Nacionalismes, català i espanyol

Mapa de la península l'any 985

Mapa de la península l’any 985

Mapa de la península l'any 1031

Mapa de la península l’any 1031

Nacionalismes, català i espanyol
Per Joan Anguela

Una nació és una porció de terra que està formada per un conjunt de persones que tenen una història comuna, uns costums que venen de temps ancestrals i que es van modelant al llarg del temps, unes institucions creades segles enrere, una estructura econòmica basada en llargs anys de comerç amb altres pobles, una indústria aconseguida per l’esforç continuat dels seus artesans perquè esdevingui una de les bases de l’economia del país, un sentit d’homogeneïtat i una voluntat comú d’organització i participació en un projecte polític, i enmig de tot, una cultura i una llengua pròpies. Quan el conjunt de gent que habita aquesta porció de terra té totes aquestes característiques, és quan esdevé Nació. Totes aquestes característiques les reuneixen tan Castella com Catalunya com nacions que són.

Tota empremta nacional ha tendit, des de sempre a magnificar les seves raons i autojustificacions nacionals. L’ideari nacional castellà sempre s’ha beneficiat del seu gran avantatge respecte dels altres pobles peninsulars, si descomptem a Portugal des que es va esmunyir del seu poder, els altres pobles peninsulars han estat sotmesos a Castella, o bé per les armes o bé per la influència.

Castella és de formació posterior al regne de Lleó. Fernán González , cap allà el 932 és el primer compte independent escapçat del regne de Lleó. L’any 1029 Sanç III el Major de Navarra adquireix el comtat de Castella a la seva esposa Múnia que va ser la germana de l’últim comte, Garcia II. Amb Sanç III, el comtat de Castella esdevé un regne gràcies al seu títol de rei de Navarra. Així doncs, veiem com el poble castellà té la seva ascendència en els naturals navarresos que aleshores ocupaven una franja que anava des de l’actual Euskadi baixant en diagonal cap l’oest fins arribar a una petita porció de terra, anomenada Castella, que ara podríem situar als voltants de Burgos, que feia frontera amb Lleó. Aquest és l’origen de la nació castellana. Nació sorgida de la endogàmica aristocràcia visigoda que en el seu fur intern es considerava superior i que mai va abandonar l’idea de bastir l’imperi que no va poder dur a terme en el passat degut a la invasió musulmana.

Al llarg dels segles, el caràcter del castellà o de l’espanyol de matriu castellana, ha adquirit un posat de superioritat envers els pobles que ha anat conquerint i assimilant dins l’abraçada uniformadora del poble dominant. No obstant, els trets característics dels castellans són els que els ha donat la terra primigènia, una terra aspra i dura dels erms d’aquells territoris alts, freds i calorosos en extrem, segons l’època de l’any. El castellà és un individu noble, acostumat a la heroïcitat arrelada en els molts combats que ha hagut de lliurar per aconseguir les terres que ha anat ocupant progressivament. És el castellà un poble fet de coratge, irreflexiu, intransigent, defecte que li ha anat donant les conquestes i la por a perdre-les. D’un masclisme primari, ancestral, exacerbat, ha anat adquirint aquests trets a mesura que el poder per la conquesta l’anava embriagant de cobdícia per noves terres i riqueses.

La Castella conqueridora de territoris peninsulars i també d’arreu del món, sobretot i principalment a la Amèrica del sud, no ha emprat aquesta política colonial per mer plaer o per uns motius altruistes envers els habitants de les terres captades per millorar-los les condicions de vida, sinó que ho ha fet per extreure’n les màximes rendes dels recursos naturals d’aquelles terres, i a més, posant com a força de treball als mateixos naturals del territori en forma de l’esclavatge més inhumà. Així ha succeït a tots el territoris on hi havia tresors naturals per ser extrets de les entranyes de la terra com va passar a Colòmbia, Perú, Bolívia, Mèxic, etc., i ara, després de la pèrdua de totes les colònies, extreuen les plusvàlues del treball de la societat catalana.

El caràcter castellà descrit abans, és el que li ha donat la impossibilitat d’elecció al no tenir cap més alternativa per guanyar-se la vida que el dret de conquesta, ja que el seu modus vivendi en el seu primitiu territori era la agricultura i el pasturatge dels ramats de bens que feien la transhumància per zones de productivitat canviant degut al clima tan extrem de Castella i que per l’alta demanda de la llana es proveïa al centre d’Europa, concretament al mercat dels Països Baixos. La cabana castellana era als anys 1700-1720 de entre quatre i cinc milions de caps de bestiar. Era el treball més primitiu dels pobles des dels albors de la humanitat. Això era pel que feia als hidalgos propietaris dels ramats, sobretot d’ovelles. Pel que feia a la terres de cultiu, els detentors de les quals, eren els que aleshores també havien obtingut títols nobiliaris per haver ajudat a la reconquesta dels territoris als sarraïns, eren els que van anant formant la classe aristocràtica castellana. Però l’equilibri mantingut fins aleshores entre agricultura i transhumància es va trencar definitivament en favor d’aquesta última per desig exprés de la noblesa, quedant d’aquesta forma la agricultura totalment erma perquè el cultiu suposava un esforç que els castellans no volien fer, fins que ben entrat el segle XX van rebre els ajuts de la CE en forma de subvencions.

