La sanció

La sanció

per Joan Anguela

Si aquell “Tribunal de Cuentas” espanyol ple de franquistes, sanciona els nostres polítics per un acte democràtic, al temps que s’obri la caixa de resistència, jo faré la meva aportació per tal d’ajudar la nostra gent a tirar endavant el projecte comú.

Publicat dins de Política, Actualitat | Deixa un comentari

POSIBLE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DEL POBLE DE CATALUNYA

POSSIBLE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DEL POBLE DE CATALUNYA

Per Joan  Anguela

 

INTRODUCCIÓ

Quan en el curs dels  esdeveniments  humans es fa necessari  per a un poble dissoldre els  vincles polítics  que l’han  lligat a un altre,  i assumir  entre les  nacions  de la terra  el lloc separat  i  igual que  les  lleis de la naturalesa  i  el Déu d’aquesta  li  donen dret, un just respecte  al judici de la humanitat  exigeix que declari les  causes que l’impulsen  a la separació.

 PREÀMBUL

Sostenim  com evidents   en  si  mateixes   aquestes  veritats:   que tots els   homes  són creats iguals;  que  són  dotats  pel seu  Creador de  certs  drets  inalienables;  que entre aquests  estan  la vida,  la llibertat  i la recerca de la felicitat.

Que per tal  de garan tir aquests  drets  s’institueixen  entre els  homes, els  govern s qu e deriven  els  seus poders legítims  del  consen timent  dels  governats.

Que sempre que una forma de govern esdevingui  destructora d’aquests  principis, el poble  té el dret a reformar-la  o abolir-la i instituir un nou govern que es fon amenti  en els  esmentats principis, i  a organitzar  els  seus  poders  en  la forma  que  al seu  parer oferirà les  majors probabilitats  d’aconseguir  la seva seguretat i felicitat. La prudència, clar està,  aconsellarà  que no es canviï  per motius  lleus i  transitoris  governs d’antic establerts;   i,  en  efecte,  tota  experiència   ha  demostrat  que  la  humanitat   està  més disposada  a patir,  mentre els  mals  siguin tolerables,  que a fer-se justícia  abolint les formes a  què  està  acostumada.  Però quan  una  llarga  sèrie   d’abusos   i  usurpacions, perseguint   invariablement   el  mateix   objectiu,   evidèn cia  la  voluntat   de  sotmetre  el poble  a un despotisme  absolut,  és el seu  dret,  és el seu  deure, menystenir tal  forma de govern i proveir de noves salvaguardes  per a la seva futura seguretat.

 EXPOSICIÓ DE  MOTIUS

Catalunya   pateix   una  greu  crisi  que  es  manifesta   a  les   esferes   econòmica,   cultural   i institucional fruit del llarg període de dominació espanyola sobre el poble català.

Lautonomisme dels darrers anys no només s’ha revelat com un sistema clarament inoperant i insuficient  per a les  aspiracions  del  poble  de Catalunya  sino  que, a més a més, ha esdevingut un element vexatori que ha culminat amb l’ultratge comés pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut.

Un dels  principals  eixos  d’aquesta  ordenació  autonòmica  ha estat el  sistema  de finançament, el qual ha ocasionat a la Generalitat un dèficit inamovible a la balança fiscal entre  Catalunya i l’Estat espanyol d’un 10% del PIB anual equivalent a uns 18.000 milions d’euros. Aquest espoli de caràcter  fiscal és un cas únic a tota Europa i ha provocat un empobriment  extraordinari  del nostre territori,  una  pèrdua de  competitivitat  econòmica  i  una notable  disminució  de  les partides pressupostàries de sanitat, cultura, educació, medi ambient, infraestructures i altres partides vitals per a la supervivència de qualsevol nació.

La nostra llengua  ha estat vetada per les  administracions  espanyoles  com a llengua vehicular  alternativa  al  castellà  a les  sessions  del  Congrés  dels  diputats,  el  màxim òrgan  con stitucional  que  representa  el  poble   espan yol,  així   com  als   tribunals   de justícia.   L’Estat   espanyol   mai   ha  donat   suport  de  forma  decidida  a  les   diverses iniciatives  que  han   pretès   que   la  nostra   llengua   fos  reconeguda   com  oficial  al Parlament  europeu. El  Tribunal constitucional ha obligat la reintroducció de la llengua castellana  després d’anys  de la immersió  lingüística  a l’educació catalana.

ACUSACIÓ

Tal ha  estat  el  pacient   patiment   d’aquest   poble;   i  tal   és  ara  la  necessitat   que  el constreny  a alterar  la submissió  al  Estat   Espanyol .  La  història  de les  relacions  del Poble  Català   amb  Espanya,  és  una  història   de  repetides   injúries  i   usurpacions, l’objecte  principal de les  quals  és i  ha estat l’establiment  d’una  tirania  absoluta  sobre el nostre poble.  Per tal  de provar això,  sotmetem els  fets al judici d’un món imparcial.

