Als que ens vexen, (Ciceró)

Als que ens vexen, (Ciceró)

Per Joan Anguela

Digueu-me, companys i amics, fins a quin punt haurem de suportar tan grans i greus acusacions? Fins a quins extrems haurem d’admetre les seves  injúries?

No compreneu, vosaltres, acusadors, que la vostra conjura està descoberta? A qui voleu confondre amb les vostres falsedats?  Creieu potser, que les vostres imputacions ofensives trobaran fàcil acollida entre els catalans?  Es que potser voleu posar a prova la nostra paciència i la nostra capacitat de rèplica?  Molt beneficiós serà per a nosaltres si així ho voleu.

Assegureu en les vostres acusacions que ja fa temps que nosaltres hem deixat de ser lleials a vosaltres, a les vostres lleis imposades a sobre nostre.  No hem sigut per molt, moltíssim temps, els més fidels col·laboradors d’aquesta munió de pobles que vosaltres en denomineu nació?  No hem tingut la màxima diligència envers les vostres peticions de col·laboració i fidelitat?.

Sempre que heu recaptat els nostres consells i el nostre ajut, i us els hem ofert amb molta complaença.

Quan heu disposat del nostre temps, mai os ho hem reclamat.

Hem parlat bé de vosaltres als nostres compatriotes, llavors, doncs, a què ve ara la vostra insensata acusació en contra dels nostres?  No hem emprat sempre envers vosaltres un llenguatge moderat i amistós? Vam poder estar més temperats quan queixant-nos de vosaltres ens vam abstenir de tota invectiva?.

Vostra és, doncs, tota la culpa. La nostra única responsabilitat consisteix en haver-nos format de vosaltres bona opinió i tractar-vos com a persones honrades, no com a malvats, facinerosos i malfactors. Encara que, provocat per vosaltres, poguéssim, amb raó, imitar el vostre exemple, presentant escrits en contra vostra d’abjectes acusacions, no ho hem fet atenent a la altura moral per la qual sempre hem transitat.

Però havent de dir molt en la nostra defensa i en contra vostra, preguem a qui hagi d’escoltar-nos, que coneixent la nostra prudència i el nostre tarannà en les ensenyances de les coses, no creieu que al donar-vos resposta a vosaltres, difamadors, en termes idèntics als de la vostra provocació, puguem oblidar-nos del que ens devem a nosaltres mateixos.

Heu perdut la vergonya fins al punt d’atrevir-vos a acusar-nos de la forma com ho heu fet, enviant les vostres falses acusacions als alts tribunals perquè se’ns jutgi amb falsos arguments acusatoris. En quins éssers nobles, exceptuats vosaltres hi cabria acte de tant infame naturalesa, ni tan sols atribuïble als éssers més indignes de la creació?

Però sou tant maldestres, que en tot el vostre discurs heu estat contradient-vos a vosaltres mateixos, dient coses no sols incoherents, sinó diferents i encara contradictòries, de tal forma que no ens insultàveu a nosaltres, sinó a vosaltres mateixos.

Vau voler així mateix concitar dubtes sobre nosaltres en quant a les nostres capacitats, sense tenir en compte el poc que sabeu de la nostra manera de ser. Amb nosaltres no podeu comparar-vos en cosa alguna, al no conèixer la naturalesa dels nostres pensaments i ideals.

Mireu, doncs, us ho preguem encaridament , reconsidereu la vostra ofensa. Feu amb vosaltres mateixos el que més us plagui, però reconcilieu-vos amb els demés; nosaltres per la nostra part, declarem que mai hem ofès ni menyspreat, ni encara per la més noble causa, així i tot, us oferim gustosos el nostre perdó si amb ell trobem els camins de diàleg que podrien conduir-nos cap a l’entesa.

Anuncis
Publicat dins de Política | Deixa un comentari

1898. El mateix de sempre

 

Per Joan Anguela

 

Després de més d’un segle de distància dels aconteixements de 1898 a Espanya, el que més impressiona als observadors actuals és tota la retòrica patriotera desplegada abans i durant el conflicte amb els EEUU. Desplegada no solament a la prensa política, ni pels militars o dirigents polítics, sinò per tot aquell que tenia veu pública.

A les zarzueles, tant de moda llavors, “saraos”, “corridas de toros”, caricatures i dibuixos humorístics, a tot arreu es celebrava la bravura del lleó ibèric i es despreciava la covardia i cobdicia del porc yanki. Són grans les similituts amb el procés català que estem vivint en aquests moments.

