Els Borbons

Els Borbons

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

Carlos IV                                                 Fernando VII

Els espanyols i la majoria dels catalans tenen la lliçó apresa, tots donen per fet que el monarca actual i tots els seus antecessors fins a Carlos IV descendeixen per línia directa d’aquest últim Borbó.

Però no és així. En realitat, tots aquells que defensen la” jefatura” de l’Estat en la persona de l’actual monarca, recorren a la suposada existència de dos legitimitats, ometen que aquestes legitimitats, en realitat solament són una, i aquesta resulta que és una total fal·làcia, una mentida.

Els monàrquics, li donen el nom de democràtica i constitucional, perquè es basa en la Constitució de 1978 que fa cap de l’Estat a Juan Carlos de Borbón y Borbón. Aquells li donen carta de naturalesa pel fet que la Constitució va ser aprovada per la majoria de la ciutadania espanyola.

El text constitucional diu en l’article 57.1 : “el orden sucesorio comienza a partir de S.M. Juan Carlos de Borbón, legítimo heredero de la dinastia histórica…”

Tant és així que la legitimitat constitucional perd qualsevol sentit democràtic pel simple fet que solament se sustenten en la mentida, ja que l’actual monarca i la seva descendència perden tota legitimitat perquè es recolzen en una mentida defensada solament per interessos espuris.

L’any 1819, quan va morir Carlos IV, es va extingir la dinastia dels Borbons. La seva esposa, la reina Mª Luisa de Parma, va confessar i escriure al seu confessor fray  Juan de Almaraz,  un document altament secret, que cap dels seus fills era fruit del seu matrimoni amb Carlos IV (… “ninguno de sus hijos e hijas, ninguno, era del legítimo matrimonio, lo que declara por cierto para descanso de su alma y que el Señor la perdone”).

El document va ser localitzat per l’estudiós de la guerra civil i els borbons, l’historiador i periodista José Mª Zabala, custodiat dins el Ministeri de Justícia.

A la mort de Carlos IV, va succeir-li Fernando VII ( pel seu retrat, i fent una comparació amb els del seu “pare” Carlos, es veu que no hi ha cap mena de semblança entre ambdós), va prendre la corona sense ser Borbó. Però Fernando VII coneixia l‘existència del document, i sabia que el confessor de la seva mare també el conexia. Fernando VII conscient del perill que corria el seu regnat, va decidir tancar de per vida el citat confessor, Juan de Almaraz, a la presó de Peñíscola. Aquest succés deixa bastant a les clares que la legitimitat successòria no existeix. A partir d’aquí els Borbons no són legítims.

Però aquest trencament no acaba solament aquí, sinó que novament es torna a trencar quan la ninfòmana reina Isabel II, casada per la església amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón i Borbón “la Paquita” com era conegut a Madrid per les seves aficions a relacionar-se amb el sexe masculí. La boda la va celebrar Antoni Mª Claret, confessor de la reina. Francisco de Asís, era una persona que va néixer amb una deformitat al penis, malaltia congènita anomenada  hipospadia, que consistia en no tenir obertura de la uretra a la punta del penis sinó que aquest era a la base, molt a prop de l’escrot, cosa que a les hores, no el permetia tenir descendència ni podia orinar dempeus, sinó que ho havia de fer assegut com les dones.

Així que vista la conseqüència d’aquesta anomalia, la reina Isabel, per poder tenir descendència i també poder gaudir del sexe, va tenir diversos amants. Aquestes relacions van donar com a fruit diversos fills, 9 en total, cap del seu marit legal. Amb Puigmoltó, va tenir el primer fill home, ja que tots els altres van ser dones. Li van posar per nom Alfons, i arribaria a ser el rei Alfons XII.

Enric Puigmoltó era oficial de l’arma d’enginyers, defensà heroicament el palau reial quan la revolta del general Espartero al 1856. Tenia llavors el comandament de la quarta companyia del regiment d’enginyers i fou ferit en el combat. La seva arrauxat comportament li valgué la creu de ““San Fernando” que l’imposà la reina en persona. Era home de molt bona planta i sembla ser que de bon atractiu físic. Immediatament va despertar la libido reial i es convertí en el nou amant d’Isabel II. La reina aviat va quedar encinta.

Una altra vegada descendència il·legítima dels Borbons.

El nombre d’amants ocasionals arriba a ser innombrable. Els duradors van començar amb el general Francisco Serrano que ella “el general bonito”, després van caure a les seves xarxes tres músics: els Srs. Solera, Mirall i Frontera; amb aquests no va tenir descendència, però sí que en va tenir quan va venir al món la seva filla Isabel anomenada pel poble de Madrid “la chata”, filla de José Ruiz de Arana alias “el pollo Arana”, que amb agraïment va rebre el títol de vescomte de Mamblás. Paz, filla paterna de Miguel Tenori. Eulalia, filla del mateix Tenorio. Un fil, Francisco Luis Leopoldol, mort als vint dies de néixer, també fill del tenorio.

L’últim amant de la reina Isabel II va ser Carlos Marfiori que va viure incestuosament amb ella fins 1880.

El va substituir Ramiro de la Puente que va ser nomenat marqués de Alta Villa, amant real durant 6 anys.

L’últim va ser un l’hongarès, un tal Haltmann, que la va consolar fins a la seva mort el 9 d’Abril de 1904. Com va escriure un enginyós, “per fi va poder descansar amb les cames juntes”.

Alfonso, nascut el novembre de 1857, alias “el Puigmoltejo”, per ser fill d’Enric Puigmoltó i Mayans, que va rebre de la reina Isabel el títol de vescomte de Mirnada per haver fet tant senyalat favor a la reina i a Espanya.

Però aquest nomenament va crear una escena sagnant, quan el rei consort acompanyat del general Urbiztondo va voler enxampar” in-fraganti” a la reina i el seu amant dins la cambra règia per demostrar l’adulteri de la seva esposa. Ho va impedir el general Narváez i el seu ajudant el marqués de los Arenales. Va tenir lloc una lluita aferrissada. El general Urviztondo va matar a l’ajudant de Narváez, congut llavors com “el espadón de Loja” per la gran espasa que penjava del seu arnés i que anava arrossegant per terra fent un un gran soroll.

Les dues morts van ser declarades naturals. La relació entre la reina i Puigmoltó va durar dos anys més, fins que Narváez el va obligar a deixar la relació.