…Aquesta,  Ha refu sat aprovar les  lleis més con venients  i necessàries  per al bé públic d’aquesta Nació.

…Ha prohibit als  nostres  governants  aprovar  lleis d’immediata  i  urgent necessitat,  a no ser  que es suspengués  la seva  execució  fins  obtenir   el  seu  consentiment,  i  una vegada aconseguit  les  ha desatès completament.

…Ha rebutjat l’aprovació  d’altres  lleis dictades  per a l’establiment  del  Estatut  aprovat per   les    Corts   Espanyoles    i    ratificat   pel   Parlament    de  Catalunya    i    de   gran transcendència  per a nosaltres,  tret que els  catalans  renunciéssim  a aquest dret, fet de  gran  perjudici per  a  nosaltres,  però  formidable només  per  als  nostres tirans,  fet que ha acon seguit   el  Tribunal Constitucional  espanyol   amb l’anul—·lació  de gran part dels  articles  més importants.

…Ha  refusat  i  menyspreat  el  nostre  Parlament   repetidament,   per  haver-se  oposat amb fermesa a les  seves agressions contra els  drets del poble.

…Ha obstruït   l’administració   de  justícia   de  Catalunya,   negant  la  seva  aprovació  a l’aplicació  de lleis necessàries  per a l’establiment  del  poder judicial.

…Ha sotmès els  jutges  a la seva  voluntat,  per dependre d’ella  la titularitat  dels  seus càrrecs així  com la quantitat  i el pagament dels  seus sous.

…Ha erigit una multitud  de nous càrrecs per fer complir les  lleis espanyoles  i xuclar-li la sang al nostre poble.

…Ha con vertit  l’exèrcit  en una força superior  i independent  del poder civil.

…Ha inclòs en la Constitució l’article  8é que dona la tutela  de la integritat  del  territori de l’estat  a l’exèrcit.

…H a prohibit la aparició dels  símbols  d’identificació  propis  de la Nació Catalana.

…Ha defugit   la  presa  de  qualsevol   mesura  per  tal   d’evitar   silenciar  constantment  qualsevol  visualització de l’espai  comú dels  Països  Catalans  (TV3).

…Ha empresonat personatges molt  significats en les  seves con viccions nacionals.

…Ha etzibat  tot un ventall  de menyspreu i  insults  a través dels  medis  radiofònics  i escrits  espanyols  dirigits cap el poble català.

…Ha incomplert repetidament,  any  rere  any,  el compliment  dels  pressupostos d’obra pública.

…Ha retardat i continua  retardant la posada  en marxa del  corredor mediterrani  per tal de no fer-lo passar  per Catalunya.

…Ha magnificat la simbologia pròpia  per crear sentiment  de comunitat  espanyola.

…Ha signat  més de 111 acords amb països  no membres  de  la Unió Europea,  en  els quals,   a les   seves companyies   aèries,   se les   ha  obligat  per  contracte  a  establir   la connexió  internacion al  amb  els   seus  països   només  des  de  Madrid,   forçant   així   la marginació de l’aeroport  del Prat.

…Ens  ha sotmès  a una jurisdicció estranya  a les  nostres costu ms i no reconeguda per les  nostres lleis,  donant conformitat  als  seu s fingits actes legislatius.

…Per  imposar-nos impostos  més elevats  que a les  altres  comunitats  sense  el nostre con sentiment.

…Per voler imposar-nos una llengua aliena tant diferent de la nostra emprant tots els mitjants que l’Estat espanyol te al seu abast, fent que el castellà tingui preferència en tots els àmbits de les administracions de estatals.

…Per   privar-nos,  en  totes  les   ocasions,   dels   beneficis  dels   judicis  en  la  nostra llengua.

…Per  transportant-nos mes  allà del  nostre territori  per a ser jutjats per presumptes delictes.

…Per  abolir el conjunt de llibertats  de les  nostres antigues  lleis, establint   governs de moral  arbitraria  per tal  de con vertir-n os d’una vegada per totes en un exemple  i  un adequat instrument  per introduir el seu domini absolut  en les  altres  comunitats.

…Per   suprimir  els   nostres  furs,   abolir  les   nostres   lleis  més   valuoses,   i   alterar fonamentalment  les  formes dels  nostres governs.

…Per   suspendre  les   nostres   iniciatives  legislatives,   i   declarar-se   ells  mateixos investits  amb el poder de dictar  lleis per a nosaltres  en tots els  casos, qualssevol  que siguin.