Els moments abanç dels succesos de la revista satírica barcelonesa Cu.Cut!, els nervis ja molt sensibles de la oficialitat de l’exèrcit espanyol van esclatar amb l’aparició en aquesta revista d’uns comentaris i dibuixos fent referència a la poca capacitat del exèrcit per enfrontar-se a l’americà molt més petit en nombre d’efectius tant humans com materials. A la comèdia d’en Rusiñol, l’heroi i cap militar, general Polavieja, de tornada cap Espanya després de la campanya de Filipines on havia mort dones i nens, es prepara per viure la vida regalada que l’espera a Espanya. Convertit en una glòria militar, és un inútil i un paràsit per a la societat. Un heroi castellà que Rusiñol avantposa a l’home català treballador i bon pare de família. El moment era sens dubte exemplar; mai havia sigut tant gran la diferència entre la virulència del nacionalisme espanyol de pandereta i el vertader sentir dels pocs espanyols que encara tenien el bon sentit de deslligar els sentiments patrioters del verttader sentit de la vida basada en el treball i la família.

Per contra a Madrid i quasi bé a tota Espanya no hi va haver literatura del “Desastre” On era la novela de guerra de Cuba? On el drama colonial, la epopeia dels combats? Ni tan sols la lírica de la pèrdua de les belleses caribenyes abans tan exaltedes?. Tampoc la pintura ni la escultura, ni l’art de l’ensorrament del somni imperial. Res de res.

Està clar que Espanya estava enfonsada en la més gran de les depressions. La suma de tot el deute adquirit per l’Estat, més el deute emés a les colònies ( el tractat de París va deixar ben clar que els americans no van voler assolir cap mena de despesa per la guerra, tota anava a càrrec de’Espanya), era a finals de 1898 de 9.796 milions de pesetes, una quantitat enorme per la època, una xifra igual al PIB de l’any.

Però no solament la fabulosa pèrdua de bens materials, sinò que la pérdua més gran i desastrosa van ser les vides de més de 50.000 soldats que van morir dels més de 210.000 que hi van anar. Els EEUU només tenien, en principi, 30.000 efectius als que s’hi van sumar uns altres 180.000 reclutats a pressa i correns sense cap formació. Però els militars americans no eren arrogants ni estaven tan imflamats pel patrioterisme espanyol, a part d’haver adquirit una formació més pròpia de l’època militar.

Les desastrosses batalles de Cavite i Santiago de Cuba tenen la simple explicació en l’endarreriment secular espanyol. El catastrofisme estava instalat a la ment de la societat, la situació econòmica es feia ressó entre la població, les lamentacions eren el pensar immediat de la gent cada dia després de llevar-se. El desalè s’extenia cada dia que passava, els pagessos, els comerciants, els treballadors es lamentaven i estaven atenallats per les malles d’un estat altament corrupte. Ara passa igual.

Però el “Desastre” va continuar, a la guerra de Melilla de 1909 uns 2500 soldats morts a les batalles del “Barranco del lobo” o del “Monte Gurugú”, al nord d’Àfrica ( el meu avi m’havia parlat moltes vegades d’aqueta guerra).

No endebades, a Espanya tothom s’expulsa les puçes de sobre, els polítics culpaven els militars i aquests deien que la derrota s’havia produit solament en el mar, volien descarregar de culpes l’exèrcit de terra, perquè deien que no s’els havia donat l’oportunitat d’enfrontar-se amb l’enemig. A Espanya tothom es treu les culpes donant-les als demés.

A la guerra dita de la independència, va ser el poble nu i sense formació militar qui va haver de lluitar contra el francés (1808-1814) quedant les classes dirigents, la corona i l’exèrcit totalment inservibles i amagats sota les pedres.

La realitat a Espanya és que les qualitats dels polítics són hereves ancestrals de les més grans de les ignoràncies en els funaments del difícil art de governar , la gosadia, la falta de preparació, l’esperit de l’avantpassada grandesa d’Espanya, la discòrdia entre ells, la seva immensa supèrvia, l’astorament davant de coses que desconeixen, l’ambició il.limitada, la ingratitud, la “doblez “, que en diuen ells, i la corrupció secular fan que aquesta munió de falsos polítics, gent irreflexiva, indolent, maledicent, informal a l’hora de cumplir els compromisos adquirits, inclinats a fer burles i mascarades i devorats per les fantasies més increibles fan que aquesta camarilla de gent que es dedica a la política, més per medrar que per servir a la societat sigui a part d’inútil, rebutgada moralment per la immensa majoria de la societat, però no per això els espanyols els deixen de votar, donant la mostra més palpable de que la ciutadania espanyola s’ha contagiat de le’enfermetat dels seus polítics.

L’exemple més palpable la tenim en el “Partido Popular” i tot seguit la tindrem en “Ciudadanos”… I sinò el temps ho dirà.

Aviat farà un any de l’empresonament dels primers presos polítics catalans. A Catalunya el moviment més antirepressiu que ha donat la societat catalana ha sigut la penjada de llaços grocs a balcons, ponts, carreteres, arbres, fanals, etc.

