guerra de tres anys, però va ser una llarga pau de prohibició del nostre idioma, d’actes criminals encara en temps de pau, d’injustícies i desigualtats envers els nostres drets, de continus menyspreus de la nostra cultura que va deixar la ciutadania catalana totalment desmoralitzada i despullada de tot sentiment de pertinència a la nació de la qual havia format fins aleshores. En definitiva el poble català va ser vençut i humiliat fins a límits insospitats, de tal forma que qualsevol historiador mínimament imparcial que coneixent la història de les humiliacions dutes a terme pels vencedors cap els vençuts de totes les guerres hagudes, no escrivís que la patida pel poble català no es contès entre les més atroces suportades per cap poble. La Espanya més intolerant, hereva dels valors heretats dels reis catòlics i el feixisme més exacerbat havia vençut la noble i treballadora Catalunya.

La dictadura dels revoltats encapçalats pel general Franco i totes les elits transversals, des de la església catòlica més intolerant (en tenim un ejemple recent, amb l’homilia abominable que va fer l’ex president de la Conferència Episcopal espanyola amb motiu de l’enterrament del president Adolfo Suárez), passant per les oligarquies terratinents, les financeres que els van donar suport financer, fins a les minories benestants, les quals van ser captades pels favors i corrupció oferts pel franquisme a canvi d’assegurar-se la seva lleialtat, van conduir la nova Espanya cap a la cova més tenebrosa del endarreriment cultural i social que ha vist la seva història.

Des de la mort del dictador i l’adveniment de la falsa democràcia que fa que l’estat de les autonomies sigui un miratge, Catalunya ha anat perdent la possibilitat d’assolir aquell estat de benestar i llibertats que li correspondrien com a nació desenvolupada dins el concert europeu. La Nació catalana ocupa un lloc punter juntament amb els pobles amb més capacitat de creació de riquesa de la Unió Europea. A diferència d’Espanya, Catalunya s’ha guanyat el reconeixement internacional per la seva capacitat de treball i de voluntat per assolir el major grau de benestar per a tota la societat. Però el perpetu recel amb que Espanya es mira els avenços catalans, fins a extrems malaltissos, per por de que el dia menys pensat es puguin emancipar de sota el domini espanyol centralista i uniformitzador de matriu castellana, ha dut a les elits dominants a voler tornar a l’estat de coses de l’Espanya tradicional i dominadora de tots els pobles que la formen.

La societat catalana conscient del poder que li dona la història, creu que ja ha arribat l’hora de dir prou a tants i tants abusos per part de “l’establishment” espanyol i fer el camí en solitari cap un futur sense límits, ple d’esperances i sense l’imperatiu legal de les lleis espanyoles fetes només per mantenir el poder per sobre la voluntat del poble català. Catalunya demana pas cap a convertir-se en nació lliure de manera democràtica i pacífica, perquè així ho vol la voluntat de la major part de la ciutadania d’aquest poble.

Espanya no serà mai una nació, ja que està formada per un mosaic de pobles, siguin uns nacions i els altres pobles sense identitat nacional que estan mal avinguts per raons històriques i motius de diversa índole. La articulació del estat espanyol s’ha fet des de unes suposades raons de germanor i familiaritat històriques, que han donat pas a aquest conglomerat de pobles que han fet, al llarg dels 500 anys de falsa convivència, es despertessin recels i desencontres, per molts motius derivats dels diferents caràcters i maneres de fer dels pobles que la formen.

La continuïtat de les formes semi feixistes i jacobins dels diferents governs que han regit la política espanyola des de la transició ençà, han fet que la corrupció entre partits polítics i molta part de la societat que treu els seus recursos d’una forma totalment avantatgista i quasi mafiosa com moltes de les corporacions que extreuen els diners de la societat per mitjà, no d’una transacció comercial noble i justa, sinó d’una altra manera de fer més atansada a les pràctiques que es duien a terme en algunes regions d’Italia dels anys més negres o de repúbliques de la ex Unió Soviètica i que tothom recorda. Empreses estatals que de cop i volta han esdevingut privatitzades i que operen no amb lleialtat i honradesa cap els seus clients, sinó que fent us dels privilegis atorgats pels governs de majoria absoluta, imposen el cobrament de tarifes abusives a la societat de la qual n’extreuen el seu “modus vivendi” emparades en la legalitat imposada per les cúpules d’aquestes majories a les quals se’ls tornaran els favors en forma de llocs de treball ficticis i molt ben remunerats a costa dels diners sostrets a la societat de forma totalment il·lícita i mafiosa.

La capital de l’Estat és el centre de poder de tota aquesta endogàmia microcòsmica que genera la pobresa productiva i s’alimenta dels recursos dels altres. Des d’allà, es fan les lleis que ho regeixen tot, no dialoguen, no consulten, no raonen les decisions presses amb cap alta comunitat autònoma, fan i desfan a voluntat, perquè controlen tots els ressorts del poder, polítics i administratius. En el passat, van extreure els recursos que espoliaven a la població de les colònies americanes, i es gastaven el fruit d’aquell espoli en guerres de manteniment de la vanitat dels seus monarques absoluts i de les classes passives sustentades pel manteniment dels conflictes territorials que pagaven amb la rapinya continuada dels pobles dominats. Els interessos de la Castella arcaica catòlica i tradicional eren a Amèrica i Europa, però no pas en les seves terres mesetàries, i a mida que anava creixent, anava devorant els pobles conquerits, empobrint-los de forma superlativa, centrada en sí mateixa, no veient més que el seu melic. La burocràcia i el subsidi envaïen i contaminaven totes les Espanyes, amb l’excepció d’un poble que mai ha tingut necessitat de viure dels demés.

La oligarquia insaciable del centralisme sempre ha fet fàstics del comerç i la indústria, dedicant-se a les pràctiques apreses pel militarisme colonial imposat per aquella Espanya que no dedicava els seus esforços al treball i a les nobles activitats industrials i comercials.La crisi actual és el fracàs absolut de les maneres de fer i del model històric de Castella en la qual s’emmiralla bona part de l’Estat.

El nacionalisme espanyol tracta ara de captar la voluntat d’alguns catalans cap a la seva causa, impulsant sentiments primaris, fent servir d’esquer, sentiments patriòtics d’aquella falsa nació que ells en diuen Espanya, malgrat que ara a més de 75 anys d’aquela maleïda data de la entrada de les tropes franquistes a Barcelona, la immensa majoria dels catalans estan disposats a treure’s de sobre aquest domini ignominiós, opressor i quasi bé colonial que te a sobre seu el poble català des de fa més de tres-cents anys. Els catalans hem constatat que a través dels segles passats hi ha una sèrie de coses que són veritats evidents i incontestables… però no passa el temps.

Així doncs, vist el fracàs de l’intent de fer l’encaix dins de l’Estat espanyol, ha sonat l’hora de dir: adéu Espanya!

Aquesta entrada ha esta publicada en Actualitat, Història, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s