El contracte

El crit (Munch)

EL CONTRACTE
Per Joan Anguela

Diu Rousseau que l’home, en el seu primer estadi, animal, sense moral, sense necessitats de cap mena, està al marge de tot, de maldat i de bondat, perquè aquests són ja conceptes plenament socials; l’ésser humà està exempt d’odis, perquè no hi ha raó per la qual engendri l’amor propi, font de totes les desigualtats; no coneix la guerra perquè son escasses les disputes que l’aliment pot ocasionar entre ells.

Però aquest estadi no durarà gaire, perquè el pas següent serà la socialització. El treball individual no bastarà per garantir el sosteniment de l’home i menys pel de la família. El treball es convertirà en producció especialitzada, en propietat i en desigualtat. Ja hem arribat a la societat, per tant es farà imprescindible la creació d’una legalitat que reguli i doni forma a una nova situació protegint la propietat a canvi de l’ordre social.

Abans d’arribar a aquest estadi, l’home va tenir que superar un estat de guerra permanent entre els homes. Com posar fi a aquest homo hominis lupus?. La resposta que van donar Hobbes i Rousseau és la mateixa encara que interpretada de forma diferent: El Contracte, el Pacte Social.

Groci (Grotius), que ensenyava les seves teories a les més famoses universitats dels països protestants, defineix el dret natural com un dret necessari i immutable, deduït de la raó de la naturalesa de les coses. Amb això, Groci, trenca definitivament amb les lleis del dret diví, i son aquestes lleis les que defineixen el límits del drets individuals. Drets que s’inscriuen en la naturalesa mateixa, en l’estadi immediat a tota institució, a tota societat. En aquest estadi no hi ha poder, la naturalesa no és la font de poder, solament la lliure voluntat dels homes per crear un cos social i dotar-lo de poder atorgant-li la sobirania, arribant així a l’alienació de la llibertat del home individual sotmesa a la sobirania del poble. Diu Rousseau que: “Al donar-se cadascú totalment, la condició és igual per a tothom”. En definitiva, tenim que la sobirania és inalienable. En cas contrari, el poble quedaria dissolt i sotmès a un amo. Irrepresentable, més que per l’escollit, pel sobirà (poble). Indivisible, encara que això no vulgui dir que s’oposi a la divisió de poders establerta per Montesquieu.

L’ordre social suposa un dret sagrat que serveix de base a tots els altres. Endebades, aquest dret no és natural, es fonamenta en convencions.

La més antiga de totes les societats i l’única natural és la família. És el primer model de societat política, i tots els seus components no fan cessió de la llibertat si no és per certa utilitat. Els homes, com a éssers individuals que es fan esclaus d’un altre, no es lliuren, es venen. Això sí, ho fan per atendre la seva subsistència, és a dir, per necessitat. Però un poble per què ho fa?. Doncs ho fa per trobar una forma d’associació que, amb la força comuna, defensi i protegeixi la persona i els bens de cada component i, així, d’aquesta manera, unint-se a tots els demés, romangui tan lliure com abans.

El més fort no ho és per sempre massa per romandre constantment amb l’amo i senyor dels demés, si no transforma la seva força amb dret i l’obediència dels altres en deure. Aquesta premissa és la que va fer que els antics reis transformessin la força i l’ànsia de poder en el dret successori per transmetre el poder envers els seus descendents, mentre encara tenien intacte la influència i la força sobre els súbdits. Aquest acte, feia que els privilegis continuessin existint en una part mínima de la societat, i que tot el poder, abans en mans del monarca, ara es fes extensiu a la classe aristocràtica, deixant el poble nu davant els abusos del poder usurpat per aquestos. Per aquest motiu el poble francès es va revoltar en nom de la llibertat, extingint sanguinàriament tots els agents causants de les desigualtats i per tant de la pobresa i submissió de la societat.

