La contrareforma

Spain

Spain

La contrareforma
Per Joan Anguela

El feixisme (de l’italià fascio; feix, feixos, al seu torn del llatí fasces, pl. de fascis), és una ideologia i un moviment polític que va sorgir a la Europa d’ entreguerres (1918–1939). El seu projecte polític és instaurar un corporativisme estatal totalitari i una economia dirigista, mentre la seva base intel•lectual planteja una submissió de la raó a la voluntat, un component social interclassista, i una negació a ubicar-se en el espectre polític (esquerres o dretes), la qual cosa no impedeix que habitualment la historiografia i la ciència política situï el feixisme en l’extrema dreta i el relacioni amb la plutocràcia,( el govern de la oligarquia adinerada) o bé ho identifiqui com una variant chauviniste del socialisme d’Estat, que des d’una perspectiva oposada, s’identifica en un capitalisme d’estat o estatisme. Un nacionalisme fortament identitari no exclòs d’imperialisme que condueix a la violència contra els que es defineixen com a enemics, per un eficaç aparell de propaganda i repressió.

El feixisme va néixer a Itàlia de la mà de Benito Mussolini. El Fasci di combattimento es va crear l’any 1919 i dos anys més tard es va transformar en el partit nacional feixista. El motiu de la seva creació va ser deguda a la greu crisi que patia Itàlia després de la gran guerra. La crisi econòmica en que va quedar la societat italiana després de la gran despesa en la confrontació bèl•lica, la escassa economia industrial comparada amb Alemanya, la nul•la capacitat d’exportació i els milers de víctimes sobretot d’homes en edat de produir, va portar la economia italiana a una situació de total precarietat. Les promeses de grans compensacions dels aliats solament es van acomplir en una petita part. Així doncs, la economia es va empobrir, la inflació va arribar a límits intolerables, la lira va perdre el 80% del seu valor, l’atur era de més del 35%,per lo que la població estava al límit de la revolta social. Llavors va ser quan el partit feixista es va enfrontar als sindicats i als partits d’esquerres, socialistes i comunistes, atacaven i incendiaven cooperatives, ajuntaments socialistes, assassinaven líders polítics i sindicals amb la tolerància i complaença de les forces de l’ordre públic. Fins que al 1922 Mussolini accedeix al poder i s’estableix el partit únic aplicant la ideologia feixista de caire totalitari.

El totalitarisme del partit nazi alemany és de caire extremadament racista, component que també arrelarà en el feixisme italià i en el feixisme espanyol de la dictadura franquista, que al llarg del temps (1939-1975) s’hi anirà introduint un component religiós inexistent en els altres dos, el nacional-catolicisme, o feixisme clerical.

A alemanya, l’esclat del nazisme es va produir per la hiperinflació degut al gran deute acumulat per Alemanya a causa de la primera guerra mundial, impossible de poder ser pagat tal i com manava el tractat de Versalles redactat pels països vencedors de la guerra que van obligar els vençuts, sobre tot Alemanya a pagar sense excuses la totalitat del deute, a més de expropiar-li totes les colònies. Tot aquest estat de coses va fer que la població es posés al costat del populisme de Hitler que preconitzava la sortida de la crisi fent front als que la població encara considerava els seus enemics i causants de la catastròfica situació econòmica del país, juntament amb la població jueva d’Alemanya que en aquella època posseïa i acumulava grans quantitats de recursos econòmics per l’alta capacitat emprenedora i la habilitat per fer diners en base a cobrar interessos desorbitats pels préstecs concedits a la població que feia aquesta ètnia.

Les característiques i ideologia del feixisme espanyol van ser el nacionalisme castellà, màxim exponent del sentit de superioritat envers els pobles dominats,  l’autoritarisme propi de totes les ideologies feixistes compartit per la Falange Española, l’antiliberalisme oposat a tota classe de llibertat política i social, l’antiparlamentarisme del règim, degut a les creences de Franco que pensava que la democràcia havia dut Espanya a la decadència, i l’antisocialisme i anticomunisme més sectari de l’església catòlica espanyola ultramuntana.

Així doncs, des del principi del règim, es van adoptar tot una sèrie de consignes, símbols i posats d’inspiració feixista. Nacionalcatolicismo: el règim estava íntimament relacionat amb l’església catòlica, principalment amb la secta ultra reaccionaria del Opus Dei. Aquesta organització controlava gran part dels ressorts de poder com eren: la premsa, el codi penal, la publicació literària, la censura, etc.

El centralisme: oposat a qualsevol tipus de nacionalisme que no fos el de matriu castellana basat en la España tradicional de los Reyes Catòlicos. Solament es van tolerar el tracte dispensat a Navarra per l’ajut rebut dels carlistes durant la guerra.

Militarisme: L’exèrcit va ser considerat la garantia de la unidad de la pátria, tal com ara dins la Constitució.

