La societat catalana

La societat catalana

Camí cap el progrés

La societat catalana
Per Joan Anguela

Quan un poble es troba al cim del progrés i de la plenitud com a societat i atresora un bon nombre de savis, persones en poder de les ments més preclares i lúcides de l’univers intel•lectual, amb geni creador i esperit emprenedor, que són els que remouen la senalla de les idees i són el mirall en què la societat es mira per assolir el progrés, és quan en aquestes condicions i com a lògica conseqüència, tot poble encaminat cap el punt més alt de la prosperitat no hauria de conèixer mai la decadència, sinó tot el contrari, la recerca sostinguda cap a la plenitud de la perfecció del teixit social que forma aquell poble no hauria d’aturar-se mai. Així, d’aquesta forma han nascut les unitats culturals, socials i polítiques que anomenem nacions més avançades.

Perquè una nació arribi al punt d’inflexió que esdevingui un pròsper estat, ha de trobar l’oportunitat propícia per aconseguir-ho, és a dir, el moment històric favorable en què es conjuguin una sèrie de causes que en el seu conjunt facin possible l’efecte. Un paral•lelisme seria la més baixa situació social a França en el segle XVIII, que va produir la revolució francesa, o bé la revolució industrial cap a la segona meitat del segle XVIII i principis del XIX, permetent més tard l’evolució de les capes més deprimides de la societat i l’avenç d’Anglaterra i de França cap a la plenitud i el progrés com a societats ben organitzades i punteres dins el concert de les nacions europees.

Però què és el progrés?. El progrés és l’acumulació de bens i riqueses de la classe que siguin: mercats, or, divises, plusvàlues, institucions culturals, coneixements, etc. ¿I qui són els que fan acumulació de riquesa, els pobles o els individus?. Sense cap mena de dubte són les persones les que fan aquest treball, de forma individual o bé associativa per mitjà de societats creades per aquest fi com són les empreses. L’Estat, que ve a ser la representació de tota la col•lectivitat, reflecteix sempre la capacitat econòmica de l’individu i al mateix temps de la societat de forma global.

Així doncs, no existeix progrés de l’Estat sinó és pel progrés dels individus. L’Estat serà ric o pobre a mesura que ho siguin els particulars. D’aquesta manera, la prosperitat dels pobles o estats és solament el reflex del benestar del ciutadà de forma individual i col•lectiva. Per tant, la prosperitat d’un país, es deu al progrés en tots els ordres que fa la societat que el forma. Però perquè s’arribi a aquest estat de benestar fan falta els mitjans i els camins que condueixen cap a la consecució del fi proposat.

Les societats modernes com les europees, basen el seu estat del benestar en un sistema social aglutinat sota els mitjans de producció; la indústria, el comerç, la recerca industrial, tecnològica i científica, són els motors que mouen la societat i la porten cap a la millora contínua. Però sense la consecució d’una millora política social i moral, el progrés material i científic seria endebades. Per tant, es necessita en primer lloc un govern que desenvolupi una política que impulsi la iniciativa privada individual i col•lectiva, que persegueixi fonamentalment la consecució del màxim benestar de totes les capes de la població, basada l’acció de governar en la moralitat de tots els membres del govern i de les persones que formen l’univers polític de l’Estat.

Els pobles i les societats, en el transcurs de la vida, passen per diferents periples que modifiquen la seva trajectòria. El fet que un país en el que un període més o menys llarg de prosperitat econòmica vingui seguit d’un altre de decadència, no vol dir necessàriament que la societat no hagi de treballar per tornar a assolir el màxim de benestar i caigui en la fatalitat, ans al contrari, ha de treballar amb més positivisme per tractar de redreçar la situació en el temps més breu possible. Històricament les societats que han passat per aquestes situacions i que han capgirat la seva trajectòria positiva cap una de negativa, s’ha degut principalment a les formes i mètodes emprats pels governants, que no han seguit les normes cabdals del bon govern, és a dir, treballar de forma continuada, amb tenacitat, honestament i amb una moral irreprotxable, donant exemple a la ciutadania per tal de mantenir i millorar els avenços socials. Però perquè una societat pugui treure el cap del pou d’una crisi profunda, és necessari que apliqui els valors que li venen d’antuvi, ja que si no els porta en el seu tarannà, és impossible que pugui sortir-se’n.