…Per   haver  forçat  els   nostres con ciutadans   a  portar  armes  contra  la  seva  pàtria, con stituint-se  en botxins  dels  seus germans i amics.

…Per  haver excitat  insurreccions  domèstiques  entre nosaltres,  i  haver incitat  part de la nostra  població en contra de l’altra,  i  així  mateix  a moltes  comunitats  en contra de la nostra.

…Per haver ajusticiat,  en temps de pau , el nostre  màxim representant del  govern de Catalunya  en la persona  del  president  de la Generalitat  en un judici militar sense  opció de defensa.

 …Per haver actuat en contra de la honorabilitat dels governants de Catalunya i de moltes altres personalitats molt significades en el procés del dret a decidir mitjançant el vot participatiu de la ciutadania catalana, vessant a sobre d’ells les més infamants calumnies per part de la policia política de l’Esta espanyol per veure d’aturar la voluntat democràtica del poble, fent que l’aparell judicial de l’Estat encausés i jutgés els nostres més destacats líders polítics fent veure que no acataven la Constitució espanyola que ells tantes vegades han conculcat una i una altra vegada sense que cap instancia judicial hi prengués mesures, ara si, actuen sota el dictat de l’Estat carregant tota la malícia contra un dret natural que empara la voluntat popular de la ciutadania de Catalunya

…En   cada  fase  d’aquestes   vexacions,   nosaltres   hem  suplicat   la  reparació   en  els termes més humils:  les  nostres súpliques  han estat contestades només per repetides injúries.  Uns governants,  el caràcter  dels  quals  està així  marcat per tots els  actes que poden definir un tirà,  no son aptes  per governar un poble lliure.

 DENCIA

Tampoc hem faltat  a la consideració deguda als  nostres germans espanyols:  els  hem advertit de temps en temps dels intents dels poder legislatiu d’estendre una il—legítima jurisdicció sobre  el  nostre.   Els hem  recordat  les   circu mstàn cies   excepcionals   de  la nostra integració  i  establiment  a l’Estat  espanyol:  hem apel·—lat  a  la  seva  suposada justícia   i   magnanimitat,   conjurant-los   pels   vincles  de  la  nostra   comuna  arrel   a renunciar  a aquestes usurpacios que, inevitablement,  acabarien  per interrompre  la nostra correspondència i connexions.  Ells han sigut  també  sords a la veu de la justícia i   consanguinitat.   Nosaltres   hem,  per  tant,  d’acceptar la  necessitat   que  anuncia   la nostra  separació,  i  considerar-los  com  a  la  resta  de  la  humanitat:  adversaris  en la disputa, en la pau, amics.

CONCLUSIÓ

Nosaltres,  per tant, els  representants de Catalunya,  reunits  en Congrés general  al Parlament  de Catalunya,  apel—lant  al suprem  Jutge  de l’Univers  per  la rectitud  de les nostres   intencions,    en   el   nom   i    amb   l’autoritat    del    poble   d’aquesta   Nació, solemnement publiquem  i declarem:  que aquest, nostre poble,  és i per dret ha de ser, Estat  lliure i  independent;  que estem absolts  de tota  obligació de fidelitat a la corona espanyola:  que tota  connexió política  entre nosaltres  i  l’Estat  espanyol  és i  ha de ser totalment   dissolt,   i   que  com  a  Estat   lliure  i   independent,   tenim   ple  poder  per, contraure  aliances,   establir   relacions   comercials  i  fer  tots  els   altres   actes  que  els estats independents  poden per dret efectuar. I per sostenir  aquesta declaració,  amb una  ferma  confiança  en  la  protecció  divina,  comprometem  mútuament  les   nostres vides,  les  nostres forces i el nostre  sagrat  honor.

 

Aquest escrit va èsser cedit a la fundació Catalunya Estat amb motiu  d’un anniversari de la proclamació americana dels Estats Units.

Publicat dins de Història, Política | Deixa un comentari

La Nació catalana

La Nació catalana

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

Sempre la vella reivindicació catalana de nació, de vell antuvi ha estat contestada per les altres nacions peninsulars unificades i uniformades per Castella, generalment per la força, excepte la unió amb Aragó pel matrimoni il·legal de Ferràn d’Aragó i Isabel de Castella (falsa successora al tron de Castella i cosina d’en Ferràn, fet il·legítim a ulls de l’església), com un fet històric fals, i per tant sense validesa jurídica per poder reivindicar l’estatus de nació.

La frontera entre l’emirat cordovès i el regne franc, havia quedat establerta pel rei franc Pepí el Breu quan va alliberar la Septimània allà el any 759. Així havia quedat establerta la divisió entre els dos reialmes per la frontera natural que eren els Pirineus. L’acord tàcit va durar una vintena llarga d’anys en que s’establí una vertadera pau entre els dos territoris.