Vet aquí com la descendència dels Borbons està plena d’il·legitimitats, i per tal motiu ara no hi hauria d’haver cap rei amb el nom de Borbón ja que la dinastia està extingida, per primera vegada el  1819 a la mort de Carlos IV, i la segona el 1904 a la mort de Isabel II.

Mentre tant, la Constitució ha legitimat la impostura sabent-ho com ho saben i expliquen tots els llibres d’història, encara que ningú tingui el coratge de denunciar-ho davant els tribunals, aquesta és la més gran de les prevaricacions d’aquest pretès tribunal.

Així doncs, Borbó o Puigmoltó?

 

 

 

 

 

Puigmoltó                                 Alfonso XII

S’assemblen, veritat?

 

Anuncis
Publicat dins de Història, Política | Deixa un comentari

Catalunya, la colònia més productiva

Cataluña, la colònia més productiva

Per Joan Anguela

 

 

El que envíen tant el govern espanyol com els mitjans de comunicació madrilenys, com de qualsevol recó d’Espanya no són atacs polítics, és pur foc ideològic. No saben com fer-ho anar per dir que la independència és i serà impossible perquè ells no podrien pagar-la, i per dir-nos que som uns immensos egoistes que volem deixar Espanya arruïnada. Per això ens van insultar i ens van amenaçar i continuen amenaçant-nos amb l’exèrcit.

També van tractar de confondren’s, tant Rajoy com P. Iglesias, dient-nos que “la gente de barrio no se averguenza de tener abuelos andaluces, extremeños o  castellanos” i que “ el pueblo catalan y el resto de los españoles estan mezclados y tienen la misma sangre”, tractant de provocar el sentiment espanyolista de la gent vinguda de fora de Catalunya per mirar d’inculcar una ideologia nacionalista basada en la sang i l’estirp.

 I és que l’estratègia del nacionalisme espanyol es basa en el racisme, en l’acusació de racisme que diuen que tenen els independentistes catalans. És el típic argument de bona part del segle XIX i tot el segle XX dels pobres immigrants que parlen castellà enfront dels catalans rics i que s’aprofiten del treball dels immigrants espanyols.

El fa anys president espanyol Leopoldo Calvo Sotelo deia: “… pero para asegurar la unidad de Espanya allá donde se requiera, es imprescindible fomentar la emigración de gente de habla castellana, sobre todo en Cataluña y Valencia, para asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.

 Tanmateix el Sr. Iñaqui Anasagasti ha fet uns comentaris per tothom coneguts però que ara més que mai tenen actualitat:

¿Quién puede defender que el “Ministerio de Cultura” haga un gasto anual por cada español de 47 euros y por cada catalán sólo de 5 euros?

…¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

…¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

…¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

…¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año roben a los catalanes 20 mil millones de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno?

…¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

…Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

…Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20 kilómetros de autovías mientras que en Madrid se hayan terminado cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

…¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316 euros por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198 por andaluz, 894 por madrileño,574 por aragonés y 407 por castellanomanchego.

…¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

 …Con la dependencia de Catalunya con respecto a España, nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

…España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.”

 Iñaki Anasagasti, Periodista, escriptor, legislador i dirigent del PNV

 

I ara volen tancar la TV3. Per això, el Sr. Montoro ha idead una argucia económica. Ha dictat una ordre per que totes les TV’s autonòmiques deixin de tenir dèficit, amb la sola voluntat de fer que la TV3 hagi de reduir els continguts, però al mateix temps ha ordenat que l’IVA de cuatre anys anteriors s’hagi de retornar a hisenda, amb lo qual la televisió catalana ha de pagar 160 milions d’Euros, en els quatre anys que venen a partir del 2018.

Això solament esta fet per que la televisió catalana deixi de “ contaminar a los catalanes de ideas independentistas”

La mala baba que trespuen és colossal i al mateix temps intolerable en qualsevol país mínimament democràtic.

El verí més letal que mai hi ha hagut a l’Estat espanyol ve de les faccions d’ultradreta a les quals corresponen molts membres del PP. El govern del Sr. Rajoy està captiu d’aquesta extrema dreta, el portaveu de la qual és el Sr. Aznar. Però com que a aquest Sr. encara li sembla poc escarment la fúria judicial en contra dels polítics catalans, ja no li fa costat al president d’Espanya i ara s’acosta al líder de Ciutadans per reclutar-lo per la seva causa.

Qui en té la culpa del malestar dels catalans que els ha dut a la proclamació d’independència?

Els senyors del PP han fet servir l’eslogan: “España es la solución”.

No senyors! Espanya no és la solución, més aviat és el greu i desgraciat  problema que té Catalunya des de fa 370 anys.

Com no volen que els catalans no tinguin sentiments de rancúnia envers la dominadora a la força dels altres pobles d’Espanya que és Castella?

Per aquest motiu ens jutgen quan tenim tota la raó del món per queixar-nos de tantes i tantes injustícies?

Perquè deixen en llibertat els energúmens que van assaltar la Blanquerna a Madrid, causant destroces, trepitjant la bandera de Catalunya, i incitant l’odi cap tot allò que fos català?

Ha dit el tribunal constitucional que no els poden encarcerar perquè són persones honorables, tenen feina estable i tenen una família amb fills menors d’edat.

Els empresonats catalans, no tenen les mateixes condicions que els altres?

O pot ser que per gaudir de llibertat s’ha de ser manifestament feixista?, com un dels assaltants, el Sr. Iñigo Pérez de Herrasti cunyat del ministre portantveu del govern de Madrid Sr. Iñigo Méndez de Vigo.

Catalunya no pot formar part d’aquesta Espanya que només vol imposar els seus criteris i les seves lleis sorgides sempre de l’ultranacionalisme castellà que vol dominar, i domina l’Estat a cops d’arbitrarietats i lleis fetes a mida per sotmetre els altres pobles de la península. La por al desmembrament de l’Estat és indescriptible, per això empren mètodes ultra autoritaris, quasi totalment feixistes. El franquisme encara dura, i durarà mentre no hi hagi un consens per modificar la constitució i aquest model territorial totalment injust, fill del segle XVIII.

¿Aquest greu problema que es gira cap a Espanya, s’hagués produït si el tribunal constitucional no hagués declarat inconstitucional l’Estatut del 2010, obeint les ordres del PP i del PSOE?