A principis del segle XX, el moviment independentista va tenir un precedent en les organitzacions solidàries del moviment republicà sorgit de la revolució de Setembre del 1868 que a partir de la restauració borbònica d’Alfons XII es perseguit tan pels seus plantejaments nacionals (nacionalisme, federalisme, o de la simple insinuació d’una autonomia), com per les seves postures més radicals de caràcter republicà.

No es poden destriar les diverses formules de solidaritat entre el moviment catalanista republicà i les diverses maneres de nacionalisme de dretes encapçalat pel president de la Lliga Sr. Cambó.

Les sotragades repressives als països catalans en temps de la restauració van estar marcades sobre tot per l’impuls del catalanisme. Cal tenir en compte la data del procés de Montjuïc, el 1896, que finalitza amb nombroses condemnes a mort, llargues condemnes de presó i una llarga llista d’exiliats. Aquesta data marca un punt d’inflexió en els mètodes de repressió política de l’Estat espanyol. Si fins aleshores les expressions de alteració de l’ordre públic estaven perseguides de forma tradicional, a partir d’aquesta data les organitzacions polítiques que prenen com a bandera el catalanisme en la forma de separatisme seran titllades amb el calificatiu, per primera vegada, de “terrorisme”.

Es prohibeixen la formació de milícies (avui serien els CDR), es consolida el cos de la guàrdia civil, donant-los l’atribució de components militaritzats, es tornen a restituir el Mossos d’Esquadra, dissolts durant el període democràtic de 1868-1874. D’altra banda apareix la policia política amb més atribucions que mai. També es crea el cos de policia judicial depenent de l’Audiència Nacional de Madrid. En definitiva, a tombar de segle i molta part propiciat per la corona, apareix l’Estat espanyol com una estructura de repressió i dominació envers dels somnis d’aquells que s’atreveixen a desafiar la corona i la unitat d’Espanya.

Amb aquesta herència en el camp  antirepressiu, el nacionalisme radical evoluciona a través de noves expressions afavorit per l’emancipació de Cuba, Puertorico i Filipines, i esperonat pel també desastre de la guerra d’Àfrica a la batalla del Rif. En aquest context, gran part dels represaliats ho són per motius d’opinió o bé per actes d’expressió pública. Si comparem fets deslligant-los del moment històric, veurem que res a canviat en l’odi espanyol envers Catalunya.

La repressió dels cossos policials amb ferits, morts i torturats no va tenir cap mena de repulsa per part de l’Estat espanyol. I d’això ja en fa més d’un segle, i tornem a ser-hi en les mateixes.

La data en que arrenca el Nacionalisme radical del segle XX és l’11 de Setembre de 1901, en el que es dona un gran pas endavant pel seu simbolisme. La associació patriòtica Catalunya i Avant va realitzar una ofrena floral al monument a Rafael de Casanova després d’un acte que va anar seguit de 23 detencions de persones que s`hi solidaritzaven. Aquest fet va provocar una multitudinària manifestació catalanista quatre dies després i va ser punt de desvetllament de la Diada com a referent reivindicatiu.

Publicat dins de Història, Política | Deixa un comentari

Les constitucions. les lleis i les imposicions

Les constitucions, les lleis i les imposicions

Per Joan Anguela

 

S’entén per llei natural el mecanisme  necessari i indispensable per al compliment d’un procés. La conculcació d’aquesta llei implica la suspensió del procés i en certs casos la seva reversió. La llei moral  quan esdevé llei positiva o convencional (sovint, més que convencional, és imposada, es a dir, mala llei ), sol identificar-se i confondre’s amb el càstig, o sigui la reacció de l’organisme de poder que l’aplica a desgrat d’evidents inadaptacions o rebutjos de la majoria de la població.

Els catalans, potser més que d’altra gent, derivem el concepte de lleis a idees i a formes de qualitat de benestar, de distinció i de praxis positiva, i diem que són de bona o mala llei, i fins i tot, tendim a suprimir l’adjectivació i la substituïm per dir succintament que una cosa o una persona o un grup és de llei o no ho és. Per a nosaltres, la llei és tant concepte com substància, i la nostra naturalesa està imbuïda o xopa de la idea de que la llei (la bona llei ), és l’ordre natural que la natura ens ha donat per fer discórrer les nostres vides pel llindar del bon sentit.

La nació catalana sempre ha sigut més important i fecunda en juristes que en legisladors. La llei pot ser una realitat avui, demà serà modificada o deformada segons les circumstàncies i les avinenteses.

La llei escrita més antiga d’Europa són “Els Usatges”, la seva codificació estava llesta l’any 1068, i llesta per poder-se aplicar l’any 1173, molt abans que el rei Enric III d’Anglaterra comencés a negociar amb la noblesa la promulgació d’una carta magna que finalment es va aprovar l’any 1215.

