El tità Cronos

Tractat de Roma

El tità Cronos
Per Joan Anguela

Quan el 25 de Març de 1957 els Srs. Alcide de Gasperi, Jean Monet, Conrad Adenauer, Winston Churchil, Robert Schuman, Paul-Henri Spaak, Walter Hallstein i Altiero Spinelli van signar el tractat a Roma pel qual quedava constituïda la primera UE, poc podien imaginar els signants del gran pacte, que l’acord que es va subscriure i que hauria de donar als països europeus l’inici de la col•laboració entre els estats que van estar en guerra en dues ocasions durant el segle XX, i que per aquest acord eliminaven per sempre els fantasmes dels conflictes armats entre ells, que al cap de 55 anys d’aquell moment històric en que aquestes personalitats de l’alta política europea donaven per iniciat un procés irreversible de cooperació econòmica i d’amistat indissoluble, es pogués trencar ara per una mala gestió dels governs dels estats associats.

La globalització ha creat molta riquesa, però l’ha repartit de forma desigual, poc equitativa i de manera molt injusta. Des de la creació del mercat comú europeu, les rendes del treball, sobretot les que les classes mitjanes han donat als estats, han crescut de forma extraordinària en el seu conjunt, però o bé els governs les han gastat irresponsablement o han acceptat els privilegis de les classes altes per que pogueren espoliar una bona part d’aquestes rendes pertanyents a la societat a canvi del finançament dels partits que s’anaven alternant en el poder.

L’esquerra a Espanya ha fracassat perquè ha abandonat els seus paradigmes, les velles aspiracions dels seus partits no s’ha pogut dur a terme per les pressions que ha fet el capital, introduït en la dreta més extremista i a vegades en la mateixa esquerra, de forma que els governs, tant d’un color com d’un altre, han adoptat una forma de govern plutocràtic ratllant el feixisme.

En els països del sud d’Europa, aquestes pràctiques de govern han fet que la crisi que molts consideren financera, no sigui tal. No és un simple cas de proporcionar més liquiditat a Grècia, Itàlia o Espanya, sinó que és una crisi estructural per les desigualtats que hi ha a la unió monetària, pel fet que aquesta unió aplega economies que tenen nivells de productivitat molt diferents. Per tant, la situació econòmica actual requereix solucions estructurals molt més profundes que les adoptades fins ara pel BCE.

Per tot això, s’imposen unes solucions dràstiques i immediates, una possibilitat seria que la UE es dividís en dues parts que fessin front a la crisi des de perspectives econòmiques diferents (dues velocitats), una altra, seria que alguns membres en sortissin, i finalment, que la unió monetària es trenqués definitivament. Tots els estats membres tornarien a les seves monedes, i seria probable que Alemanya conservés l’euro. No obstant, sembla que la Sra. Merkel està disposada a imposar una moral calvinista a l’economia europea amb ma de ferro, o si més no, amb aquell sentit prusià que va conduir l’imperi alemany a ser l’amo d’Europa.

El mercat comú va ser creat per igualar les diferents economies d’Europa, perquè així d’aquesta forma, les transaccions econòmiques fossin més àgils i no topessin amb les fronteres i aranzels, protectors en alguns casos i en d’altres un destorb que impedia la normalització de les relacions econòmiques entre països.

Més tard es va crear la unió monetària sense preveure els diferents nivells de productivitat dels estats membres, motiu pel qual molts particulars i empreses han hagut de finançar-se a través de crèdits cada vegada més difícils de tornar i que per aquest motiu, els més grans beneficiats han sigut els bancs i les grans corporacions financeres que mouen els capitals col•locant-los en els mercats més susceptibles de ser modificats i manipulats per tal d’obtenir uns beneficis extraordinaris, però fets a despit de la societat i de forma totalment bruta i exempt de la més mínima ètica.

Tota aquesta extraordinària situació que pateix la UE si no s’arregla, i és molt probable que no sigui així, pot dur alguns països membres a situacions internes excepcionals. La situacions d’aquesta mena afavoreixen els extremismes de la ultradreta política. La ciutadania, aterrida per la visió catastrofista del futur, quasi sempre espera un “messies” o salvador que la tregui del pou sens fons al que es veu abocada. Així ha passat en nombroses ocasions al llarg de la història mundial. Un exemple recent va ser el període de la república de Weimar que va del 1919, a l’acabament de la primera guerra mundial fins l’any 1933, que puja al poder el nacionalsocialisme. Aquest període va comportar el total deteriorament de la societat alemanya, la desesperança del conjunt de la població i la impotència dels governants per redreçar la situació econòmica del país, degut tot plegat al gran deute contret per causa de la guerra (130.000.000.000 de marcs-or), impossible de pagar en aquella època en el marge de temps de 30 anys que els vencedors van obligar acceptar a Alemanya pel tractat de Versalles, a part de que els territoris amb més recursos i totes les colònies alemanyes van ser transferides a les potències vencedores. Aquesta situació va dur la economia del país teutó a la total desaparició. La inflació va créixer de forma exponencial, el paper moneda no valia res, es van emetre segells moneda amb valors de fins 10.000 milions de marcs, el canvi amb el dòlar va arribar a ser de 160 milions de marcs al Setembre de 1923.

La hiperinflació va ser el detonant de la pujada al poder de Hitler, recolzat per la classes treballadora i mitjana, i empès pels empresaris que havien vist la pèrdua dels seus estalvis expressats en dipòsits bancaris i bons del estat víctimes de la extraordinària devaluació. Això va produir un fortíssim ressentiment envers els banquers i especuladors, i va fer que les classes mitjanes perdessin la fe en la democràcia.

Analògicament, a Espanya els bancs i sobretot de les caixes d’estalvis han vist assaltada la cova dels comptes de resultats pels nous Ali-Babà’s que són els directius de les entitats, fent un espoli continuat dels beneficis que en dret legítim haurien d’haver correspost a usos socials.

No obstant, si no s’arriba a aquesta desastrosa situació i la UE es veu obligada a fer una refundació o bé a dividir-se en dues velocitats, poc a poc anirà redreçant la situació, però això implicarà una forta renúncia a la sobirania fiscal i pressupostària de cada estat, així mateix, també Espanya hauria de fer alguna cosa similar, ja que també a l’Estat espanyol hi ha regions amb molta diferència de productivitat, i el sacrifici dels catalans degut al dèficit fiscal, fa que els ciutadans que més suporten les retallades per la crisi, visquin pitjor que els destinataris de la nostra ajuda.

Si totes les possibles solucions adoptades no troben l’efecte adequat, podria succeir que la UE es transformés en el tità Cronos que devorava els seus propis fills, de la mateixa forma que el capitalisme salvatge pot devorar el model de societat creada en el tractat de Roma i fer retornar Europa als vells fantasmes de les confrontacions.

Aquesta entrada ha esta publicada en Economia, Història, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s