Ells ho van iniciar i ells ho han anat alimentant. Si volen apaivagar la tremenda remor que domina Catalunya, farien bé per començar a entaular converses per mirar d’apagar aquest foc que ells han iniciat i alimentat.

I encara surt el Sr. Iceta dient: “…me acusan de bailar, pero lo que nunca bailaré será al son de la Cup”

No ballarà al so de la Cup, però si que ha ballat al so de la fastigosa, repugnant i pestilent melodia del 155 amb els seus sequaços del PP i C’s.

I també va dir:  “ Pedro!… sálvanos del PP “. Pedro!… líbranos de Rajoy “

I després de dir això s’alinea amb el nacionalisme espanyol més ferotge per anorrear Catalunya, una altra vegada?….Si en seran d’hipòcrites els que es fan passar per defensors del catalanisme!. Mentre tant, a les presons de Madrid quatre catalans innocents són a la presó…i mentre tant, a Suïssa n’hi ha dos que haurien de ser a la garjola i estan gaudint de l’esquí i la “dolce vita”.

Però es clar, Catalunya sempre ha sigut el territori més emprenyador de la perifèria, juntament amb Cuba, quan ho va ser en el segle XIX.

Catalunya sempre ha estat odiada pels poders fàctics espanyols pel seu desig de defensar un model econòmic, per voler fer un estat més diversificat i productiu que reconegués les diversitats del territori estatal. Sempre han estat constants i repetits els intents de les classes dirigents catalanes per millorar la situació econòmica i social d’aquella i d’aquesta Espanya abrupta, endarrerida i antisocial que sempre ha sigut i que només proposa lleis per mantenir l’estatus social dels poderosos.

Les propostes per modificar Espanya, forn ignorades i refusades, creant entre la població catalana el sentiment de menyspreu, marginació i greuge constant.

A partir del trieni liberal (1820-1823), es comencen a forma i consolidar dues corrents polítiques liberals; una progressista, democràtica, popular i l’altra conservadora, benestant i

Burgesa que a grans trets ha durat fins ara. Cadascuna defensa les seves prioritats, una partidària d’una reforma social a l’abast de tota la societat, i l’altra a la que ja li va bé la política immobilista dels diferents governs als que donen suport.

Tots aquestos senyors alineats amb la manera de procedir d’aquesta última classe social, no s’adonen que estan contribuint a l’enfonsament social, econòmic, cultural i polític del seu país en benefici d’una part petita, es podria dir minúscula, de la societat catalana que només mira de salvaguardar els seus interessos particulars. Si les coses continuen així, jo pronostico que la paciència dels catalans s’haurà acabat d’aquí a nou o deu anys aproximadament. I un dels factors seran les pensions.

Són aquests que han fet la viu, viu a Espanya traslladant les seves seus socials cap aquesta part de l’estat solament per donar senyals a les institucions espanyoles que ells se senten i són espanyols. En realitat no és així, sinó que ho han fet per no perdre quota de mercat a les Espanyes, per preservar els seus interessos particulars i perquè se’ls consideri tan espanyols com els més autèntics.

Però se’ls farà difícil de mantenir aquesta credibilitat, perquè la població espanyola està tan acostumada al menyspreu a tot allò que sigui català que mai reconeixerà res català com a propi ( i més després del procés català), per tant, si aquelles empreses han confiat en salvaguardar la seva credibilitat, l’han errat de mig a mig, tan com a una banda com a l’altre de la frontera Catalunya- Espanya, ja que tampoc els catalans de veritat, no els perdonaran aquell acte propi de temerosos cagadubtes i pusil·lànime comportament dels seus consells d’administració.

…I trigaran a recuperar-se.

Publicat dins de Actualitat, Política | Deixa un comentari

El camí dels mags d’orient

El camí dels mags d’orient

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

 

 

Una nit de fa més de dos mil anys, tres misteriosos personatges van arribar a un petit poblet de Judea. Van viatjar possiblement a prop de dos mil kilòmetres per veure un prodigi que es produiria, segons els seus estudis seguint un estel cap a una ruta a l’oest d’allà on eren ells. No tots tres eren del mateix lloc, ni tan sols de la mateixa regió. Molt possiblement eren savis astrònoms acostumats a estudiar el firmament. Alguna cosa haurien haver vist o intuït en els astres per emprendre aquell viatge tant llarg i no exempt de perills encara que anessin ben protegits per les seves escortes.

Uns diuen que eren de l’orient. Sí és clar que era així, però el que no sabem del cert és de quina part de l’orient procedien. No hi ha unanimitat. El relat desperta l’interès no sols per qui eren realment, sinó per saber d’on venien en realitat i quina ruta van escollir per fer tant llarg viatge.

Pels exegetes de la Biblia existeixen diversos elements per deduir quina va ser la ruta escollida per transportar els presents que anaven a entregar a aquell misteriós esser que segons els seus càlculs havien de trobar a la fi del seu viatge. Les eines que els experts han fet servir per desembullar el misteri son: el evangeli de sant Mateu, astrònoms xinesos i coreans, i una pintura, a banda de la història relatada.

L’evangeli de Mateu diu que el rei Herodes va acollir els il·lustres visitants al seu palau i que els va preguntar, mentre sopaven, pel motiu del seu viatge, i que venint de tant lluny i de diversos països, com era que haguessin convergit a la capital de Judea. Ells varen contestar que havien vingut a veure el futur rei d’Israel. En sentir això, Herodes va quedar molt torbat i els preguntar si els seus estudis concloïen on els guiava l’estel, i on  havia de néixer aquest personatge extraordinari. Els savis, havien arribat a una conclusió sobre el tarannà del rei, i malfiant-se  d’ell, li van dir que encara no ho sabien i que de tornada als seus països passarien pel palau i li dirien. No ho van fer mai.

Prosseguida la marxa, el prodigi del cel va cessar o es va anar afeblint, de forma que els tres personatges van donar per conclòs el seu camí en un petit poblet que segons la tradició es deia Betlem de Judea. Era una casa molt humil. Hi feia molt de fred a dins. Les tres persones que hi havia eren un home, una dona jove i una criatura acabada de néixer. L’escalf del petit nadó el feien una parella d’animals de dins la quadra que mentre el nen era al braçol, la vaca i la mula anaven escalfant l’espai on era l’infant.

