Els assimilats

Mapa polític d'Espanya de 1854

Mapa polític d’Espanya de 1854

Els assimilats
Per Joan Anguela

Quasi bé tothom sap que l’epítet “botifler” és el malnom amb que es va designar els partidaris del borbó Felip V durant la guerra de la successió espanyola. Es va emprar per designar els catalans traïdors a la causa nacional catalana. La etimologia més acceptada és la que prové de l’expressió francesa que fa referència al símbol dels borbons que és la flor de lis (una varietat de lliri blanc), i com que en francès, d’aquesta flor, per el seu color blanc, se la denomina “beauté fleur”, als partidaris del aspirant borbó francès se’ls denominava “botiflers”.

Però ara, aquest epítet calumniós, ja no és actual, perquè els contraris a les legítimes aspiracions de la ciutadania catalana no se’ls pot posar a sobre aquest rètol perquè no hi ha ningú que fent bandera de la seva adscripció monàrquica i menys encara borbònica, vulgui atacar i aniquilar l’afany sobiranista del poble de Catalunya. Un afany sortit de la aclaparadora pressió que l’Estat espanyol fa sobre el poble català, no per desinflar les legítimes aspiracions dels catalans, sinó que ho fa per aniquilar, destruir i anorrear la identitat diferenciadora d’aquest vell poble que es diu Catalunya.

Els mètodes emprats per l’administració espanyola (les clavegueres), són molt diversos; des de els atacs personals a les figures excel•lents del patriotisme català, abocant a sobre seu tota mena de falsedats amb respecte del seu comportament poc moral i ètic envers l’apropiació indeguda dels fons recaptats mitjançant els impostos de la ciutadania, passant per tota classe de menyspreaments cap a la classe política formada pels partits sobiranistes catalans i arribant a proclamar i a fer-ne difusió per tots els mitjans de comunicació espanyols, i llençant de tota mena d’amenaces cap el president de la Generalitat i cap a la ciutadania catalana, dient que fins i tot anul•larien la institució de govern més antiga que hi ha a Europa.

Però totes aquestes forces de l’Estat espanyol no foren res si no comptessin amb la “quinta columna” o els aliats que tenen dins del territori català. Aquest exèrcit infiltrat dins la societat catalana el formen els partits polítics que tenen els seus amos a Madrid. Aquests partits, i fins i tot periodistes, intel•lectuals, artistes, empresaris enriquits amb la venda dels seus productes al territori estatal i d’altres agents de la societat civil catalana, exerceixen de col•laboradors formidables de la voluntat estatal perquè les aspiracions dels catalans no pugui ser dutes a terme.

Els atacs dels espanyolistes es fonamenten, d’una forma hipòcrita, en la reclamació d’altres prioritats socials com la sortida de la crisi, el foment de l’ocupació, la creació de noves empreses que substitueixin les desaparegudes, el cessament de les retallades, etc., obviant i amagant la evidència de l’impossibilitat de tot això si Catalunya no disposa dels recursos econòmics que només obtindria per mitjà de l’Estat propi. Totes aquestes forces socials, cadascuna amb una versió més o menys subtil, o més o menys hipòcrita, estan proclamant exactament el mateix. Diuen les mateixes coses; que la societat té altres preocupacions, que el principal és lluitar contra l’atur, els desnonaments i la creació de llocs de treball. Tot això és cert, però amb aquests arguments, per altra banda, si els expressessin sincerament, serien vàlids del tot, però volen despistar l’opinió pública catalana del fet principal que és la voluntat d’un poble que cansat de l’amo espanyol, vol emancipar-se i viure en llibertat.

S’han abocat tota mena de mentides des de la capital de les Espanyes, secundades i aplaudides pels sequaços instal•lats a la nostra societat, per tots aquells que fent tot el que fan, en altres temps mereixerien el qualificatiu de “botiflers” però que en aquest moment històric no els hi cap aquest epítet, perquè els motius són uns altres i perquè la contaminació dels seus cervells i les seves idees són d’un altra caire.

Els llargs anys, o més ben dit, més de tres segles de dominació immisericorde que els castellans-espanyols han fet de Catalunya, imposant idioma, lleis, costums, història, mètodes d’ensenyament, etc., s’ha traduït, dins les capes minoritàries benestants de la societat catalana, en una acceptació envers l’ideari castellà del sentiment de pertinència a la pàtria unitària espanyola. Aquests individus, que formen aquest grup d’influència, són els que ara se’n podria anomenar com els “assimilats”.

Existeix un mapa polític d’Espanya del 1854 pertanyent a la “Biblioteca Nacional” de Madrid que així ho expressa sense cap mena de dubte. En el mapa, es representa la divisió política i territorial d’Espanya: per una banda hi ha l’Espanya uniforme, purament constitucional que compren les trenta quatre províncies de la corona de Castella i lle; per l’altra, l’Espanya foral, amb les províncies Basques i Navarra; hi ha l’Espanya colonial, formada per Cuba, Filipines i les places del nort d’Àfrica; i per fi, l’Espanya incorporada o assimilada, formada per Aragó, València, Balears i Catalunya. Aquest mapa parla ben a les clares del concepte que el regne espanyol tenia dels territoris “recentment” incorporats com era Catalunya aleshores. En aquells moments, Catalunya era tinguda a l’Estat espanyol, com una terra quasi colonial que ja s’havia adaptat a la dominació espanyola, tant per l’adopció de l’idioma com per la submissió als mandats de convivència dels dominadors. (El citat mapa es pot obtenir a la seu d’Òmnium Cultural).