El fill de Pepí, Carlemany, el gran emperador d’occident, veient que el seu gran poder s’estenia per tota Europa, va voler anar més enllà, trencant així l’equilibri establert en temps del seu pare, organitzà una expedició cap a Zaragossa cap allà l’any 778 per implantar una espècie de domini de vassallatge per mitjà del dret de conquesta, tenint per aliats els dirigents sarraïns rebels al nou poder de l’emirat d’Abd al-Rahman, que va acabar de la  forma tan tràgica com ja coneixem, de manera  que les forces de l’emperador tingueren de recular darrere els Pirineus fins a terres franques.

Entre les files del rei franc, hi havia nombrosos elements indígenes que també van participar en la desfeta de les tropes cristianes. Una vegada fracassat aquest intent, els cristians gots afectes a la causa de Carlemany, no tingueren altra solució que emigrar al regne franc, establint-se al sud-est del país (Narbona, Carcassona, etc.). La intenció d’aquells que havien passat els Pirineus era agafar forces per alliberar les seves terres del domini àrab, cosa que va comptar amb l’acceptació del rei franc.

Amb aquesta esperança i amb la confiança reial i avalats per la bona acollida tinguda dels “hispans” al reialme franc, van fer els primers passos per atorgar la seva submissió i lleialtat al poder franc a canvi d’obtenir la seva protecció i l’ajut militar per alliberar els seus antics dominis. Fou en 795 quan els  antics senyors de Girona lliuraren les terres de Girona al rei Carles el Calb. Diu el Cronicó de Moissac, confirmats pels Anals de Barcelona: “Aquest any els habitants de Girona lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles”. Una mica més tard ho feren els habitants de les terres d’Urgell i La Cerdanya.

Els preàmbuls capitulars expedits pel Carlemany en favor dels gots hispans de Girona i Urgell i La Cerdanya que van immigrar abans i els que ho feren després, els habitants de les comarques barcelonines, van quedar doncs sota la protecció del rei franc. Així ho corroboren aquests: “Alguns homes, moguts perla iniqua opressió i el cruel jou que sobre ells imposaren els sarrains, enemics de la cristiandat, abandonaren ses pròpies cases i totes les seves propietats que per dret hereditari els pertenyien, i des de Hispània vingueren a nosaltres i s’establiren a Septimània, i arrencant-se de la potestat dels sarrains se sotmeteren al nostre domini per llur lliure i espontània voluntat”. Així ho deia dels primers; i dels segons: “Els gots o hispans habitants de la famosa ciutat de Barcelona i del castell de Terrassa, defugint el cruel jou dels sarrains, enemics del nom cristià, se’ns acostaren i cediren lliurement llur ciutat a la nostra magnipotència, i sostraient-se a la potestat dels sarrains se sotmeteren al nostre domini per llur pròpia i lliure voluntat”.

Així, d’aquesta forma, van esser posats sota el domini del rei franc els territoris que en aquell temps formaven le terres que avui podríem dir eren la Catalunya primerenca. Però aquests territoris posats sota la protecció del rei veí, solament ho foren en qualitat de terres  protegides fins que els que s’havien donat a la protecció reial, aconseguissin rescatar llurs antics dominis de l’amenaça sarraïna.

Amb la arribada de Guifred  (Guifré el Pilós), fill del comte Sunifred i net del comte Bel·ló  (Belló) de Carcassona, i la ja important feblesa dels descendents de Carlemany, va anar gestant-se la separació de Catalunya del domini franc, esdevenint així la recuperació de la plena sobirania dels territoris catalans que abans de donar-se a la protecció de l’emperador franc, ja eren terres lliures dels descendents dels antics gots abans de la irrupció del poder sarraí, transformant-se d’aquesta forma en hereditaris els càrrecs comtals a partir de Guifré, arribant al ple domini del comte Borrell allà cap el any de 988.

Pròsper de Bofarull fa una troballa a l’arxiu de la Corona d’Aragó que interpreta com una prova concloent de la remissió de feu o donació dels comtats per part del rei Carles com plena independència i sobirania al comte Guifrè. Però altres historiadors tan importants com ell en fan la interpretació de la hereditat aqui explicada. El montpellerí Tastu, Pi i Arimon, Antoni de Bofarull. Més tard els nostres Rubió i Ors, Roca, Aulèstia, Botet, Brutails, R. d’Abadal, el francés Calmette, etc., tots ells reputadíssims  historiadors, avalen aquests fets com plenament reals.