Els visitants van dipositar els presents als peus de l’adorat, i els presents eren: or, encens i mirra.

Aquella nit, els mags van acampar a prop de la casa on era el nen i els seus pares. Durant la nit mentre dormien, van tenir una revelació que els deia que no tornessin a passar pel palau d’Herodes i tornessin cap a les seves terres per altres camins que no fossin els de vinguda.

Aquest és el relat evangèlic de Sant Mateu, que avala l’església catòlica i que és la principal pista per la investigació. La visita es va fer en un moment imprecís després del naixement.

Amés, Mateu converteix en protagonista del relat a Herodes. Una aparició gens intrascendent, ja que Herodes va ordenar la mort dels nascuts des de dos anys abans. A tot això s’ha de sumar un aspecte filològic que és el participi “aoristo” particular del grec que utilitza Mateu. Aquesta forma verbal te un matís d’indeterminació temporal que es podria traduir com “va néixer” o “ha nascut”, i per tant no significa que Jesús fos un nadó.

De tot això es pot deduir que la família de Jesús van estar un període de temps més aviat llarg que curt al poble de Betlem.

Els mags, per tant van prendre’s amb calma el viatge fins al seu destí, d’aquí que dues teories expliquen la seva procedència. Coexisteixen dues possibles procedències, una era de Pèrsia i l’altra d’Aràbia o de l’antic regne nabateu. Un detall històric remarcaria l’idea de l’origen persa, i és el quadre de la Nativitat de l’església de Betlem. L’any 614, els perses no la van destruir en la seva invasió de Terra Santa perquè hi van veure els tres personatges vestits amb vestits típics del seu país.

El savis xinesos i coreans han constatat que l’estel d’orient era una nova que es podia veure 5 anys abans de Crist.Tenint en compte que Jesús va néixer entre l’hivern de l’any 7 i el Març del 6, el relat de Mateu te versemblança quan escriu seguint el prodigi estel·lar, els tres savis tinguessin temps d’adorar el nen.

Els astrònoms xinesos i coreans van detectar un objecte molt brillant situat entre les constel·lacions de Capricorni i Aquila en una posició molt baixa al sud de Jerusalem, i Betlem és al sud de la capital de Judea, i que va ser observable durant aproximadament tres mesos. Tot això dona un matís de versemblança molt creïble de que Jesús hagués nascut entre el 7 i el 6 aC.

Les rutes que van seguir els savis astrònoms o astròlegs son objecte de debat entre els estudiosos. Uns creuen que es va utilitzar la ruta de l’encens, una via comercial que unia Egipte i la India per la península Aràbiga. Seguint aquesta ruta, es pot deduir que els Mags procedien del nort de l’actual Yemen, de la ciutat d’Hadramut. Travessaven la península Aràbiga fins Egipte i entraven a Judea fins Betlem. Aqueta ruta sembla ser correcta pel seu us comú i el seu trànsit més segur que les altres.

Però la hipòtesi més acceptada actualment és la que s’inicia a Persépolis (Taj-e Jamshid) en l’actual Iran fins a Babilònia, a la ciutat de Mossul en l’Irak, travessant Síria, Líban fins arribar a Palestina.

Una tercera via, partiria de l’antiga Babilonia, en l’actual Falluja seguint el riu Éufrates per les ciutats de Tadmur, Damasc, Ammàn i Jerusalem.

Sigui quin sigui el camí triat pels tres Mags d’orient, a les cases dels cristians de tot el món, el retorn dels Mags, tant pels petits com pels grans arriba el dia 6 de Gener de cada any.

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Benhaurada terra de Flandes

Benhaurada terra de Flandes

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els països baixos, o com denominaven a Espanya les 17 províncies amb el nom de Flandes, va dur Espanya al total desastre econòmic i de prestigi a tot el món, sobre tot la va deixar exhausta econòmicament, militarment i amb l’orgull espanyol, de sempre tant altiu, sense un bri d’aquell orgull de poder que feia que els demés li hagueren de retre pleitesia per allà on passava.

Espanya sempre ha tractat els altres països amb menyspreu donat que des de la colonització d’Amèrica i l’espoli conseqüent es creia que havia fet una gran proesa, i ho anava esventant per tota Europa. Espanya era rica perquè havia robat a tort i adret als pobles indígenes de l’Amèrica del sud: plata, or, diamants, safirs, maragdes (“esmeraldas” en castellà), etc. Però sobre tot, l’actiu més important espoliat va ser la mà d’obra dels indígenes, als quals explotaven fins a fer-los caure morts.

Les despeses d’explotació eren inexistents, per tant el cost dels productes robats era irrisori, solament s’hi podia comptar les de transport cap a la metròpoli, llevat dels elevats sous dels virreis de cada territori, de les despeses de l’exèrcit colonial, i de les pèrdues produïdes pels naufragis i els atacs dels bucaners al servei d’Anglaterra i ocasionalment d’Holanda.

Com sempre ha fet Espanya, les immenses riqueses sostretes als pobles americans, no li van servir per dur Espanya cap a una situació de millora de la economia ciutadana. Tots aquests recursos es van anar dilapidant entre la alta societat d’aquell temps, tan corrompuda com ho és avui dia, i en les guerres que Espanya mantenia per sotmetre les colònies a la arbitrarietat política dictada pel rei i els seus sequaços. Però la despesa més important la va haver de patir als Països Baixos, quan aquestos es van revoltar contra el sistema de govern del rei Carles V i el seu fill Felip II, que no el volien com a successor. Aquesta guerra va començar quan les disset províncies es van revoltar i va passar a ser denominada guerra dels 80 anys o guerra de Flandes.

El rei Carles V era políglota, en canvi el seu fill Felip no sabia dirigir-se a la població flamenca amb altre idioma que el castellà que els flamencs no entenien. Quan els habitants d’aquells territoris, les Províncies Unides del nord que formaven part de les disset dels Païssos Baixos es  van revoltar degut als alts impostos ordenats pel monarca espanyol i la seva intransigència a qualsevol negociació , llavors es va iniciar la guerra dels 80 anys, durant la qual el general al comandament de les tropes espanyoles va fer terribles barbaritats, matant, saquejant, torturant a la població desvalguda, sobre tot a les de Bruges, Gant, Anvers, etc, donant lloc a la llegenda negra espanyola, tant merescuda com real.