El tradicionalisme: tradicions i vells símbols de l’Espanya més rància i caciquil, donant la màxima importància i categoria a passats ja superats amb escreix tal com los Reyes Católicos i la edad de oro de las letras españolas.

El sindicat únic: amb el Fuero del Trabajo, es prohibeixen tot tipus de sindicats, només el sindicat vertical depenent del Movimiento, pot regir les relacions entre obrers i patrons.

El partit únic: la FET de las JONS, reconvertitida en Movimiento Nacional, serà l’únic partit que debatrà a les Cortes els assumptes de política social sota la farsa de democrácia orgánica.

Culte a la personalitat: igual que a les demés dictadures, tan siguin de dretes o d’esquerres, la exaltació a la persona del dictador és un fet habitual per tractar d’influir en l’acceptació de l’opinió pública cap el líder de la dictadura. El NO-DO era l’aparell de propaganda del règim i del mateix dictador obligat a ser vist al començament de cada sessió cinematogràfica a totes les sales de l’Estat espanyol.

Al cap de 38 anys de la mort del sàtrapa, sembla que la transició que havia de fer desaparèixer tot rastre de la dictadura, no ha servit de res, ja que passats els anys que els seguidors dels idearis del dictador han cregut suficients per l’oblit dels grans crims comesos per aquells, han donat per acabat el temps de treva i tornen a les pràctiques que en els primers anys de transició, la por a la memòria del poble els va privar de exercir.

En els anys que va durar la dictadura hi va haver una complerta subordinació al Caudillo per part de nombroses famílies o grups adinerats. Cadascú va tractar d’influir en les decisions de Franco, però el dictador va ser tan hàbil que els va confiar a cada grup, parcel•les de poder i domini econòmic per mitjà de monopolis, per així poder recolzar-se convenientment en una família o una altra segons convingués en cada moment, i així garantir-se la seva presència en el poder. Per poder dur a terme aquesta manipulació de la societat, la dictadura va haver de comptar amb l’ajut de tota una sèrie d’alts funcionaris de l’Estat que donessin legalitat, i si més no, fessin complir les lleis emanades de tota la camarilla del dictador. Els mecanismes per perpetuar aquest estat de coses van ser els ministeris, els directors generals, els advocats de l’estat, els tribunals creats per aquest fi, i una casta especial destinada a ser un teixit oligàrquic de alts funcionaris que dirigís la política i economia del país al mateix temps que anés assimilant els pobles de l’Estat en l’ideari totalitari de l’Espanya ultranacionalista catòlica, mentre la oligarquia plutocràtica s’enriquia perversament i la classe mitjana i treballadora havien de callar sota amenaça de greus condemnes.

Una vegada mort el dictador, el gran Polifem va quedar encegat. Desaparegut el cap, el cos del franquisme va quedar com una gallina decapitada, no sabia on anar ni quin camí agafar, per això va consentir en una reforma de l’Estat que no alterés gaire l’estatus social i de poder d’aquell cos decapitat, avenint-se a una espècie de transició que només va ser foc d’encenalls per poder acontentar la societat que més havia patit els anys d’horror amb un simulacre de reforma, i al mateix temps fer-ne propaganda a través dels mitjans de comunicació que encara estaven en mans dels beneficiats del règim. L’Estat espanyol no es va reformar perquè no s’ha reformat mai, així com hi ha una sèrie de castes que manen en l’economia que treballen perquè les coses continuen com sempre, també hi ha una oligarquia administrativa que s’ha convertit en establishment, i és enormement refractària a qualsevol reforma en profunditat de l’Estat, ja que si es dugués a terme perdrien els privilegis que els permeten de gaudir de l’alt grau de benestar del que ara gaudeixen. Per això, ara ja fa temps que fan la contrareforma, però esperen el messies que els dugui cap l’objectiu final.

Els períodes de règims totalitaris coincideixen sempre amb temps de greus crisis econòmiques i en l’aparició de salvapàtries o personatges populistes que es caracteritzen generalment per la seva baixa capacitat intel•lectual. Ara a l’Estat espanyol, el cabdill s’ha substituït pel corró piconador de la majoria del PP, que és la mateixa dictadura amb un líder que després de l’argúcia legal de les urnes, torna cap els idearis de la sempiterna Espanya del autoritarisme irreductible i del viure parasitàriament de Catalunya. Bona mostra de tot això ens la donen les mesures adoptades en matèria de justícia, d’educació, de sanitat, de foment, etc. De tot plegat en tenim mostres més que sobrades si fem un repàs d’algunes personalitats actuals, en el govern o fora d’ell, però que han tingut fins fa poc responsabilitats de govern o d’alts càrrecs de l’administració:

Jesús Utrera Molina, ocupava la cartera del ministerio del Movimiento Nacional durant la dictadura de Franco. Actualment te 97 anys i és sogre del ministre de justícia Alberto Ruíz Gallardón.

Teresa Fernández de la Vega, filla de falangista, camisa vieja i alt càrrec del Ministerio de Trabajo i fidel ajudant de Girón de Velasco, el més falangista dels ministres de Franco.