Així doncs, queda demostrada la legitimitat històrica de la Nació catalana de ple dret, contradient de pla totes les insinuacions i barroeres intencions de negar el dret de Nació a la Catalunya actual que fan qui senten amenaçades les falses afirmacions de pertinença a Espanya.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Carles Capdevila

 

Ha mort Carles Capdevila

Periodista, escriptor i fundador i director del diari Ara, però sobre tot, magnífica persona

Els que t’admiravem et trobarem a faltar

Descansi en la pau del Senyor

Joan Anguela

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari

La intoxicació

La intoxicació

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

La carta de les Nacions Unides diu que en les diverses resolucions de l’Asemblea General, així com en l’article 1 comú als pactes dels drets humans, que el dret a la lliure autodeterminació és atribuïda a” tots els pobles” i no tan sols als pobles colonials, ocupatsi oprimits. Aquesta idea és la base per a la distinció doctrinal entre l’exercici intern i extern de la lliure autodeterminació. Així, si l’exercici extern coincidia amb la descolonització i s’esgotava amb la secessió, l’intern s’exerceix amb la idea del Dret d’un poble per escollir lliurement el seu règim polític, econòmic i educatiu, i suposa un dret d’exercici continu i a més inesgotable, configurat com un dret inalienable del poble que vol exercir democràticament la lliure autodeterminació.

En la doctrina una mica més posada al dia, representada pel professor Antonio Cassese en la seva obra Self determination of peoples (Cambridge Univetsity, 1995) es tendeix a una interpretació que no deixa lloc a dubtes en el que es refereix a la autodeterminació interna:

“L’Autodeterminació ha d’esser concebuda com base per al desenvolupament d’estructures constitucionals alternatives, i concedir a aquells amb el dret i la voluntat a la lliure autodeterminació, d’una significativa mesura d’autonomia o la plena sobirania. A més, l’autodeterminació hauria de ser considerada com la concessió als grups amb desavantatge d’un dret a la acció positiva”.

Els governants del PP i la seva fàbrica d’ideologia FAES no troben altra solució al problema català que fer circular documents en els que volen demostrar que a la Constitució espanyola de 1978 no existeix el dret a l’autodeterminació. Pensen que això és un dret inamovible. Pensen que l’Estat espanyol és una nació, i que a més és indissoluble, inamovible, immodificable i per tant eterna. No els cap dins el seu cap imbuït de “gloria imperial” que l’Estat espanyol pugui ser un conjunt de pobles, i que en qualsevol moment algun d’aquests pobles del que s’apoderaren, li eliminessin els furs, li volgueren eliminar la personalitat, la cultura i l’idioma, volgués ara, amb tot el dret que donen les lleis superiors de la democràcia, optar al dret d’autodeterminació.

Per contrarestar aquest dret inalienable del poble de Catalunya, el nacionalisme espanyol, al no tenir recursos legítims i legals, no emparats en la Constitució espanyola, sinó en uns dictàmens superiors emesos per organismes  inapel·lables, no se’ls acut res més que intoxicar amb notícies de falses probes donades a la premsa espanyola, premsa afecta al nacionalisme espanyol.

Pensant que atacant al honorable Sr. Pujol, ex president de la Generalitat i gran valedor dels valors del poble català, acabarien o diluirien el sentiment independentista català. Van inventar-se que el Sr. Pujol havia robat uns diners als contribuents catalans i que ell tenia dipositats en un banc d’Andorra. Efectivament els diners hi eren. Però aquells diners dipositats abans de ser el Sr. Pujol President de la Generalitat no podien ser pas robats als contribuents, i a més, el Sr. Pujol l’any anterior al de la seva presidència, era un dels catalans que més pagava a la hisenda espanyola.

La tan esmentada “deixa” que el president tenia al banc andorrà era un llegat deixat pel seu pare al seu fill. És lògic que un pare al tenir més d’un fill, i volent deixar-li un patrimoni a ell sol, no digui res als altres, ni ho posi en testament (així és com es feien les coses fa uns quants anys), sinó que ho faci tal i com ho var fer ell.

Que l’afavorit  guardi  secretament una deixa del seu pare, és lògic, per no ferir els sentiments dels altres germans. D’aquesta forma ho va fer el president. Però també hi ha una altra raó que ens hauria de fer reflexionar, la gran incertesa de la època de la transició i els anys següents. Si hagués triomfat la rebel·lió militar del tinent coronel Tejero (tinent coronel de la guardia civil), el més probable hauria sigut que d’haver detingut a Pujol hauria acabat afusellat i Catalunya hagués patit una altra involució. Per tant va fer bé en guardar aquells diners per si arribat el moment havia de fugir dels feixistes.