El tercer duc d’Alba, Fernándo Álvarez de Toledo, va ser el criminal més ferotge dels militars que van anar a sufocar la revolta. El general va ser el gos de pressa més sanguinari del rei Felip II, arribant a deshonrar l’honor militar, sagrat fins aleshores, quan va prometre clemència als habitants d’una de les ciutats que es va retre, però quan el van deixar entrar esperant que el duc complís la seva paraula els va passar per les armes matant-los a tots.

Vet aquí perquè encara els flamencs, quan volen que els nens facin bondat, els diuen que cridaran el duc d’Alba perquè se’ls emporti.

La pau de Westfalia va posar termini a la guerra amb la independència de les Províncies Unides. De tot aquest període, aquests territoris van sorgir com una poderosa potència econòmica, militar i cultural. Els països Baixos van esdevenir, al cap dels anys en Bèlgica i Holanda, i l’experiència viscuda sota el domini espanyol les va preparar per convertir-se en models de països on el respecte humà i les garanties de convivència pels seus habitants són un model per a Europa.

A Flandes saben com les gasten i quina classe de gent són els governants espanyols, donat el seu tarannà imperialista-colonial. Caracter també inculcat al seu exèrcit i a les seves forces policials des de fa cinc segles. Tots els habitants dels Païssos Baixos tenen en el record les malifetes que van cometre. Saben que no poden confiar en la seva paraula, saben que trenquen unilateralment qualsevol acord encara que aquest hagi estat signat pel mateix cap de l’Estat, saben que no hi ha pacte que sigui respectat, en definitiva saben que la seva paraula val tant com els acords o pactes que fan i que incumpleixen quan els interessa.

L’ex coronel Amadeo Martínez Inglés ha assegurat que la Sra. Marta Rovira havia dit la veritat quan va assegurar que el govern del PP volia entra a sang i foc a Catalunya i disposar-se a abatre a trets a tots aquells que oposessin la més mínima resistència a les forces d’ocupació. Aquesta operació criminal es va planificar amb tot detall des de la vicepresidència del govern espanyol amb la ajuda i assessorament d’especialistes en guerra psicològica i urbana, i es va difondre per enfonsar la moral dels polítics catalans. Aquest pla estava previst que es dugués a terme després que el govern català proclamés la república. Algú des d’Alemanya ho va impedir.

Per aquest motiu, el President Puigdemont i quatre dels seus consellers es van exiliar a Brussel·les, buscant la justícia que a Espanya no tindrien. Ara el Tribunal Suprem ha anul·lat l’ordre d’extradició dels exiliats, tenint por de fer el ridícul davant la opinió ciutadana europea, i també per no caure en la humiliació que hagués suposat pels capitostos del règim espanyol que l’alt tribunal de Brussel·les hagués dictaminat que el judici no tenia cap causa, i per tant, ordenant la lliure circulació dels encausats. Però això sí, a Espanya ni a Catalunya no hi poden tornar perquè la ràbia que ara haurien de patir, si els agafessin dins de territori estatal, tota aquella còlera continguda i afany de venjança els cauria a sobre com una llossa sepulcral, ja que difícilment tornarien a ser lliures.

Mentre tant a Europa l’únic que els interessa és la devolució dels diners que van prestar a Espanya pel seu rescat. Saben que Espanya sense Catalunya li seria impossible de retornar els prop de 90.000 milions d’euros que van emprar per fer el rescat del sistema bancari espanyol. Ni siquiera el deute públic que te l’Estat espanyol es podrà tornar mai, per la simple raó que aquest supera el PIB, i que solament els interessos generats cada any són més grans que el creixement anual del propi PIB.

Per això els catalans de bé donem gràcies a la benhaura terra de Flandes per saber acollir i tractar les persones que sense haver fet res de punitiu hi han trobat acolliment i estan emparats per la vertadera justícia.

Publicat dins de Actualitat, Història, Política | Deixa un comentari

Les emocions i els sentiments

Les emocions i els sentiments

Per Joan Anguela

 

 

Les emocions venen donades per un intens estat mental que sorgeix de manera espontània i que provoca una resposta psicològica en l’individu que les experimenta.

Totes les emocions són pròpies de la raça humana. Compleixen funcions imprescindibles per a la vida de les persones. Totes són vàlides. No existeixen emocions bones o dolentes. Les emocions són un estat d’energia pura. Per aquesta raó, és necessari expressar les emocions, perquè això porta l’equilibri mental necessari en l’ésser humà.

Un sentiment és una emoció sotmesa a un pensament. Es podria definir com una resposta de la ment a una situació externa que estem experimentant. Poden ser positives o negatives, però sobre tot són inevitables per la persona que les experimenta. Per tant, un sentiment és un estímul causat per una emoció.

En farem un recull que no vol dir que hi siguin tots: alegria, ràbia, por, amor, admiració, odi, desig, alegria, pena, plaer, dolor, fàstic, felicitat, tristor, sorpresa, enveja, enuig, gelosia, pietat, remordiment, compassió, confiança, culpabilitat, patiment, rancúnia, etc.

Arran dels fets de Setembre i d’Octubre, el govern espanyol a través del seu òrgan de poder que és la fiscalia espanyola s’ha cansat d’acusar a tort i a dret a tots aquells, que al seu parer, haurien tingut alguna cosa a veure amb la preparació i la posterior declaració d’independència que es va proclamar al parlament català per part de la majoria de la càmera que en aquells moments van votar a favor de proclamar-la.

De tothom és sabut que la justícia espanyola té un enorme dèficit democràtic. La separació de poders a l’Estat espanyol és inexistent, per tant no es pot parlar de justícia en el sentit de fer justícia equànime per poder dictaminar una sentència estrictament justa. Seria de babaus creure en la separació de poders en l’Estat espanyol. Tothom amb una mica de cultura política sap que tant la fiscalia com els tribunals de justícia( Audiéncia Nacional i Tribunal Supremo), obeeixen els dictats del govern, sobre tot quan aquests són hereus del autoritarisme nacionalista del passat règim de l’última meitat de segle XX.

Els consellers i els presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, estan empresonats per un delicte inqualificat pel codi penal espanyol, i solament per la voluntat unívoca d’una jutgessa que aplicant un criteri personal de tot punt discutible des de tots els punts de vista jurídics, es va saltar tots els requisits jurídics i els va aplicar la presó incondicional. A Europa no hi ha cap estat democràtic que tingui un ordenament jurídic que apliqui aquestes mesures.