El dret que té el primer ocupant d’un territori no és el veritable dret sinó que ho és quan s’estableix el dret de propietat. Des de fa temps, tots els juristes seguits dels economistes han abandonat la teoria de l’ocupació primitiva, per defensar exclusivament la que fonamenta la propietat en el treball que crea un bé per la societat. En general, per autoritzar el dret de primer ocupant sobre un territori qualsevol són necessàries la següents condicions: primera, que el territori no sigui ja ocupat; segona, que no s’ocupi sinó la part necessària per subsistir, i tercera, que es prengui possessió no en funció d’una vana cerimònia, sinó pel treball i la producció extensiva en tot aquell. Aquest és l’únic signe de propietat jurídic que ha de ser respectat pels demés. Però això no dona dret de propietat sobre les persones, al contrari del que pensaven el reis de Espanya, França, Anglaterra, etc. que quan posseïen el territori més segurs estaven de posseir als seus habitants.

Lluny d’aquesta situació, quan els bens particulars reunits són cedits a la sobirania de l’Estat en aquesta alienació, no fan un altra cosa que assegurar la seva legítima possessió canviant la usurpació en absolut dret, i el gaudi en propietat. Llavors, els posseïdors, considerats com dipositaris dels bens públics, tenen els seus drets plenament reconeguts per tots els membres de l’Estat.

Deia Jean Jacques Rousseau, que “sent la sobirania l’exercici de la voluntat general, mai podrà alienar-se, ja que el sobirà és un ser col•lectiu que no pot ser representat més que per ell mateix; per aquest motiu, el poder es transmet, però mai la voluntat”.

Si el poble estigués ben informat, i els ciutadans no fossin manipulats per les influencies externes, quan anessin a votar, la voluntat general i la resolució seria bona. Però quan es formen intrigues i associacions a espatlles de la societat, la voluntat de cada una d’elles es transforma en general en relació als seus membres i en particular en relació a l’Estat, i quan una d’aquestes associacions és tant gran que predomina sobre totes les demés, el resultat no serà una voluntat popular sinó que ho serà particular. D’aquesta manera succeeix avui a Espanya amb el quasi monopoli de la voluntat popular captivada i mantinguda per dos partits polítics. Pe això, seria convenient, multiplicar-los a fi de prevenir les desigualtats.

Continuava dient Rousseau: “De les lleis de la natura s’infereix que un estat petit és mes fort que un de gran. Moltes raons demostren aquest raonament. Primerament, en un de gran, l’administració es torna més difícil per raó de les distancies, la diferència d’idiomes, de costums, de lleis locals, etc. Les mateixes lleis no convenen a tantes cultures que divergeixen en costums i que viuen en climes diferents i que no poden patir la mateixa forma de govern. Les lleis diferents, per altra banda, solament engendren pertorbació i confusió en els ciutadans fent al mateix temps que se sentin diferents entre ells al tenir d’obeir regles que els porten desigualtats entre ells. Ben sabut és el que pensen els lliberals; que quan més gran sigui l’Estat, menys llibertat té la ciutadania”

Així doncs, els graus de dificultat augmenten, es multipliquen les despeses que tenen de pagar els ciutadans que tenen de ser governats per diferents administracions.

Hi ha varies formes de govern; en una, el poble sobirà, deixa el govern en mans del cos de ciutadans provinents dels partits que surten de les eleccions lliures i que formen una càmera o congrés d’on surt la voluntat popular en forma de decisions que aquest atorga al govern per que apliqui les resolucions adoptades. Aquesta forma de govern rep el nom de democràcia.

En una altra, es pot limitar el govern, dipositant-lo en un petit número d’individus. Aquesta forma de govern rep el nom d’aristocràcia que generalment esdevé en plutocràcia (el govern dels adinerats).

També, es pot concentrar tot el govern en un ciutadà de forma que aquest l’hagi rebut per un acte de força o usurpació, llavors aquest govern es diu dictadura.

Per últim, l’acte que fa el poble sobirà deixant o alienant el seu dret sobre una persona, la qual rep la sobirania del poble però sent aquesta solament representativa i donant l’exercici de govern a un parlament, es diu que és una monarquia parlamentaria. És el que hi ha a Espanya, en cert punt.