No contents amb tot això, les clavegueres de l’Estat van continuar i continuen aixecant falses proves en contra de tot el que signifiqués un element sospitós de sobiranisme català. Falses proves contra el President Sr. Mas, falses proves contra l’alcalde de Barcelona Sr. Trias , imputant-los tenir amagats desenes de milions d’euros a la banca estrangera. Tot això s’ha demostrat fals. Ara imputen i condemnen a la inhabilitació per exercir cap càrrec públic el Sr. Homs, al president Sr. Mas, a la vicepresidenta Sra. Ortega, a la ex consellera de cultura Sra. Rigau, a tota la mesa en ple del Parlament de Catalunya, amb la presidenta com a inductora del pronunciament del parlament al dret a votar.

Les clavegueres de l’estat amb una policia paral·lela creada solament per abocar infàmies sobre tot allò que a ells els hi faci olor de sobiranisme, amb un poder judicial antic, viciat dels tics de la dictadura, al servei del nacionalisme espanyol més exacerbat i alineat amb el pensament dels capitostos més rancis i amb més rancúnia envers la nació catalana, estan treballant amb tota la força que els donen esser òrgans de l’Estat per embrutar i omplir d’oprobi tots aquells que s’han significat en el procés català.

Marcelino Martín Blas, comissari de policia, home del PP, va anar a veure el fiscal que ara exerceix la acusació del cas Palau, amb falses proves contra el Sr. Trias dient-li que aquest tenia un compte a Suïssa amb una fortuna de 11,9 milions d’euros. Aquesta afirmació va resultar falsa del tot al fer-se públic el comunicat del banc negant aquella fal·làcia del comissari.

El Sr. Eugenio Pino, nombre dos de la policia espanyola i director adjunt operatiu del cos policial, s’ha demostrat ser un dels màxims impulsors de la “Operación Cataluña”, juntament amb el comissari  Sr.José Manuel Villarejo Pérez, al qual ara se li han descobert comptes a paradisos fiscals per valor de 25 milions d’euros. Robatori i malversació de fons públics, aquest és el delicte que ells han fet i fan i del que volen acusar els nostres polítics.

No els interessa el delicte en sí, sinó solament la instrumentalització del suposat delicte. Incorporar proves falses a procediments judicials és una de les seves estratègies.

El Sr. Fernández Díaz munta un estat policial, encarregant el treball a uns comissaris policials, que poc després, una vegada s’ha descobert tota la trama, els condecora personalment i els premia amb augment de sous pels serveis prestats. Un govern patètic, dins un Estat amb pràctiques feixistes pròpies d’una dictadura. Es donen totes aquestes falses proves a la premsa addicta al règim perquè les publiqui comptant amb la complicitat dels directors dels mitjans que són afins a la seva ideologia com són alguns diaris de Madrid.

Per últim, la conversa gravada entre el Sr. Fernández Díaz i el Sr. Daniel de Alfonso ex cap de la unitat anticorrupció de Catalunya, fa posar els pels de punta degut al contingut altament conspiratiu, malèvol i barruer mantingut entre dos dels personatges més sinistres d’aquest estat espanyol podrit fins al moll de l’os.

Fa pocs dies han comparegut a una comissió del parlament català, dos periodistes del diari “Público”, el Sr. Carlos Enrique Bayo i la Sra. Patrícia López, explicant amb tota mena de detalls les infàmies abocades sobre les personalitats catalanes. En elles, s’hi troben involucrats magistrats, fiscals, comissaris de policia i ministres, corruptes i prevaricadors, tots ells entestats a preservar la unitat del que ells en diuen “la Nación”.

Quan va sortir a la llum pública el cas del Canal de Isabel II, oh casualitat! Posen a la presó el fill gran del president Pujol al penal de Zuera, el mateix que els franquistes hi van ficar el seu pare, acció feta per escarni de la família. Una imputació més per desmuntar l’independentisme català, però no s’adonen que aquell mai ha estat vinculat a aquesta idea, ans al contrari, el Sr. Pujol sempre ha dit que ell volia l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol i que no era ni havia sigut mai independentista. O sigui, el nacionalisme espanyol ha triat la diana equivocada, perquè la voluntat del poble català va  més enllà de qualsevol polític i de qualsevol circumstància que pugui ser-los atribuïda.

Ara que el president Sr. Puigdemont, el Sr. Junqueras i el Sr. Romeva van anar a Madrid a exposar les raons per les quals el poble català vol emancipar-se i fugir de la abraçada quasi mortal que Castella en nom d’Espanya la ha mantinguda subjecta, i quan a tot l’Estat s’aixequen veus dient que ens deixin votar, diuen els capitostos del PP amb el Sr. Rajoy a la capçalera que el Sr. Puigdemont vagi al Congrés per explicar-ho. Com si fóssim tontos i no sabéssim que ens preparen una trampa tal i com li van fer al Sr, Ibarretxe.

