La qüestió d’Amèrica

La qüestió d’Amèrica
Per Joan Anguela

IndIndependència de les colònies

Independència de les colònies

Fora difícil explicar que la majoria dels liberals espanyols de l’època entenguessin la realitat de la emancipació de les colònies americanes. Les notícies arribades d’Amèrica, per calamitoses que fossin no acabaven amb les esperances de conservar el que, segons la constitució es definia com territoris integrants de la nació espanyola, i per tant, lligats indissolublement a la pàtria. L’exèrcit i encara més el rei eren absolutament irreductibles i intractables sobre aquest particular, i tots els ministeris absolutament preocupats en els problemes peninsulars, no s’atrevien a prendre cap decisió que hagueren sigut presses com un atac a la pàtria i s’hagueren girat en contra seva, duent cap a la agitació a les masses absolutament ignorants sobre aquestes qüestions de l’alta política que a vegades ha d’afrontar un país. Però com que els processos històrics no s’aturen davant consideracions d’aquest gènere, les antigues colònies americanes continuaren els seus moviments d’emancipació.

A Mèxic va ser Iturbide que al passar-se al bàndol crioll , va facilitar la independència al 1821. En el sud, com que Argentina i Xile ja eren independents, el bastió peruà va acabant per caure i seguí el camí dels altres; el dia 12 de Juliol de 1821 entrava San Martín a Lima i es proclamava la independència el 28 del mateix mes. Tanmateix, la batalla de Carabobo del 24 de Juny de 1821, significava la fi de la dominació espanyola de Veneçuela. També Equador proclamava la seva el 1822, i al Setembre, de 1823 arribava Simón Bolívar a Lima com a gran alliberador, això sí, després que San Martín li deixés el camí lliure per a la gloria. La derrota realista a Ayacucho el 1824 marca la fi de la presencia espanyola a l’Amèrica del Sud.

Mentre tant a Madrid, els lliberals encara dormien el dolç somni del que se’n podria anomenar d’imperi il•lustrat. No obstant va començar a créixer a Madrid la idea de reconèixer la independència de les províncies del continent americà en les que ja estigués establerta “de facto”. La idea o acudit era crear una “Confederación entre España y los distintos Estados americanos” de la que Espanya assumiria el títol de “Protector” i que es regiria per òrgan suprem que seria  “El Congreso Confederal”.

La emancipació americana va ser la causa de la reacció de les colònies espanyoles pels continus greuges, menyspreus, indignitats, abusos, extorsions i espolis continuats per més de tres-cents anys comesos per Espanya en contra dels territoris conquerits i mai tractats com a iguals, sinó sotmesos a lleis arbitraries solament interpretades per la voracitat castellana àvida d’aconseguir els màxims beneficis sense cap esforç i aplicant sentències fora de tot dret als habitants que protestaven o no s’avenien a acceptar aquell sistema de govern absolutament injust i depredador.

El descontentament de la població americana, sobre tot dels criolls, volien la independència per canviar un sistema colonial del tot execrable al estar exclosos de les decisions polítiques, econòmiques i comercials. Els descendents, de tercera i quarta generació, dels espanyols arribats en aquells territoris per a la conquesta, volien el lliure mercat i participar en les decisions que els permetessin augmentar el grau de benestar d’ells mateixos i de la població en general. Les activitats econòmiques i de lliure comerç estaven escapçades pel poder de la metròpoli que exercia un monopoli absolut sobre totes les activitats comercials; “gabelas” i “trabas” eren els impediments “legals” que imposava Espanya per exercir el poder absolut sobre els seus governats colonials. La població colonial no estava d’acord amb alguns aspectes fonamentals de la constitució espanyola de 1812, entre d’altres, el repartiment injust de la terra. Així és com a Mèxic, quan la constitució espanyola va ser restaurada novament al 1820 el criolls, liderats per Agustín Iturbe van canviar de bàndol i passaren a engruixir els defensors de la independència.

Qui vulgui veure-hi una similitud amb les raons que impulsen la qüestió catalana no va gaire errat.

Aquesta entrada ha esta publicada en Història, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La qüestió d’Amèrica

  1. Galaneu ha dit:

    Els paral•lelismes hi són clars. Em crida l’atenció el fet que la Constitució d’aleshores també vigilava per la unitat indissoluble de la nació, com ara passa, i que malgrat això, els processos de sobirania de les colònies van continuar endavant. Fet que demostra que la Constitució és tan sols una part de la qüestió i, en qualsevol cas, no és un entrebanc insalvable. Així doncs, una eventual reforma, sense res més, no aconseguiria solucionar els greuges econòmics i culturals que pateix Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s