Han estat citats a declarar multitud de persones per haver tingut un sentiment de rebuig i enuig pels apallissaments de la guàrdia civil i la policia espanyola durant els successos de l’u d’octubre en el transcurs de les votacions. La fiscalia acusa aquestes persones d’atiament d’odi cap a les forces de seguretat espanyoles, ja que no les poden acusar de cap dels sentiments, del tot legítims, que experimenta l’ésser humà degut a l’estat mental produït per les emocions. Ja he dit que els sentiments, siguin de l’índole que siguin no es poden jutjar, ni per una altra persona ni per un grup de persones constituïdes en tribunal, encara que aquest sigui el més alt, solament pot jutjar fets o injúries, però no emocions ni sentiments.

Per totes aquestes nímies excuses, volen, els tribunals espanyols, imputar persones que no han comés cap delicte, per mínim que aquest sigui, això sí, deixen sense càstig els energúmens que van assaltar amb violència la delegació de la Generalitat a Madrid, la fundació Blanquerna, causant destroces en el mobiliari, apartant amb violència els allí presents, desafiant l’orador que tenia la paraula i llençant la bandera de Catalunya al terra i trepitjant-la amb el més gran dels odis i rancúnies. Vet aquí la arbitrarietat de la justícia espanyola.

Està clar, aquests feixistes són la més pura essència de l’ultranacionalisme espanyol al que tot els hi està permès, perquè defensen la seva pàtria amb el lema de les casernes, que estan disposats a fer qualsevol cosa per la unitat d’Espanya, inclús, si arribés el cas, matar per preservar-la. El Tribunal Constitucional ha acordat suspendre l’execució de la pena de presó que els va imposar el Tribunal Suprem (Suprem? Perquè es diu Suprem?), adduint aquest tribunal la indefensió de fills i familiars si fossin empresonats. I els catalans, que no tenen famílies i fills petits?. Justícia injustificable.

Aquestos “senyors” no han anat a la presó perquè son adictos al régimen (els sona aquesta expressió?), a més, un dels capitostos, és el Sr. Iñigo Pérez de Herrasti, amb un llarg historial de fets delictius en contra de persones i col·lectius demòcrates, amb vincles familiars amb algun dels ministres del Partit Popular, tal com que és cosí de l’exministre de defensa Pedro Morenés Eulate, i per més INRI cunyat del ministre portanveu del PP Iñigo Méndez de Vigo. Vet aquí perquè aquests individus no els han declarat culpables d’aquell fet criminal. Això sí, prohibeixen el color groc a les fonts de Barcelona perquè aquest color és el de la esperança de la llibertat dels presos polítics.

I ara a aquesta gent els acusen d’incitació a l’odi?. I aquells que cridaven: “A por ellos! A por ellos!”  Això no és incitació a la violència? On s’ha vist tant despropòsit? En quina democràcia hi cabria tanta injustícia? Per descomptat a cap lloc d’Europa.

És veritat que la Constitució espanyola recull en el seu articulat que per l’article 155 es pot intervenir una Comunitat Autònoma, però no diu de cap manera que es pot anular o substituir el Parlament d’aquesta. Això és un fet d’extrema gravetat comés per l’Estat fent una rebuscada i falsa interpretació del 155. I el tribunal constitucional no en diu ni assa ni bèstia. Per ells tot el que diu i ordena l’executiu ja els hi va bé. Com que han sigut encabits en el càrrec per aquest últim tenen de retre  pleitesia als senyors que els van “col·locar”.

Ara a la Argentina gràcies al coratge de ”las madres de la plaza de Mayo” ha conclòs el macrojudici contra els causants i autors dels vols de la mort, han sigut condemnats a diverses penes 50 dels criminals que van acabar amb la vida de cents de opositors polítics al règim autoritari del general Videla. 29 d’ells han sigut condemnats a la pena de presó perpètua. Argentina no és precisament un model de democràcia, però només falta comparar-la amb Espanya per adonar-se que l’Estat espanyol és molt lluny de ser una democràcia amb les mínimes garanties exigibles. Només s’ha de veure que cap dels tribunals espanyols ha donat l’ordre de castigar els horribles crims perpetrats pels alts càrrecs de la passada dictadura franquista, sinó que a més, molts d’ells ocupen càrrecs d’altra responsabilitat a empreses de l’IBEX.

Les mentides del ministre de l’exterior, les tergiversacions obscenes de la veritat, les falses acusacions contra ciutadans innocents, etc ens fan la sensació de retornar a la societat franquista que feia el mateix i també organitzava manifestacions d’exaltació a la pàtria.

Seria bo que per aquesta societat malalta i mancada de vitamines democràtiques, algun alt tribunal espanyol cridés a declarar algun dels estaments de l’Estat com el CNI o el ministeri de l’interior perquè expliques la relació que tenien amb l’imam de Ripoll donat que cobrava un sou de 2.000 a 3.000 €/mes (segons un programa emès per TV3), i que expliquin tots plegats quin coneixement en tenien de l’atemptat que es va perpetrar a Barcelona en el mes d’Agost passat.

Allà on la justícia no arriba, o no vol arribar, hi arriba la voluntat del poble.

Oh! Espanya, Espanya… quin innombrable sentiment que em causes.

“La gran perversió de la justícia és que sembli justa sense ser-ho”.

J. Anguela

Publicat dins de Actualitat, Política | Deixa un comentari

Un Estat autoritari

Un Estat autoritari

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

 

L’Estat és el garant del bé comú de la societat que el constitueix. No podem deixar de creure que l’Estat amb tot el poder que té i amb la gran quantitat de mitjans de que actualment disposa, ni per la llei natural, ni pel poder que Déu ha concedit l’home en general, ni per les lleis que emanen d’aquell, no es pot concebre com un dominador absolut o un dèspota al qual li estan sotmesos tots el individus que formen la societat que ha donat lloc a la construcció d’aquest Estat.

La dominació d’un estat despòtic pot ser per mitjà d’un dictador, el qual exerceix un poder absolut sobre tots els demés ciutadans, o en el cas d’una pseudo democràcia, per la majoria absoluta d’un partit que en la pràctica s’imposa unilateralment i dona la impressió d’un ésser omnipotent, amb drets i sense cap obligació, a qui li està sotmesa la voluntat popular. També por succeir que una coalició de dos o més partits s`hagin alineat pels mateixos motius.