La carta magna americana està encapçalada per un paràgraf que afirma que  “tots els homes han estat creats iguals i estan dotats de certs drets inalienables entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a l’assoliment de la pròpia felicitat”

És molt important per a un poble tenir una constitució, però més important és que el poble estigui de fet constituït i que tingui assegurada la normalitat de la seva existència civil per una consciència individual i col·lectiva, filla d’un sentiment comú i d’una unitat de pensament. Quan aquests conceptes no es donen, cap constitució per ben intencionada que aquesta sigui, no podrà servir els ciutadans sinó és per crear conflictes sobre la seva interpretació o sobre el perill de infrigir-la i desnaturalitzar-la.

Si fem un repàs de les diverses constitucions que s’han elaborat a l’Estat espanyol veurem què de fràgils han estat. ¿Què es podria dir d’Espanya, amb la seva constitució de Cádis del 1810, promulgada el 1812 i suprimida el 1813, restablerta el 1820 i tornada a suprimir l’any 1823? Per si això no fos prou el 1837 va promulgar-se una nova constitució, una altra el 1845, addicionada el 1856 i suprimida el 1857. De les addicions del 1856 en van sortir la constitució del 1869. La que regí per més temps va ser la de 1876. Finalment la constitució del 1931, producte d’una assemblea escollida i docta com cap altra, va acabar amb  la insurgència dels feixistes al 1936.

És prou fàcil passar el dit per la nafra i diagnosticar el mal que pateix Espanya amb tots els pobles agregats i units a contracor. Torras i Bages deia “la majoria dels ciutadans ignora la significació de pàtria espanyola “, i s’hi pot afegir que la ignoren i la ignoraran sempre, com s’ignoren les coses inexistents, impossibles. Un ordre imposat i arbitrari no és de llei, i tant com dura la dominació, la tirania, el colonialisme i el desconeixement de la consciència ciutadana portarà a la suspensió de la bona llei, la suspensió dels drets humans i finalment es durà la població cap a la barbàrie.

Heus aquí com hi ha països que canvien la constitució a cada repic de campanes sense trobar mai el punt just on poden convergir els factors que donin vigor i consistència els pobles reunits sense cap mena de versemblança entre ells.

Si a Catalunya s’entenia i s’entén que cadascú era amo de casa seva i adaptava aquest principi elemental a la seva política ¿com podia esperar que un altre poble hispànic aspirés a l’hegemonia completa i a la assimilació forçosa dels altres pobles peninsulars? Nosaltres no som una raça, com els celtes o els aris, som una cultura, un tarannà, un idioma que conforma la nostra manera de ser que sublima el gaudi del nostre propi geni i esperit.

L’erudit Manuel Cadalso, a mitjans del segle XVIII, en les seves “Cartas marruecas”, parlant de Catalunya, deia: “parecia estar aquella nación a mil leguas de la gallega, la andaluza i la castellana”.

Ramón Sender, suplementa la idea de José Ortega y Gasset dient: “Es una España artificial i sin raíces económicas como no sea en el trabajo de la otra, de la España colonial. Un español colonial de Málaga o de Barcelona no se entiende fácilmente con el “hidalgo” de Ávila o de Sigüenza. El colonial vive de su trabajo. El otro quiere vivir del cuento, del gesto o del aire. Y tal vez de la aventura falangista”. Això es podria aplicar avui als partits ultranacionalistes espanyols de matriu ideològica castellana com són el Partido Popular i Ciudadanos.

Amb Catalunya existeix un conflicte modern sorgit des de la revolució industrial catalana semblant a la d’Anglaterra. D’aquí que hagi sorgit una rivalitat oberta entre la oligarquia  agrària de Madrid recolzada per la monarquia, la plutocràcia adinerada, l’exèrcit i part de l’església, i la Barcelona industrial, comercial, treballadora i oberta cap a Europa. Dissortadament la saviesa no ha estat un tret preeminent d’Espanya a través de la seva història política.

Què ens lliga als catalans a Espanya?  Escarni, i ofenses, i maltractaments, i humiliacions, i afusellaments, i odi, i enveja, i vessament de sang de la nostra població. Aquesta ciutat que es diu Madrid, que és la capital d’Espanya, és i ha sigut d’on han partit sempre les nostres desgràcies. Aquest Madrid fet amb el suor, la sang i els diners de tots els habitants de l’Estat, però amb molt més càrrec de Catalunya, és a dreta llei, al menys, la meitat sorgida del nostre treball.

Les finances públiques han pogut reeixir gràcies a la producció i el comerç dels catalans. El petit desenvolupament de les àrees regionals ermes de les planes de Castella, han restat  àrides fins que no hi van arribar els diners extrets a Catalunya. Els canals per regar aquestes terres, els ferrocarrils que vertebren la Espanya castellana, la força motriu que dona llum i proveu d’energia les seves  indústries, ports i aeroports, són en gran part pagats per Catalunya. Els fons d’assegurances de la Seguritat Social, ara vuit per la mala gestió del govern ultranacionalista del PP, han estat fornits pels catalans per més de la meitat. En el passat, tots els desastres colonials i administratius i tota la maquinaria burocràtica parasitària s’han nodrit del nostre treball i de les nostres privacions. I no és nostre ni la voluntat del nostre poble a l’hora de decidir el nostre futur.