No estaven doncs els castellans familiaritzats amb els treballs manuals que poguessin derivar en indústria i així proveir d’estris les llars i el camp de l’altiplà fent progressar la indústria manufacturera castellana, ni en les activitats mercantils i financeres. Volien sobretot assemblar-se als nobles, al noble ofici del viure sense grans esforços i a aconseguir que els seus veïns els veiessin el més amunt possible en l’escala de dignitats, que en aquells temps era el que més preuava l’home castellà. Prefereixen el gaudi immediat de la riquesa adquirida que no pas la previsió que suposa l’estalvi i la inversió. Aquest esperit castellà, es basa en una subsistència de sentit depredador, pròpia d’un poble en conquesta contínua i amb un modus vivendi d’explotació colonial.

D’aquesta forma s’ha anat conformant el caràcter dels castellans, amb esperit de casta; noble, perquè volen assemblar-se a la seva noblesa; altiu, perquè el pobre si no té res ha d’aparentar dignitat; heroic, perquè adquireix aquest tret per l’ànsia de conquesta; inflexible, perquè no vol perdre el que ha pres als altres per les armes; plens de desig d’honor en grau malaltís, expressió exagerada d’un temor a l’opinió pública; exacerbat, perquè la lluita li ha donat coratge; ostentós, perquè vol fer enveja als demés; i primari, perquè tots aquests altres trets conformen la característica del nacionalisme espanyol de matriu castellana visigoda.

El passat carolingi de Catalunya i les seves rutes transpirinenques la feien molt propera al territori del Sacre Imperi. Mentre que Aragó tenia un idioma més proper al castellà, els catalans conservaven el seu propi, germà de les parles d’Occitània i la Provença. Les terres a Catalunya no són de grans extensions com a Castella, per tant el pagès català sempre ha hagut d’estalviar per poder viure de les minses rendes que donaven els cultius. Com que l’hereu s’emportava la totalitat dels bens del pare, els segons fills, degut a les collites tan exigües, s’havien d’ocupar en feines manuals, prenent exemple dels sarraïns i els jueus conversos que habitaven el principat, uns dedicats a la elaboració artesana i els altres al comerç i els oficis liberals. D’aquesta manera, els que no havien heretat la terra, van anant copiant i millorant la forma de fer d’aquells conversos, establint-se així a Catalunya els principis moderns de la indústria i el comerç.

Sastres, ferrers, ganiveters, teixidors, agullers, cistellers, basters, corretgers, fusters, sabaters, boters, apotecaris, metges, saboners, adobers, joiers, etc. Tots aquests oficis eren els que va anar practicant la societat catalana formada principalment pels menestrals d’origen totalment autòcton. El català se sent a gust amb els oficis manuals, manufacturers, també amb els que requereixen esforç intel•lectual i estudi per arribar a ser respectat pels demés en assolir el grau més alt del seu exercici. El català no és un individu que li agradin les aparences gratuïtes, vol guanyar-se la consideració dels demés pel que és i pel que fa, i no pel que puguin pensar els altres. El caràcter català és domèstic, necessita un habitatge estable on pugui veure créixer la família i la hisenda, no un campament en el que s’està de passada, per tant no és gens nòmada, per això no va sortir a la conquesta d’altres terres. Vol sentir-se rodejat de la hisenda, del seu treball, és gran amant de les seves costums i no les trenca per res. Treballador fins a límits insospitats, i estalviador, perquè pensa que poden venir temps pitjors. El català és tradicional i els noms dels nou nats són els que d’anteriors generacions han dut pares, avis i besavis. El Tarannà català és conciliador amb els demés, degut als esforços que ha hagut de fer per mantenir el territori i les seves lleis mitjançant pactes i acords. És absolutament complidor de la paraula donada, perquè la paraula és com un document en el que la signatura és com si fos la deutora de l’honorabilitat de totes les generacions del que signa. El català és orgullós, porta dins seu l’orgull primigeni de sentir-se de la terra que ha habitat des de segles enrere, se sent orgullós de la seva parla, dels seus costums, de les seves tradicions. És esforçat, però posa l’esforç en el treball, de vegades de forma descomunal. Mateo Alemán va escriure a la seva obra Guzmán de Alfarache que quan va viatjar per terres catalanes, li va causar una gran sorpresa veure que els catalans, els oficis de mercader o artesà els tenien com una cosa molt digna.

A Catalunya ha sigut l’home qui ha fet el paisatge i la cultura. Mentre que a Castella el paisatge, les terres conquerides i l’afany per obtenir-ne més han fet l’home i el seu caràcter.