La acció que nosaltres volem fer es diu auto-determinació, i el que voldrien ells es diu alter-determinació . És evident que els que ens volem determinar som nosaltres.

Publicat dins de Actualitat, Política | Deixa un comentari

PSOE

PSOE

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

El diumenge dia 21 de Maig es celebrarà el congrés per les primàries del partit socialista per triar el pròxim secretari general del partit. Un congrés que serà a “cara de perro” entre els partidaris de Susana Díaz i Pedro Sánchez. L’altra candidat, el basc Patxi López, quasi bé no compta tal i com diuen les enquestes.

Després del debat que ha tingut lloc el passat dilluns, ple de retrets entre els dos primers, l’un sense cap fonament, però l’altre ple de raó, se’m fa evident que el guanyador ha de ser Pedro Sánchez. No perquè sigui la víctima d’un assassinat polític a mans dels vells partidaris de “la sultana andaluza”, afavorit per ella mateixa amb l’excusa de que aquell vol una Espanya descentralitzada, i fins i tot partidari d’una vella aspiració dels socialistes catalans com és el federalisme, sinó perquè durant el debat el Sr. Sánchez ha donat mostres de més altura política que la seva contrincant.

Entén la candidata que aquest pensament del Sr. Sánchez (que està per veure) seria la condemna econòmica d’Andalusia al no poder comptar amb els diners que ara li cauen provinents de Catalunya, València i les Illes. Aquest estrafolari argument, aplaudit per la vella guàrdia del PSOE, tal com són el Sr. González, el Sr. Guerra (encara que entre ells no es dirigeixin la paraula), el Sr. Bono, el Sr. Zapatero, el Sr. Rubalcaba,  etc, que són el més carca del partit, amb les idees del temps de la transició, va ser la causa de que aquests personatges tanquessin files al voltant de la Sra. Díaz.

Aquests pròcers de la Espanya més tradicional, avalen la tesi de la candidata perquè encara tenen en el seu ideari el model de la Espanya governada des de Madrid perquè això els permet dues conseqüències: governar ells quan els toqui ( pel sistema bipartidiste), i obtenir els rèdits del treball dels altres sense tenir de fer cap esforç per treure’ls del seu treball. Això com aspiració de territori, i com aspiració personal, poder continuar rebent els favors de les companyies de l’Ibex que viuen de les tarifes abusives per ells tolerades en forma de llocs altament remunerats als consells d’administració d’aquelles companyies extractives dels diners de les classes mitjanes i treballadores.

Dir que el Sr. Sánchez afavoriria que els diners dels andalusos anessin a parar als bancs catalans és el mateix que dir que els nens catalans fills de pares immigrants andalusos se’ls tracta de forma diferent a les escoles públiques catalanes. Dir que els idiomes català, basc i gallec són diferents accents del castellà és prova de la seva supina ignorància. En va donar prou mostres en el debat.

Espanya, si vol canviar, ha de començar per treure’s de sobre aquests personatges que tan han frenat el desenvolupament del territori en general i de les comunitats a les quals han fet viure del subsidi, en particular. Aquests, que fa ben poc acaben de donar ales i oxigen al partit més corrupte d’Europa perquè pugui tornar a governar amb la mateixa indecència de sempre, ho han fet en contra de la voluntat dels soferts votants socialistes i amb la complicitat de la Sra. Díaz.

Aquesta Sra., a Catalunya s’ha guanyat la animadversió dels votants del PSC al voler que aquest partit que sempre ha donat al PSOE la clau per governar a l’Estat, fos un simple acòlit del partit estatal, quasi relegat a ser una mena de tramoia, un element decoratiu, solament per a fer embalum.

Està clar que d’això a Catalunya se’n diuen ofenses, i greus. I és que per aquest motiu, i per acabar-ho d’adobar, els catalans s’han adonat de la poca talla política que adorna a aquesta Sra.

Així doncs, crec amb tota convicció que el pròxim secretari general del PSOE hauria de ser el Sr. Pedro Sánchez.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Viure de les colònies

Viure de les colònies

Per Joan Anguela

Les causes que van dur a Cuba a l’alçament ciutadà en contra de la dominació espanyola, van ser la pressió fiscal imposada per Espanya, el seus monopolis ofegaven l’economia de la illa, i la absència de drets dels ciutadans cubans. Les classes mitjanes y principalment als propietaris de les plantacions, que eren els “criollos”, descendents d’espanyols, els costava cada dia més obtenir beneficis degut a la alta fiscalitat. Per altra banda, la classe mitjana s’anava empobrint dia a dia. La resta eren treballadors blancs a sou amb un alt grau de pobresa, i els esclaus d’origen africà, que com sempre vivien en la més absoluta misèria.