El document subscrit pels partits polítics catalanistes de caire sobiranista votat al Parlament català, que donarà entrada cap el pòrtic de la lliure autodeterminació del poble de Catalunya, no és la declaració de sobirania, ni la declaració d’independència, sinó que solament és l’acte d’exercir un dret legítim i absolutament democràtic. És el dret de lliure decisió de la persona individual exercit de forma col•lectiva per un poble que ha cregut arribat el moment de fer-ne ús. I no pot negar absolutament ningú, la voluntat d’un poble que vol viure en llibertat. Passat aquest estadi, el poble de Catalunya, quan sigui el moment més adient, ja decidirà segons la voluntat de cada ciutadà expressada a les urnes.

El vot contrari del partit espanyol (PP), el també contrari d’un partit nascut a Catalunya (Ciutadans), i el també contrari dels socialistes catalans (PSC), no van resultar suficient fre per l’èxit de la tesi guanyadora dels associats en el projecte de sobirania. Sembla lògic que el PP hi posés una aferrissada oposició, ja que és un partit que defensa la unitat d’Espanya concebuda pel nacionalisme espanyol i el seu ideari sustentat en la falsa idea de la unitat espanyola des dels reis Catòlics ençà. També és lògica l’oposició dels “Ciutadans”, perquè tant els uns com els altres són els que formen part d’aquells que Espanya ha anat assimilant durant aquests últims tres cent anys. Però el que resulta més xocant, és que els socialistes catalans s’hagin alineat, no amb les tesis dels altres dos, sinó que hagin consumat el mateix acte que aquells (amb cinc honroses excepcions), per diferents raons, però a la fi, donant l’espatlla a la voluntat del poble expressada en l’últim 11 de Setembre i fent-se companys d’aquests últims en la causa-efecte pedagògica d’assimilació duta a terme per Espanya des del 1714.

No obstant, la raó principal que deuria guiar un partit de caire catalanista, hauria de ser per sobre de tot, els interessos més legítims d’una llarga aspiració sobirana, i després, els interessos socials de benestar comú. Són indestriables l’un de l’altre, però sembla que hi ha persones que no han reflexionat prou bé sobre la situació de la societat catalana, impulsada a complir les mesures d’austeritat adoptades pel govern de Catalunya, dutes a terme per la necessitat imposada per la crisi, el llegat de l’anterior govern i la imposició del govern central de fer-nos complir un límit de dèficit absolutament abusiu i pràcticament impossible d’assolir per un govern català mancat de tots els recursos que Catalunya hi té dret i que l’Estat espanyol ha anat usurpant per tal de fer ajupir el clatell dels indomables catalans. Però tot sigui dit, les retallades socials dutes a terme pel govern català s’han fet amb la sensibilitat i rigorós criteri que ha pogut per les poques opcions que el govern espanyol ha atorgat a la Generalitat. Malgrat tot, no s’han pogut assolir l’objectiu de reduir el dèficit fins les cotes marcades pel govern espanyol. Per altra part, les crides que el Sr. Mas Colell ha fet al ministre d’hisenda per obtenir una major flexibilitat de compliment del dèficit, han sigut contestades pel ministre amb altives negatives més pròpies de les èpoques més repressives. Tantmateix, el propi ministre, com representant de l’economia espanyola, tampoc complirà el dèficit espanyol recomanat per Europa.

Així doncs, els còmplices de l’ofec que pateix Catalunya, a part dels que gaudeixen del còmode status de paràsits colons, són els que sense adonar-se o bé amb total coneixement han sigut captats per les tesis espanyoles, que diuen que anant junts seriem més forts, i econòmicament més benestants, cosa que en l’estat de les autonomies s’ha revelat totalment fals degut principalment a la falsa democràcia espanyola que sempre ha tingut per nord desfer el camí emprés i tornar al centralisme total i absolut, que és el sistema que sempre ha quallat en les ments més nacionalistes espanyoles. Un dels mètodes emprats per desmuntar l’autogovern català és fer veure que les nacionalitats creen la corrupció més absoluta perquè estan exemptes de la tutela de l’Estat. Totes les argúcies de la més baixa estofa són emprades per tal de desfer la poca autonomia de la que disposem els catalans i al mateix temps desarticular el moviment sobiranista i tornar a la Espanya sempiterna, a la del ideari colonialista engegat en el segle XV, a fi i efecte que les classes dominants puguin seguir amb el seu “modus vivendi”, extraient les màximes plusvàlues d’un poble dominat com Catalunya, es a dir, sense treballar.

Aquesta entrada ha esta publicada en Història, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els assimilats

  1. Retroenllaç: Els assimilats // la tafanera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s