Al català no li agrada que l’imposin un altre llenguatge, vol el seu propi, perquè és la parla familiar, col•loquial, la dels seus ancestres. Però si se li adreça un estranger, si la sap, li parla amb la llengua de l’altre, per pura cortesia. Així ha passat durant segles en les relacions entre el poble català i el castellà. No és submissió, com poden arribar a creure’s a Castella, és simplement una manera de ser amable amb el foraster. Al català li costa molt de fer amistats fora del seu entorn familiar i d’amics, però no per això deixa de complimentar al foraster amb les millors normes de conducta de les seves tradicions. És l’individu català un ésser dotat per la creació de nous mètodes per fer més rendible el treball, amb aspiracions de progrés per poder mantenir la família, i si pot, per donar als seus fills unes perspectives de millor futur que el que ha tingut ell. No està mancat de coratge, ans al contrari, però l’empra per tasques més socials que pas per la conquesta i la depredació d’altres pobles. En definitiva, el català és un poble que té un nacionalisme que esdevé una necessitat quasi espiritual, i d’això mateix sorgeix una font de drets que el català estima per sobre de tot, i és per aquesta causa que el català no pot ser altra cosa que català.

Aquesta entrada ha esta publicada en Actualitat, Història, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Nacionalismes, català i espanyol

  1. Sense saber si agrair a la vida, al destí, o a qui hagi estat, la següent Mercè sí vaig poder viure-la plenament. Ja estava vivint a Barcelona ciutat. Recordo que en aquesta data estava treballant, repartint publicitat a la Rambla, no podia moure’m del meu lloc, però el que vaig veure estant allà em va fer sentir la tradició catalana profundament. Jo venia d’una terrible experiència que em va fer dubtar si tornaria a estar a Barcelona, va ser una cosa ben seriosa i difícil, jo vaig arribar a pensar que no tornaria a casa meva, al final sí que vaig poder i quan vaig veure el primer Gegant de la cavalcada no vaig poder contenir les llàgrimes. No podia creure que estava de retorn a casa i que podia tornar a sentir aquesta emoció que em feia tan feliç. Diguem que vaig regressar de la mort, em vaig sentir viva al trepitjar de nou terra catalana i això es va reafirmar al meu ésser aquest dia a La Mercè. Va ser màgic, increïble. Vaig gaudir totalment de la cavalcada. Cada gegant, cada capgros, cada músic, cada català amb el seu vestit típic i tan lliurat a la celebració. És possible que per als catalans això sigui una cosa normal, sense moltes novetats, però per a mi és tot un esdeveniment de catalanitat desbordada que em demostra una vegada més que els catalans són éssers molt especials. Aquest dia, quan vaig acabar de treballar i tornava a casa, vaig escoltar una música i vaig començar a buscar-la, era altra vegada la cavalcada que sortia d’un dels carrers i venia cap a la Rambla de nou, què més puc dir? Em vaig sentir premiada. Que meravellós és viure a Barcelona!

    • janguela ha dit:

      He nascut a Barcelona, la conec bastant bé, m’agrada tal i com és i no li afegiria res, encara que li podria restar alguna coseta que com a totes les ciutats del món les hi pogueren sobrar, però estic content de tal i com ha arribat fins els nostres dies.
      Al llegir el teu escrit he sentit la mateixa emoció que tu descrius al retornar a Barcelona. Per un moment m’he posat en el teu imaginari i m’he vist a mi mateix retornant a la meva ciutat després d’una llarga estança fora d’ella. M’ha traspassat l’ànima aquest sentiment d’anyorança de la terra que un tan estima, però ho he sentit a través de les teves emocions que he fet meves al llegir el teu comentari que tan bé descriu els sentiments que t’ha causat el retorn a aquesta terra catalana.
      Benvinguda de nou.

      Joan

  2. Thelma I. Cameron ha dit:

    El caràcter castellà descrit abans, és el que li ha donat la impossibilitat d’elecció al no tenir cap més alternativa per guanyar-se la vida que el dret de conquesta, ja que el seu modus vivendi en el seu primitiu territori era la agricultura i el pasturatge dels ramats de bens que feien la transhumància per zones de productivitat canviant degut al clima tan extrem de Castella i que per l’alta demanda de la llana es proveïa al centre d’Europa, concretament al mercat dels Països Baixos. La cabana castellana era als anys 1700-1720 de entre quatre i cinc milions de caps de bestiar. Era el treball més primitiu dels pobles des dels albors de la humanitat. Això era pel que feia als hidalgos propietaris dels ramats, sobretot d’ovelles. Pel que feia a la terres de cultiu, els detentors de les quals, eren els que aleshores també havien obtingut títols nobiliaris per haver ajudat a la reconquesta dels territoris als sarraïns, eren els que van anant formant la classe aristocràtica castellana. Però l’equilibri mantingut fins aleshores entre agricultura i transhumància es va trencar definitivament en favor d’aquesta última per desig exprés de la noblesa, quedant d’aquesta forma la agricultura totalment erma perquè el cultiu suposava un esforç que els castellans no volien fer, fins que ben entrat el segle XX van rebre els ajuts de la CE en forma de subvencions.

  3. janguela ha dit:

    El ideari castellà ha segrestat Espanya, per aquesta raó la majoria d’espanyols s’identifiquen amb la manera de ser dels castellans, per això el generalitzo a l’espanyol.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s