La monarquia espanyola, agafa el nom de parlamentaria, però segons el que hem dit fins ara, no hauria de ser així, ja que el rei (recordem que el sobirà és el poble), s’atorga la màxima magistratura dins l’exèrcit, de tal forma que agafa el poder de dirigir la força de les armes contra qualsevol causa que afecti la unió del Estat. Aquest mandat, prové de la Constitució espanyola que conculcant la màxima més elemental del principi de sobirania i del principi de democràcia que rau en el poble, pot anar en contra del mandat que li ha donat el sobirà, si aquest decideix per qüestions lícites, siguin del caire que es vulgui, separar-se de l’altra part.

L’enorme dèficit acumulat per la Nació catalana envers d’Espanya, fa que aquella, ara es trobi en una situació de desesperació econòmica mentre la resta de l’Estat gaudeix de superàvit gràcies a l’espoli continuat al que aquella es troba sotmesa.

El tractament que rep el poble català és el propi d’una colònia del segle XIX en el que la part dels recursos que li servirien per assolir el progrés i al mateix temps li permetrien seguir les nacions punteres europees, li són arrabassades per l’Estat espanyol en nom de la solidaritat.

El mal govern espanyol que pateix Catalunya, queda demostrat pels nombrosos greuges, menysteniments, insults, espoli, etc., que ha hagut de patir al llarg de la història compartida amb Espanya. Els llibres d’història, les cròniques polítiques i socials (tot i que les espanyoles estan fortament manipulades) donen fe del abús continuat al que em estat i estem sotmesos els catalans.

Espanya ha emprat tots els mitjans al seu abast per fer ajupir el clatell català i el seu orgull de nació, guerres incloses, amb fets de gran crueltat en acabar-se aquestes contra la població civil que ha hagut de suportar tota mena d’escarnis, vexacions, usurpacions de drets, abusos, extorsions i espolis continuats durant tots els períodes que ha durat la dominació.

Com tothom sap, la divisió de poders es va establir en el període de la il•lustració francesa. Diferents pensadors van coincidir en les mateixes conclusions; és a dir, Hamilton, Locke, Rousseau i Montesquieu són els promulgadors i artífexs del concepte de l’Estat de Dret actual.

A l’Estat espanyol, la democràcia funciona teòricament sota aquest principi. No obstant, un dels poders, el judicial, no és independent. Ans al contrari, els membres dels alts tribunals espanyols, ja sigui el Suprem o el Constitucional, estan contaminats de la ideologia dels partits majoritaris de l’Estat, al ser escollits entre els individus que per raó de la seva trajectòria política ocupen el càrrec de la seva magistratura. Això suposa una prostitució del sistema, ja que el poder judicial és hoste dels diversos executius que s’alternen en el poder, fent així que l’estat de dret deixi de ser legítim. No és intranscendent que a l’Estat espanyol, poderoses famílies, dominen les finances i els grans interessos de les empreses multinacionals espanyoles, tant privades com públiques, i així d’aquesta forma els caps d’aquestes famílies intervenen en el govern de l’Estat d’una forma personal en defensa dels seus interessos. El sistema es transforma aleshores en un govern aristocràtic i plutocràtic en què la pràctica de govern esta conduïda solament per la voluntat d’uns quants sobre la legitimitat de la majoria, tergiversant, doncs, la separació de poders i l’estat de dret.

En aquest estat de coses, quan el vil interès es disfressa de bé públic, llavors la voluntat general emmudeix i tots, guiats per falsos motius, opinen com a ciutadans d’un estat lliure, fent passar subreptíciament sota la designació de lleis, decrets inics que solament tenen com objecte un interès particular.

Vistes totes aquestes coses, i reflexionant sobre tots els perjudicis que ens ha causat i ens causa la pertinència a l’Estat espanyol, s’imposa el raonament de formar un nou Estat català en el que tots els catalans puguem establir un nou contracte social entre nosaltres.