La Constitució

Declaració d'independència dels Estats Units d'Amèrica. Signataris de la declaració d'independència

La Constitució
Per Joan Anguela

El 4 de Juliol de 1776 es va aprovar a Filadelfia la declaració d’independència dels EUA que van signar uns quants prohoms de les llavors colònies americanes d’Anglaterra.

Els motius que van portar a aquesta separació de les tretze colònies de la metròpoli anglesa van ser tot un reguitzell de greuges, menyspreaments, indignitats, abusos, extorsions i espolis comesos per Anglaterra, durant anys, contra les seves colònies americanes, i la resposta que totes aquestes iniquitats van tenir per part d’uns quants prohoms americans elaborant la “Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica” del 4 de Juliol de 1776.

Jo havia sentit parlar molt de la Carta Magna americana, però no l’havia llegit fins fa pocs mesos. L’èpica d’aquest text em va traspassar l’ànima i vaig quedar enamorat de la senzillesa, claredat i dignitat amb la que Thomas Jefferson l’havia redactat. Per aquest motiu, les nacions democràtiques del món l’han lloat sense fi, i avui encara conserva tot el frescor d’aquells dies i és el paradigma de la llibertat dels pobles oprimits.

Ara, a casa nostra, el passat 4 de Juliol i seguint el símil americà, hem elaborat una “Possible Declaració d’Independència del Poble de Catalunya” (publicada a Internet) *, precedida per un prefaci o nota introductòria i explicativa de com la declaració americana podria ajudar la possible independència catalana.

Les similituds van més enllà del text, són extraordinàriament versemblants amb les que patim a Catalunya. Els americans no les tenien totes, quan van elaborar la resolució. Preveien un desenllaç fatal si tot plegat no rutllava. Tenien por per les seves vides, ja que qualsevol mostra de feblesa o de falta de consens els enviaria irremissiblement cap a la forca, fet que sortosament no va ocórrer.

A Catalunya no hauríem de patir per això, però sí per la falta d’unitat alhora de defensar un ideal del tot legítim. Tenim por de la reacció de Madrid. Madrid és com la bruixa del “tren de la bruixa”, que com més por tens i més xiscles, més fort és el cop d’escombra que t’etziba. Però la por és un sentiment molt humà. Van tenir-la els americans i la tindrem nosaltres, sense cap mena de dubte. Però si anem tots plegats, el nostre coratge augmentarà. Així doncs, és tant important tenir set de llibertat com unitat alhora de defensar-la, fent pinya, tots ferms, com la pinya que fan els nostres castellers, indestructible, per poder arribar a conquerir la glòria.

Desprès, l’any 1786, els americans, amb total llibertat, van tenir la necessitat d’elaborar una sèrie de lleis per poder harmonitzar els diferents interessos de cada Estat. Va ser el primer document mundial constituït per a aquest fi. La Constitució americana és senzilla en el seu enteniment, tal com han de ser les lleis, perquè puguin interpretar-se sense divergències ni punts de desacord. Però això sí, encara que la Constitució dels Estats Units redactada per molts dels mateixos homes que van elaborar la declaració d’independència constitueix un instrument legal, no és sacrosanta, ni és la llei baixada del Sinaí escrita pel dit de Déu. No va ser destinada a quedar petrificada pel temps. Fou destinada a ser flexible, i és per aquesta raó que s’hi va introduir una clàusula o disposició relativa a les esmenes; perquè fos el suficientment flexible i modificable com per adequar-se a les necessitats de cada nova generació i al repte del poble americà d’avançar dins el progrés mundial.

A Espanya, la Constitució, al contrari que als Estats Units, va ser elaborada en un període de no llibertat, sortint d’un temps de foscor política, cultural i social, en què els drets ciutadans van ser segrestats per la dictadura. Per tant, una constitució imposada i acceptada per la por a poder perdre les mínimes llibertats assolides a la mal anomenada transició, que va ser un formidable exercici de generositat dels ciutadans que van patir les crueltats de la dictadura, acceptant la total impunitat dels crims comesos durant quaranta anys pel dictador i els seus sequaços.

La Constitució espanyola no té cap disposició final per poder admetre esmenes tal i com ho fa la americana. És rígida, estricta, autoritària, amb un article (el vuitè) que dona la tutela de la integritat del territori a l’exèrcit, duent implícita una amenaça a qualsevol aventura separatista per part de la nació que ho intenti dins l’Estat i fent de l’exèrcit una força superior i independent del poder civil. En definitiva, sembla la nostra, una constitució momificada, pètria, inalterable als temps tan canviants que estem vivint i sembla un fidel reflex de part de la societat espanyola, immobilista, ancorada en vells tòpics, en el que inventen ellos, d’Unamuno. Tanmateix sembla que aquesta societat caduca emparada en una Constitució també obsoleta, faci com la “Tosca” de Puccini, que viu de l’art i de l’amor ( vissi d’arte, vissi d’amore), però de l’art de no fer res i de l’amor als diners que son el manà que recullen any rere any sortits de l’espoli que es fa de la societat que treballa i crea riquesa. L’altre gran problema que presenta aquesta constitució, es que quan hi ha una discrepància, solament té dret a interpretar-la una de les parts.

(*) Clicar per llegir-la

Aquesta entrada ha esta publicada en Història. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La Constitució

  1. Retroenllaç: La Constitució // la tafanera

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s