A l’Hospital Plató

Hi vaig ingressar al vespre perquè em fessin una biòpsia quirúrgica. La Srta. d’admissions, tota amabilitat, ens va rebre a la meva dona i a mi, amb un somriure als llavis i amb total diligència va fer els papers pel meu ingrés. Amb tota cortesia ens va dir que esperéssim a la sala i que de seguida vindrien a buscar-me.

El temps d’espera va ser molt breu; va aparèixer una Srta. que ens va portar a la segona planta on hi havia una sala amb unes quantes butaques ubicades en llocs reservats i preparades amb la bata i les polaines per poder desvestir-te, guardar la roba en un armariet i posar-te l’equipatge per entrar al quiròfan. L’explicació me la van donar una infermera i un infermer; la Srta. Ana Isabel i el Sr. Ivan, els quals després d’explicar-me com m’hauria de vestir es van acomiadar desitjant-me que anés tot bé.

Als pocs minuts d’esperar, va entrar a la saleta un infermer portant una llitera per traslladar-me cap a la avantsala del quiròfan. El xicot em va començar a parlar perquè em va veure que estava molt nerviós, em va dir el seu nom, Iñaki, de Donosti. És un noi ben plantat, amb una barbeta ben cuidada i dos arracades a les orelles que, tot plegat, li donaven personalitat. Em va explicar, en el curt trajecte cap el meu destí, algunes coses de la seva terra i el perquè havia vingut a Catalunya. Em va deixar en mans d’un altre xicot, que desprès em va dir que es deia David, que va ser el que em va portar cap a la avantsala, que és on et preparen per accedir al quiròfan.

La Srta. Emma és la infermera que s’encarrega dels preparatius dels que romanen a l’espera. Ella et posa una pinça en el dit índex per veure en una pantalla els batecs del teu cor al mateix temps que et punxa amb una agulla perquè el sèrum t’envaeixi el cos. Aquesta Srta. anava i venia d’un lloc cap un altre, d’observar un pacient fins un altre amb total diligència i molt atenta al seu treball.

Mentre tant, jo estava nerviosíssim, el diagrama de les meves pulsacions estava altíssim, quasi descontrolat, es va atansar la infermera i em va dir que em tranquil•litzés, perquè la doctora anestesista em posaria un tranquil•litzant per apaivagar els meus nervis.

Al cap de poc temps de ser allí, hi va fer cap el metge que m’havia d’intervenir. Va resultar ser el doctor Juan José Matías, al qual ja coneixia per haver-me fet varies exploracions desprès d’una intervenció anterior que em va fer el metge que està al corrent del meu problema, el doctor David Salinas, al qual li tinc una gran consideració per la seva saviesa i professionalitat. Quasi sense transició, em van dur cap el quiròfan; allà la doctora anestesista Sra. Valeria, casualment la que em va atendre la vegada anterior, em va dir que em posaria anestèsia i un tranquil•litzant. Així ho va fer i acte seguit, al cap de molt poc, ja vaig notar que la pau s’apoderava dels meus sentits.

Quan em vaig refer, creia que tot havia passat en dos minuts, ja que no estava en inconsciència total, però si sense cap noció del temps. De seguida va venir el doctor Matías i em va explicar algunes coses de la intervenció i es va acomiadar dient-me que ara li passaria l’informe al doctor Salinas que seria el que em continuaria atenent.

A l’estona de ser allí, em va tornar a portar cap a la sortida del recinte de quiròfans, el camiller que m’hi havia introduït, el Sr. David, pel camí en Raül, un altre infermer, em va dir adéu. No m’oblido de l’Esther a la que no vaig conèixer. Em va rebre, ja a la avantsala, una altra vegada el Sr. Iñaki, que em va dur cap a la saleta de butaques, acomiadant-se amb la mateixa amabilitat anterior.

Vaig esperar una estona, una hora, ben bona, perquè l’anestèsia deixés de fer efecte. La infermera Ana Isabel em va donar un suc de taronja i em va dir que orinés per evacuar els possibles coàguls de la ferida. Al cap d’una hora aproximadament, la infermera Ana Isabel, per cert, de nacionalitat portuguesa, em va dir que ja em podia vestir per marxar cap a casa.

El tracte rebut en aquesta secció, per tots i cada un dels components del servei d’urologia, ha sigut del tot amabilíssim i altament qualificat. Així, d’aquesta manera, el comportament d’aquests professionals de la medicina és el paradigma del jurament Hipocràtic. Tant de bo Hipòcrates hagués intuït l’abast del seu propòsit en el nostre segle i els futurs, si no hi ha un conseller que ho espatlli tot.

Moltes gràcies a tots.

Joan Anguela