És ben sabut que l’estat espanyol és la pura dicotomia entre el que promet i el que posa en pràctica. Avui dia, l’estat espanyol es funda en la privació de llibertat, de seguretat, de cooperació, d’harmonia i d’iniciativa dels ciutadans com si Catalunya fos una colònia plena de folls, malvats i gent perillosa que cal vigilar, contenir i recloure. A Espanya, l’Estat és sociològicament, una piràmide d’exaccions i d’enganys, com ho són les pràctiques administratives, les relacions socials, la pantomima religiosa de quasi la meitat del clero, i els suposats valors  morals i intel·lectuals de la justícia. Aquesta gran piràmide està alhora coronada per una oligarquia sense entranyes, salvatge, voraç, sense cap mínim escrúpol a l’hora d’extorquir la ciutadania, que abans de afluixar o cedir el poder, sacrificaria tota la humanitat, i la qual mancada de llum i de sentits democràtics, no pot comprendre cap raó, no aprèn cap lliçó, ni pot corregir la conducta de l’Estat ni rectificar el seu destí. Espanya és irreformable.

La nacionalitat no és un dret, sinó un atribut, una condició dels catalans, com ho pot ser de qualsevol altre poble, com ho és de tots els pobles que tenen una vida, una història i una cultura pròpies. Nacionalisme és un concepte balder, nociu. Una exacerbació de la nacionalitat no es concep, com no es concep la exacerbació de cap facultat o de cap funció natural, gairebé diríem fisiològica. El terme i el concepte són aplicables als qui tracten d’imposar als altres la pròpia nacionalitat, com els castellans o els francesos, i això és una total aberració.

Quan a Espanya li surt un problema de tipus identitari o veu perillar la seva unió, en fa una “qüestió d’estat,” i aplica la força i la repressió en contra dels elements que poden distorsionar i posar en perill la sacrosanta unitat. La raó d’estat tot ho trepitja, tot ho aniquila, és la “llei suprema” per atacar qualsevol cas de desunió. La raó d’estat està per sobre de les lleis, per sobre de la democràcia, per sobre de la voluntat de la ciutadania, perquè d’ella en viuen els poders de l’estat: govern, magistrats, advocats de l’estat (sinó, perquè servirien?), Consell d’estat, i fins i tot, la institució que més “enganxada” està a les raons d’estat és la monarquia, perquè sense aquestes argúcies, actualment no podria existir. I quan algú qüestiona el gran dogma espanyol, se li aplica un abús de llei venjatiu.

Ho va escriure el gran poeta català Joan Maragall en la seva Oda a Espanya, quan deia:  “ On ets Espanya que no et veig enlloc? ”

Publicat dins de Història, Política | Deixa un comentari

Oníric

Oníric

Per Raül Anguela

Acabo de tancar la porta als meus fantasmes. Mentre recupero l’alè després de la fugida, observo amb expectació aquest nou espai que m’envolta. Sóc a una habitació sense finestres. No hi ha cap moble, cap concessió a l’ornament. Miro de trobar algun objecte que em resulti familiar però l’aire viciat del lloc em fa panteixar durant uns segons. Potser sí que hi ha mobles, però no puc veure’ls; o potser sí que els veig, però guarneixen la cambra amb tanta apatia que són pràcticament invisibles als meus ulls. Tot plegat fa que la situació prengui un caire d’inquietant il·lusió. De sobte, veig al fons una ombra que emergeix de la buidor blanca de les parets. L’espai nu de la cambra reforça encara més la sumptuositat de la fusta negra lacada d’aquell objecte que no m’explico com no he vist abans. De vegades, n’hi ha més d’un i puc triar quin tocar; avui, però, només n’hi ha un, de piano. És un piano de cua i, per les seves dimensions, calculo que es tracta d’una mitja cua. M’hi acosto amb inseguretat. Temo violar la puresa que desprenen alguns objectes als quals hom reverencia però m’adono que la tapa del teclat està oberta, i això quasi significa una invitació. El blanc i negre de les tecles m’hipnotitza i em fa venir al cap la imatge d’un melancòlic pierrot que necessita ser alliberat del silenci tediós i asfixiant que impera a la sala. M’assec al tamboret i comprovo, sorprès, que està ajustat a la mida exacta per arribar còmodament al teclat i als pedals. Disposo els dits sobre les tecles i començo a tocar. És aleshores quan faig la muda i em desempallego de la pell de por i recança que m’embolcallava. Miraculosament, la partitura brolla de forma automàtica dels meus dits i en cap moment perdo el fil de la notació musical que un dia vaig memoritzar. Sento com s’esvaeixen els lligams que subjecten l’emoció a les regles físiques que ordenen el món real on vivim. Puc percebre com entro en un estat d’excitació que poc té a veure amb la complaença que sovint em proporciona el fet que les coses surtin tal com les havia planejat. És molt més que això. És l’estremiment que sento quan toco un passatge lent, majestuós, on és l’ànima qui parla a l’auditori. És el batec de la consciència més profunda que ressona al compàs del vent i dels astres, el despertar de la matèria dels cossos, la cadència amb la qual balla l’èter a les planúries del no-res. Això és la música i molt més, perquè no pot explicar-se amb paraules: cal escoltar-la.