No obstant, tot el que he dit fins ara és en debades si el comportament ètic i moral de la societat es va degradant mica en mica i dia a dia, tant pel comportament de la societat en general com per l’individual. Aquesta degradació de la societat que forma l’Estat, si s’escau, sempre és per culpa de la corrupció del sistema polític instaurat en el govern, que per un acte mimètic i per laxitud dels òrgans de l’Estat es transmet a la població. Quan dic corrupció vull dir enfonsament de tota la suma de valors que han de revestir tota acció de govern i també d’actuació ciutadana. Queden molt lluny els moments de la història en què les nacions que van ser pròsperes ho eren gràcies als seus dominis imperials. Ara, la prosperitat es basa en els valors de la dedicació en el treball i en la constància en assolir fites sustentades en l’esforç i la fe en el futur de cada ciutadà i que, fet i fet, revertiran en el conjunt de la població.

Catalunya no ha tingut mai un imperi colonial per munyir-lo i sostreure-li el suc per poder mantenir la ciutadania. A diferència d’Espanya, Catalunya sempre ha seguit la forma de procedir expressada més amunt, per assolir el benestar tant individual com col•lectiu. És Espanya la que a diferència dels altres estats europeus que van ser també colonials, ha mantingut les formes d’espoli que abans practicava amb les seves colònies, i que ara ho fa envers Catalunya, considerant aquesta com l’última colònia de l’imperi que li permet els dispendis necessaris per modernitzar aquelles parts de l’Estat que són incapaces de fer-ho pel seu propi esforç. Així doncs, Catalunya té un govern captiu i desarmat per un Estat que actua amb tota convicció d’impunitat degut a una democràcia de baix perfil, i en aquests moments, una no democràcia, com la que hi ha a Espanya.

Catalunya, fent un esforç titànic a través dels segles, ha aconseguit dominar diferents aspectes que l’han dut cap a la modernitat i benestar de la societat gràcies a la seva agricultura, indústria, comerç, navegació, comunicacions, recerca, etc., tot i que ha tingut d’arrossegar el llast imposat per l’Estat espanyol. Però és ben sabut que la causa més important que determina el progrés dels pobles, a més a més del treball, és el seu grau de coneixement i voluntat de superació, que en definitiva és el que permet promoure o estimular una prosperitat general, dinàmica i contínua.

Però ara, quan la crisi mundial també toca els fonaments més profunds de la societat catalana, i quan el poble català podria sortir-ne per sí sol amb l’ajut dels recursos propis que l’altre part de la població de l’Estat ens xucla, (impostos més alts que enlloc, espoli de les plusvàlues del treball de la població, de l’aeroport del Prat, del port de Barcelona, no inversió en infraestructures, escapçament de totes les iniciatives empresarials i de negoci amb empreses estrangeres, etc.), el govern espanyol, hereu de la més rància tradició imperialista, decreta més càrrega impositiva per Catalunya per així mantenir els fruits de l’espoli quasi bé sencers. Així doncs, Catalunya pateix una greu crisi que es manifesta a les esferes: econòmica, cultural i institucional fruit del llarg període de dominació espanyola sobre el poble català. A part de mantenir el joc brut tradicional espanyol dient que la culpa del desori econòmic i financer és de l’Estat autonòmic i principalment de Catalunya, quan és aquesta la que proporciona els mitjans perquè Espanya no hagi sigut intervinguda.

Però que Catalunya no esperi pas l’agraïment d’Espanya, perquè aquesta, donat el seu esperit imperial, mai reconeixerà el seu deute amb una colònia, i tampoc reconeixerà que per sí sola no sobreviuria, encara que ho tingui gravat en el racó més profund de la seva consciència amb lletres de sang vessada en la pèrdua de les antigues colònies.

Aquesta entrada ha esta publicada en Economia, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La societat catalana

  1. Retroenllaç: La societat catalana // la tafanera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s