A Madrid l’agitació patriòtica anava per barris, les “charangas “ es produïen cada vegada més sovint, s’envien cap a Cuba les capes més pobres de la joventut espanyola, ja que les classes acomodades se’n lliuraven. Mentre els soldats extrets de la baixa classe social morien en els camps pantanosos de Cuba, els fills dels rics deslliurats de fer la guerra (els “señoritos”), feien estratègia a les tertúlies dels cafès de Madrid, i tota la població madrilenya cantava La marcha de Cádiz.

Molts patriotes cubans com Bonaechea, Sánchez, Limbano i d’altres morien en els intents d’aixecament realitzats en anys diversos. Al mateix temps, un dels millors valors del poble cubà, José Martí, va arribar a Tampa després d’evadir-se d’Espanya on estava deportat i confinat, es va convertir en el guia i inspirador del moviment independentista dins i fora del país. Amb una constant activitat, va recorre la Florida, Costa Rica, Santo Domingo, etc fent proselitisme a favor de l’emancipació i organitzant les forces cubanes cap a la independència.

La opinió ciutadana de Cuba evolucionava cada vegada amb més força en torn d’aquesta idea, i encara els menys favorables advocaven per una solució autonomista. El partit autonomista Cubà va enviar una delegació a les corts de Madrid. Un d’ells, Montoro, va proposar al Congrés que concedís l’autonomia colonial en tota la seva puresa, però la seva proposta va ser rebutjada per 17 vots a favor i 217 en contra. Una altra vegada Espanya perdia l’oportunitat de conservar Cuba i mantenir les relacions comercials que tanta falta li feien a canvi d’atorgar una amplia autonomia a la seva colònia més preuada.

Però a Madrid, com sempre, solament pensaven a extreure el màxim suc a les colònies per pagar-se totes les vel·leitats a les que han estat sempre acostumats a costa dels demés, i no sols això, sinó que encara prevalien concepcions d’estat pròpies de dos o tres segles enrere. Es va continuar escamotejant drets als cubans, malfiant-se de qualsevol iniciativa antillana d’iniciar converses sobre l’assumpte o qualsevol moviment liberal i emprant, quan la situació anava a més, procediments de força i fins i tot dictant penes de mort pels individus més significats.

El 24 de Febrer de 1895 es va produir el tret de sortida del moviment insurreccional definitiu: el “Grito de Baire”. Al mes següent van començar els primers símptomes insurreccionals a Filipines.

Va ser tota una nació posada en peu. En pocs dies, les forces cubanes van anar avançant fins a Marianao, a uns 10 o 12 Kms de la Havana. La força, l’ímpetu i el coratge de les tropes cubanes van espantar Madrid, i llavors, Cánovas, va destituir Martínez Campos i va posar enfront de l’exèrcit espanyol al general mallorquí Valeriano Weiler i Nicolau, el comportament del qual va ser d’una terrible duresa amb l’enemic i de terror envers la població civil.

El comportament del general espanyol va fer que els Estats Units reconegueren la bel·ligerància dels insurrectes, a pesar dels continus contactes entre las cancelleries espanyola i americana perquè aquests recolzessin l’actuació espanyola. Tampoc els contactes amb les diverses cancelleries europees van donar cap resultat a pesar de que al principi algunes d’elles mostressin tolerància amb la forma d’actuar d’Espanya.  Alemanya, ressentida pel boicot espanyol al tractat de comerç, es va negar rotundament a prestar qualsevol ajut per part de la Triple Aliança ( Alemanya, Àustria i Hongria), inclús el Papa Lleó XIII, va aconsellar al govern espanyol que aprovés unes quantes reformes per tal de redreçar la situació. La única resposta per part del govern espanyol va ser: “…todos los que conocen a los negros le diran que en Magadascar, como en el Congo, como en Cuba, son perezosos, salvajes, inclinados a hacer el mal, i que hay que manejarlos con autoridad i firmeza para obtener algo de ellos. Estos salvajes no tienen otros dueños que sus instintos i sus apetitos primitivos”.

Així és doncs, com Espanya ha respost a qualsevol petició d’un millor tracte per part de les seves colònies, atorgant-se com un dret diví la possessió de les terres conquerides i dels grups humans que hi habitaven, volent solament, extreure la màxima rendibilitat del treball de la gent d’aquelles nacions subjugades.

Castella, ama i senyora d’Espanya, domina totes les estructures de l’Estat perquè està acostumada a sotmetre els demés a base de la força del seu exèrcit, per la necessitat que ha tingut sempre d’alimentar-se sense haver de treballar. Necessitat que surt de la carència d’indústria, de comerç i de qualsevol activitat que suposi l’esforç de guanyar-se la vida amb procediments que suposin un esforç tan físic com intel·lectual.

Publicat dins de Història, Política | Deixa un comentari