Em desperto i de seguida maleeixo el moment en què obro els ulls. Sempre em fastigueja haver-me de despertar a contracor quan estic gaudint d’un somni plaent. Ràpidament, intento evocar-ne les imatges encara fresques. És important assaborir els darrers instants del record abans que perdi consistència i, a poc a poc, mori, així que hi dedico un lapse de temps indeterminat fins que el lleu ronc de la meva filla de quatre anys, que dorm entre la meva dona i jo, em fa tornar a la realitat. Sento aleshores una peremptòria necessitat de materialitzar allò que he viscut en somnis. Doblego amb cura la flassada que m’ha abrigat tota la nit i, després de llevar-me, torno de pressa a posar-la al seu lloc, intentant que cap bri de tebior s’escoli fora del llit on elles encara resten adormides. Tanco suaument la porta de la cambra i pujo l’escala cap a les golfes. Allà m’espera un petit piano d’estudi. Els raigs primerencs de l’alba arrenquen espurnes porpres a la fusta de palissandre de l’instrument. Talment com en el somni, m’assec i començo a tocar. M’adono, però, que tinc els dits encarcarats i entumits, a pesar que no fa fred. Sento alhora una opressora por escènica, malgrat que cap públic em jutja. La basarda em traeix i toco la tecla equivocada. M’aturo. De cop i volta, escolto una melodia llunyana que m’afiguro que prové de la ràdio d’un cotxe. És el dolç i oníric acaronament del Clair de lune de Debussy. Els primers compassos de la peça s’obren pas amb delicadesa entre el silenci matinal que impregna la ciutat. Aviat, el brogit del motor del cotxe que acaba d’arrencar s’emporta la melodia a un altre lloc i, novament, un silenci granític esclafa l’estança. Acaricio el teclat amb els dits i torno a començar. Aquest cop tanco els ulls i deixo parlar l’ànima.

Raül Anguela, Abril del 2018

(Oníric; relatiu o pertanyent a un somni)

Publicat dins de Història | Deixa un comentari

Les petites nacionalitats

Les petites nacionalitats

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

 

El Sr. Rajoy s’ha acomiadat del partit i dels seus electors dient que ho feia per dos motius: pel bé d’ell mateix i pel bé del partit. Podia haver dit que el principal motiu era pel bé d’Espanya, per treure o rebaixar la consciència dels espanyols que l’havien votat pensant-se que ho feien a un partit íntegre que satisfaria les seves expectatives. No ha sigut així. El Sr. Sánchez ha guanyat la moció de censura, cosa que a priori, quasi no esperava ningú. A continuació ha dit el nou cap de govern que per ell serà tasca prioritària escoltar, dialogar i consensuar. Si aquestes paraules es refereixen a Catalunya, algú s’ho pot arribar a creure?.  Si aquestes paraules del Sr. president fossin veritat i conduïssin Catalunya a una línia de sortida cap a l’autodeterminació, la història emparellaria el Sr. Sánchez amb l’estadista francès Pierre Mendès-France que va fer possible la independència de les colònies franceses d’Indoxina, tunísia i Marroc, a part de la d’Algèria, aquesta amb no poc cost de vides humanes, cosa que li va costar la seva caiguda.

El primer ministre del nou govern ha sigut el Sr. Borrell, que ja te un ampli bagatge en tasques de govern amb Felipe González. El Sr. Borrell serà el ministre d’afers exteriors fins que la legislatura ara encetada li ho permeti. Pel PSOE és teòricament el millor candidat en aquest càrrec per poder fer front a la política independentista que el Sr. Puigdemont i part del govern escapçat està fent a Europa. Aquesta tasca que l’anterior govern català va introduint poc a poc en la UE, vol ser ara contrarestada per la experiència del Sr. Borrell dins el parlament europeu.

Tot seria normal fins aquí, si no fos per la primera declaració del flamant ministre d’exteriors espanyol, si aquest no hagués fet unes declaracions tant fora de lloc com inoportunes pel restabliment de les normals relacions entre els dos nous governs, l’espanyol i el català.

Ha dit els Sr. Borrell que cal cosir les ferides entre ambdós bàndols, però que abans de cosir les ferides s’han de desinfectar, contradient així les paraules del seu president que va dir que ell escoltaria, dialogaria i consensuaria. Bona manera de començar.