Quan l’Estat és plurinacional i a més ignora, expressament, la condició de nació de les que l’han format, i que són molt més antigues que ell mateix, i que a més no sols les ignora sinó que no les admet com tals, llavors és quan aquest Estat es converteix en dictadura. Aquesta pot ser dura i terrible com en els temps proppassats dels dictadors Primo de Rivera i Franco, o pot ser per mitjà d’un partit disfressat de demòcrata que tampoc accepti les diferències de caràcter cultural, lingüístic i per les costums del poble sotmès a la tirania del més fort.

En aquest context de coses, només hi ha una nació que s’identifica amb l’Estat, aquesta és la que per ser més forta que les demés va fer, forçadament, la unificació territorial de les altres nacions, i va anomenar-les  províncies ( de llatí “pro-vincere”; per vèncer, a vèncer, etc. Més tard es va aplicar als territoris conquerits com “provinciae”), en aquest Estat se sacralitza la unitat per sobre de qualsevol altra circumstància. Aquesta unitat només tolera la uniformitat, i totes les característiques particulars de les altres nacions han de ser idèntiques i iguals a les de la nació dominadora; llengua, costums, història, cultura, etc. La unitat que no sigui feta per fer desaparèixer la cultura del poble sotmès mitjançant la progressiva desaparició dels trets fonamentals i diferencials de la nació o nacions dominades per l’Estat, no s’admet, i s’ha de prosseguir amb els mateixos mètodes coercitius, i si cal, violents per tal d’augmentar-los per aconseguir la total assimilació.

Aquesta actitud no accepta la pluralitat de les nacions que formen aquest estat, no la creu raonable, ja que la nació que és la dominadora creu que tot se li deu a ella, i que sense la predominança de ella no hi pot haver Estat, atribuint-se  prerrogatives que ha creat de forma totalment arbitraria per anihilar els drets legítims de les demés, que a causa de la seva inferioritat i de la superioritat tant de població com d’instruments d’estat posats al seu servei d’aquella, i que ella mateixa s’ha atorgat, fa que la situació sigui de molt difícil capgirament.

Davant de tot aquest estat de coses, la Nació sotmesa té com a reacció un enaltiment del seu sentiment patriòtic que es tradueix en un fort sentiment nacionalista que es transforma, a mida que rep més greuges i menyspreus, en una voluntat indestructible d’obtenir la independència de la forma més democràtica possible.

Fa pocs anys enrere, quan tot just es va implantar la democràcia (ara podriem dir-ne democràcia de baixa qualitat i fins i tot falsa democràcia) semblava que l’encaix de Catalunya dins l’Estat fora possible, però passats tots aquests anys es fa força evident que hi ha un malestar que és la continuació del que vam patir des de fa tres segles només aigualit durant aquest curt  període que va des de la mort de Franco fins la pujada al poder de la majoria absoluta del Partit Popular. Ja abans amb la majoria absoluta del PSOE en vam tastar unes quantes de molt agres.

El més curiós és que hi ha persones que afirmen que no passa res i que no hi ha motiu d’alarma i que solament és una mania dels nacionalistes catalans. Aquest menyspreament i tírria envers el català tan estès dins la població espanyola i fins i tot dins la població catalana de parla castellana, no té una explicació raonable i està considerat com un mal endèmic, inevitable, i que no se li ha de donar massa importància. Aquesta és la postura que adopten les forces vives espanyoles davant aquest fenomen que atenta contra tots els principis ètics i morals que se li deuen a un poble que forma una societat lliure.

Així doncs, és fàcil d’observar que els mitjans emprats per la nació que ha fet néixer aquest Estat son del tot durs i inacceptables en el segle XXI, tots ells encaminats al mateix fi; procurar i fer inevitable que les nacions que no son estat desapareguin com a nacions, perdin els seus trets nacionals i es converteixin en simples províncies assimilades dins els dictats de la nació amb més poder de l’Estat.

Fins a tal punt ha arribat la paranoia nacionalista castellano-espanyola en contra de qualsevol signe de reivindicació de les nacions que ells han sotmès per la força bruta de les armes, i de  les lleis de la falsa justícia, que només té raó d’ésser per poder sotmetre els altres pobles als seus desitjos.

Així és que la situació és molt clara; davant un nacionalisme d’estat agressiu, com a reacció hi ha d’haver una resposta amb un altre nacionalisme d’autodefensa, i quan aquest ja no és suficient per aturar i fer front les agressions, s’ha de recórrer, com a forma de preservar els valors, a la independència. Però les conseqüències de la repressió d’aquest Estat autoritari seran extraordinàriament violentes.

 “En  un estat autoritari es considera lícit alterar la veritat, re-escriure retrospectivament la història, distorsionar les notícies, modificar la veritat, afegir la falsedat: La informació és substituïda per la propaganda. En tal país no s’és ciutadà, dipositari de drets, sinó un súbdit, i com a tal deutor a l’estat  de lleialtat fanàtica i d’obediència supina.”

Primo Levi

Mostres d’autoritarisme de l’Estat

1) El Ministeri de l’Interior filtra “informació” sobre falsos casos de corrupció
2) Correus censura el carteig per motius polítics .
3) L’Exèrcit intimida a la població amb maniobres militars pocs dies abans de la consulta. .
4) L’Ambaixada espanyola censura la presentació a Utrecht del llibre Victus .
5) La Llei de seguretat ciutadana limita drets, com el de manifestació, entre d’altres .
6) El CNI organitza un atac informàtic contra la Generalitat el 9N .
7) La Policia té una unitat oculta que investiga prospectivament amb interessos polítics fora del control judicial. .
8) RTVE purga a periodistes dels serveis informatius que no són pro-governamentals.
9) El nou Codi Penal reintrodueix la cadena perpètua .
10) El Congrés veta per motius polítics a ERC com a membre de la Comissió de Secrets Oficials .
11) L’Agència Tributària filtra dades reservades al Ministre d’Hisenda per utilitzar-les de forma interessada .
12) El nou Codi Penal tipifica com a terrorisme la subversió a l’ordre constitucional .
13) El nou Codi Penal limita llibertats democràtiques com la consulta de webs, la llibertat d’informació, la llibertat d’expressió, la difusió de protestes, el dret de reunió, el dret de manifestació .
14) El CGPJ depura al jutge Vidal per motius ideològics amb una suspensió de 3 anys.                                       15) La Junta Electoral Central prohibeix la exibició d’estelades a tots els edificis públics, carrers i places de tot Catalunya, durant el periode electoral per les eleccions locals del Juny   per una denúncia de Societat Civil Catalana ( associació unionista antiindependentista).