Pèrez Rubalcaba, fill d’un militar franquista, suboficial d’aviació.

Juan Luís Cebrián, jefe dels informatius de la televisió, fill del falangista Vicente Cebrián, cap de prensa del Movimiento. Juan Luís Cebrián va dirigir els diaris Pueblo i Arriba.

Manuel Marín, fins fa no gaire temps president del Congrés dels diputats, fill d’un destacat falangista de Ciudad Real i president de la Hermandad de Alféreces provisionales. El va substituir José Bono del partit del PSOE i fill també d’un altre falangista.

Martín Villa, ex ministre franquista i jefe provincial del Movimiento , ara està cobrant un sou de Prisa, un dels grups de comunicació espanyols: Sogecable, El País, etc.

Mariano Fernández Bermejo, ( gran afeccionat a les caceres, que li van costar abandonar el càrrec),ex ministre de justícia del PSOE i fill del alcalde i jefe local del Movimiento d’Arenas de San Pedro de la província d’Ávila.

José Mª Barreda, va substituir a José Bono en la presidència de Castilla la Mancha, fill de terratinents i aristòcrates manxecs descendents del marqués de Treviño.

José Luís Rodríguez Zapatero, net del capità Lozano que va aixafar la revolta dels miners insurgents a la segona república, encara que més tard va ser afusellat pels insurrectes franquistes.

Alberto Aza, jefe de la Casa Real, fill del militar Aza que al Marroc va ser el primer a unir-se al alzamiento nacional del general Franco el 18 de Juliol del 36.

Maria Dolores de Cospedal, es va canviar el nom i s’hi va afegir el “de” per semblar aristocràtica. Diuen els seus companys d’estudis que sempre va tenir ànsies de grandesa. Es advocada de l’Estat, i en totes les relacions d’ella amb la carrera, apareix el nom de Maria Dolores Cospedal García.

José Maria Aznar, ex president del govern espanyol, fill de Manuel Aznar Acedo, que va ocupar diversos càrrecs en organitzacions de radiodifusió i propaganda del règim, Va ser membre del FES i del FEI (Falange Española Independiente), que reivindicava el pensament original del fundador de la Falange.

José Antonio Monago, president de la Junta de Extremadura, és fill de guardia civil. El Sr. Monago és aquell que va dir: Catalunya pide y Extremadura paga.

Maria de los Llanos de Luna, delegada del govern espanyol a Catalunya, ha presidit l’entrega de medalles, entre d’altres, a la Hermandad Nacional de ex combatientes de la División Azul.

Tothom sap que l’exministre franquista, fa pocs anys difunt, Manuel Fraga Iribarne va ser fins poc abans de la mort, president de la Xunta de Galicia , i que abans d’accedir-hi va ser el fundador de la reconvertida Alianza Popular en Partido Popular.

Per mirar de surtir de la crisi, les mesures adoptades pel primer ministre espanyol Sr. Rajoy i president actual del PP, són: la reducció del déficit i la reforma laboral dirigida únicament a satisfer les velles aspiracions de l’oligarquia empresarial i financera espanyola que recau en unes quantes famílies, mitjançant una política de unidad nacional, una espècie d’aliança de la burgesia típica d’un Estat d’excepció assegurant a les classes dominants l’explotació immisericorde de les capes treballadores i mitjanes de la societat. Aquestes mesures no fan més que beneficiar les capes més altes de l’oligarquia financera i els nous rics, afavorits en el seu ascens per les oportunitats brindades dins l’Estat espanyol degudes a les contínues riuades de diners espoliats a les capes mitjanes, sobretot a la catalana. . D’aquests diners s’han nodrit els grans banc estatals, que per mitjà del préstec incontrolat a empreses especuladores en el gran negoci de la construcció, s’han enriquit de forma desmesurada durant uns quants anys al mateix temps que han creat unes grans bosses de corrupció dins la política, i que per a més inri els seus màxims dirigents, al contrari del que ha succeït als Estats Units i Gran Bretanya, apareixien cada exercici en els mitjans de comunicació com els grans factotums dels guanys i de l’acumulació del capital extret de la classe mitjana i mitjana-treballadora més soferta. En definitiva, aquestes mesures faran desaparèixer la classe mitjana que tan necessària és per a una societat avançada i moderna, com fins ara s’havia assolit a l’Estat espanyol, sobretot a una part de l’Estat com és Catalunya.

Sembla que ha arribat el temps en que les forces més obscures i nostàlgiques del passat hagin decidit posar fi a la feble democràcia espanyola i escollir un jefe o cabdill que les transporti als enyorats temps del autoritarisme d’estat.

Vol tornar el Papus ?. Tohom sap qui és. L’heroi de Peregil…..o pot ser que per delegació seva, sigui el que ha desfermat tanta polèmica judicial?.

Vet aquí la democràcia espanyola.

Aquesta entrada ha esta publicada en Història, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s