A Alemanya, els nazis també van desinfectar quasi sis milions de persones que els feien nosa. Es veu que el Sr. Borrell vol fer el mateix amb més de dos milions de catalans.  Sabem que aquest senyor és un jacobí tant o més gran que aquells francesos que feien les reunions dins del convent dominic de sant Jacques, en francès, i en llatí “jacobus”. La seva visió de la indivisibilitat de la nació els duia a defensar l’estat centralitzat de forma violenta.

Els més grans imperis han estat regits per dèspotes. L’empenta, el moviment i la propagació de les idees han vingut sempre de pobles petits. Allà on el poder intervé deixa sempre petjades pernicioses. Quan sembla protegir, minimitza, quan diu ajudar, roba i exhaureix. Per aquest motiu s’ha de suprimir per que hi hagi llibertat. El govern ha de governar el mínim possible perquè hi puguin haver homes lliures, amb tots els drets que la natura i les lleis divines els han donat.

Ha passat el temps de la demagògia política. Els pobles i les seves gents demanen ser orientats i administrats per mentalitats honrades i capaços. Homes d’alta capacitat per comprendre els problemes de la societat, al servei del bé dels habitants que formen el teixit social del país que habiten. Res de líders amb cap de drap ni estadistes providencials. El cabdillatge messiànic ens ha portat a la desolació material i moral. Necessitem éssers de bona voluntat i clar coneixement, capaços d’entendre els altres i fer-se entendre ells mateixos. Tals són els elements que necessitem per assegurar la llibertat i establir la justícia, la vertadera justícia.

Poder i autonomia són contradictoris, incompatibles. Autoritat i llibertat es repel·leixen. Només s’ha de veure que els països més avançats del món són aquells on el govern és menys actiu. No ho controla tot, els pobles que en formen part tenen plena autonomia. Així és com es governen tan Suïssa com els Estats units, o si es vol més a prop, Alemanya. Aquests estats estan formats per pobles diversos, cadascun amb la seva forma de govern adaptat a les seves particulars formes de fer, que moltes vegades venen de temps ancestrals.

Alemanya, país capdavanter de la UE, és una república federal amb setze estats, els Länder que estan subjectes a dret internacional, així ho diu la seva constitució, amb personalitat pròpia i lleis pròpies. A nivell federal estan representats pel Consell Federal. N’hi ha tres que utilitzen la denominació d’Estat Lliure; Baviera, Saxònia i Turíngia. Al llarg de la història de la República federal d’Alemanya, l’estat federal va tendir a ocupar cada vegada més atribucions i competències. Això va dur una major complexitat del sistema legislatiu, impedint prendre decisions ràpides, tal i com es necessitava per poder aplicar els acords del Bundestag. La solució va ser la reforma del federalisme, mitjançant un canvi constitucional i altres canvis legislatius per reordenar les competències de l’Estat Federal central i els Estats Federats, restant atribucions al Bundestag i augmentant els poders legítims dels governs regionals, aconseguint així una major governabilitat per la federació, cosa que ha repercutit en la millora material de la societat alemanya.

A Europa hi ha un grapat d’estats que viuen en pau i amb gran benestar, tan material com moral o intel·lectual. Portugal mateix, moltes vegades menyspreat a l’estat espanyol, viu d’una forma molt més cohesionada que aquest. Te Portugal cent vegades més assegurada la llibertat i l’ordre que Espanya. Suïssa ha arribat a uns extrems de benestar incomparables, els seus cantons s’administren segons el criteri i els interessos de cadascun.

Per tota aquesta sèrie de motius, la forma en que els pobles poden conviure de la forma més harmoniosa possible és la federació. La federació uneix els pobles i els dona la forma de governar-se més adient per cadascun d’ells segons el seu tarannà i les seves costums, la seva llengua, la seva cultura i la seva història. Rousseau deia que en un estat o país petit es coneixen i s’estimen els seus habitants; l’amor entre els ciutadans constitueix l’amor a la pàtria. L’odi entre els individus desuneix els lligams que l’estat centralista vol imposar artificiosament entre pobles, quan els separen més coses que pas els uneixen.

Avui, els EEUU d’Amèrica són 50 estats. En un principi, els que es van deslliurar de la colonització anglesa eren només 13, més tard, cinc es van subdividir; se’n hi van afegir de nous, conquerits als nadius del mitjà Oest i del Nord, o arrencats als mexicans;  el Nou Mèxic o Texas, o la compra de la Florida a Espanya per 7 milions de pessetes. Calculeu la diversitat de ètnies, llengües, religions i costums incorporades a la federació americana augmentada amb la constant arribada de nous immigrants provinents d’Europa i l’Amèrica del sud, que van a buscar refugi al gran pauperisme que els afligia. Però, no hi ha amb tot això un sol poble que sospiri per la seva independència. El procediment del que es val la República per a obtenir aquest resultat neix del principi que la constitueix. La “nació” no els priva ni de la religió que professen, ni de la llengua que parlen, ni de les lleis que els regeixen. Després de la seva integració els eleva ràpidament a la categoria de territoris dels EEUU, amb lo qual, els dona el dret d’entrar al Congrés Central a tots ells amb la facultat d’establir-se com a cos legislatiu amb propostes d’acords que són vàlids mitjançant l’aprovació d’aquella assemblea. Els erigeix en Estats i els posa al mateix nivell que els que ho foren primer. Tenen complerta autonomia per tenir govern propi.