16) La Junta Electoral Central ha denegat la petició del Cercle Català de Negocis (CNN) per treure dels edificis oficials els símbols franquistes que encara hi ha.

17) La “Junta Electoral Central” ha prohibit durant el període electoral la exhibició  a qualsevol edifici públic de la bandera estelada.

18) La “Audiencia Nacional” fins fa no gaires anys “Tribunal de Orden Público” d’obediència franquista, Ha condemnat a la pressó sense capacitat de defensa al president de la ANC Sr. Jordi Sánchez i al president d’Òmnium Cultural Sr. Jordi Cuixart pel delicte de sedició, essent tots dos innocents per aquesta causa.

19 ) La “Audiencia Nacional” ha empresonat més de la meitat del govern de la Generalitat sense cap judici previ per escoltar les seves raons ni els alegats dels seus advocats.

20) Destitueixen el major dels Mossos d’Esquadra per no haver ordenat aquest cos de policía que carragués contra la población indefensa el dia 1 d’Octubre de 2017.

21 ) Vol empresonar al president Puigdemont, als seus consellers i a la mesa del Parlament pel delicte de rebelió, quan tot-hom sap que per acusar algú d’això, hi ha d’haver-hi actuació de força i sang contra el poble o les institucions. I tot això per tapar els actes criminals emprats per tota la cúpula del partit del PP denunciat per la UDEF.

22) Han deixat vuit de contingut l’Estatut de Catalunya, cosa que fa anys que persegueixen.

23) Han aplicat l’artícle 155 de la Constitució amb un sentiment d’odi cap tot allò que fasi flaire de català.

24) Volen tancar la TV pública de Catalunya, aduint que no és imparcial, quan tothom saap que la que no ho és es la TVE, la d’ells.

25) …..i en vindran de molt més grosses. Un Estat així no pot formar part d’un conjunt d’Estats democràtics, i ha de ser exclòs del club que formen la UE.

 

 

 

 

 

Publicat dins de Actualitat, Política | Deixa un comentari

La intervenció

La intervenció

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

 

Si ets neutral en situacions d’injustícia, has escollit el bàndol de l’agressor

Desmon Tutu

 

Catalunya és a un pas de la intervenció per part de l’Estat español. Un atemptat a la democràcia. Un cop d’estat en tota regla.

A l’entrega dels premis príncep d’Astúries hi van assistir tres personatges de la política europea; els senyors Jean-Clode Junkers, Donald Tusk i Antonio Tajani, tots ells alts representants de la UE; el primer, president de la Comissió europea, el segon, president del Consell europeu i el tercer, president de la Eurocambra. Pocs dies abans, tots ells es van pronunciar envers el procés de Catalunya i van dir que si els catalans volien pronunciar-se ho fessin dins la legalitat de la Constitució espanyola, sense donar opció que cap de qualsevol d’aquests òrgans europeus podés entrar a fer qualsevol intermediació entre Catalunya i Espanya. Prèviament avien estat visitats pel ministre d’afers exteriors espanyol, convidant-los a fer costat a les tesis del règim. Aquests tres senyors són membres del Partit Popular Europeu.

En premi a aquestes declaracions, la casa real els va invitar a assistir a l’acte d’entrega dels esmentats premis, concedint-los a ells el premi a la concòrdia europea. Se’ls va veure contents i afalagats de rebre aquesta consideració per part del règim espanyol. Poc els va importar que tota Europa veies que això va ser el pagament per haver-se posicionat al costat d’un estat que te un govern altament corrupte, desconsiderat amb els drets humans, prevaricador de les seves obligacions europees i alienat amb maneres de comportament feixistes.

Roma no paga els traïdors (assassinat de Viriat), però Espanya sí.

Tant mateix, el monarca no hauria de fer-se còmplice d’aquesta forma d’actuació del executiu. El seu últim discurs, va ser el mateix que fa regularment la vicepresidenta del govern central. La Constitució li atorga, com a cap d’Estat, un paper moderador i de concòrdia entre tots els pobles espanyols i entre tots els ciutadans, estiguin o no d’acord amb el sistema de govern, siguin partidaris de la monarquia o de la república, tinguin les idees polítiques que tinguin.

Aquesta manera de procedir del monarca ha estat comentada per tots els mitjans europeus amb crítiques molt contraries a la forma de fer d’una monarquia com les que ara hi ha als països democràtics d’Europa. En comptes de comportar-se com els seus homònims europeus, ho ha fet com un actor més del grup feixistoide que governa Espanya, de la mateixa manera que va fer el seu besavi Alfonso XII quan va beneir el cop d’estat del general Primo de Rivera, sense importar-li el més minin la legalitat constituïda.

El gran i greu problema que hi ha en aquests moments a l’estat espanyol ha tingut tres causes; la territorial, la identitària i la social. Aquest gran problema polític te el seu origen en la redacció d’una constitució sorgida d’una transició política que va tancar en fals el pas de la dictadura franquista cap a la pretesa democràcia, fent un acte de perdó i oblit cap els autors dels més execrables crims comesos per un estat en la segona meitat del segle XX, donant carta de naturalesa a una monarquia imposada pel dictador perquè res canviés, i que ha tingut continuació pel mateix procediment sense deixar que la ciutadania hi tingués art ni part.

És hora de que la ciutadania es desempallegui per sempre dels elements nocius d’un règim que fins ara l’han impedit de prosperar fent anar tot el valor de les plusvàlues creades pel sistema productiu cap a les mans i butxaques dels poderosos amics del règim. Aquest canvi absolutament necessari implica la abdicació i la renúncia explícita a la prefectura de l’Estat de Felipe VI, l’establiment de la república i l’inici d’un període constituent per elaborar una nova Constitució que inclogui una organització de l’estat de forma federal, amb Catalunya o sense, atenent al que demani el poble català.

Publicat dins de Actualitat, Política | Deixa un comentari