Si l’Estat espanyol es transformés en federació, quines avantatges se’n traurien del canvi?. Amb la lliurança del poder central sobre les nacionalitats històriques, aquestes podrien desenvolupar amb més encert les polítiques més adients a cada necessitat de les seves societats, dels seus tarannàs, desenvolupar l’economia i els serveis amb més sentit pràctic, la navegació i els transports amb més eficàcia. Sense la tutela de l’estat, aquests pobles farien el ràpid desenvolupament de la seva prosperitat i riquesa: la agricultura, la indústria, el treball, l’ensenyament, la justícia, la moralitat i al cap davall tot allò que conforma l’activitat necessària per un teixit social modern, rebria un fenomenal impuls que duria aquestes societats a llocs preeminents entre les més avançades.

En la història recent, hem vist com molts pobles europeus han desempallegat un impuls superb des de que s’han deslliurat de les cadenes que els lligaven a d’altres. Així, Bèlgica va deixar de formar part d’Holanda, Àustria va ser treta d’Alemanya, Noruega va passar de les mans de Dinamarca a les de Suècia, per més tard obtindre la plena independència, Finlàndia va sortir de la tutela de Suècia, etc. Ara veiem com tots aquests pobles o societats més petites, han assolit cotes de benestar molt superiors a les que tenien abans. I no esmentem aquí els pobles que formaven la gran Iugoslàvia.

Com més gran és una “nació” més difícil es fa governar-la. Els grans estats amb molta diversitat de pobles, cada un d’ells amb diferents maneres de ser, diferents tarannàs, diferents costums i venint de lleis pròpies antigues que han creat la manera de ser de la seva ciutadania, es fan tan difícils de governar que aviat surten conflictes entre els diversos pobles que formen l’Estat. Les petites nacions, pel simple fet d’estar més en contacte les ciutats i els pobles, triguen més en corrompre’s les costums. Viuen les nacions petites sota la constant vigilància, no sols de les autoritats, sinó que també dels seus propis ciutadans, pel simple fet d’estar més pròxims. Es poden cometre menys injustícies, és més difícil que es facin malversacions dels cabdals públics. En les petites nacions, a la fi, tot es presenta més fàcil: la organització dels serveis, els problemes que surten de l’aplicació de l’economia i de la política, la posta en marxa de les idees exposades pels mateixos ciutadans, cosa que en un estat gran, aquest te altres problemes més urgents que escoltar propostes particulars. La societat és menys complexa, és més compacta, i així tant l’Estat com l’individu troben menys resistència a l’acció de difondre i posar en pràctica els nous principis i les noves idees.

Però ara Catalunya és lluny d’abastir aquests objectius. Catalunya està sotmesa a la dictadura d’un estat que la considera una conquesta, una colònia, la qual ve de lluny, més de tres segles, i continua sota l’autoritarisme dels qui la van vèncer.

Els consellers barcelonins del 1714 proclamaven que havien “ executat les últimes exhortacions i esforços, protestant de tots els mals, ruïnes i desolacions que sobreviuen a nostra comuna i afligida Pàtria, i exterminats de tots els honors i privilegis, quedant esclaus”.

Avui, però ja no podem arribar més avall. La nostra indecisió crida la mort de la nostra esperança, car l’enemic coneix la nostra flaquesa i aprofita el seu darrer esclat per acabar materialment, físicament, amb nosaltres. No són hores de regateig ni de càlcul, són hores d’acció, hores de lluita, no física, però sí de voluntat i fermesa, són hores que ens ofereixen la darrera avinentesa. Cal que sapiguem que cap lluita nacional no ha estat mai perduda si no ho ha estat per abandó o desistiment. Servem doncs els nostres drets, sense evasions, sense excuses, sense compromisos, sense demanar toleràncies ni treves, sinó redreçant-nos vigorosament com van fer aquells pobles americans sotmesos colonialment i que van poder aconseguir la seva llibertat gràcies a la seva perseverança. Si els pobles no es poden agrupar en una federació perquè les discrepàncies són insuperables, llavors no queda més remei que la total emancipació.

Recordem que som catalans per raons superiors a conquestes, noces reials, ingerències estranyes i plets subalterns, que en la història dels pobles passen com a incidents perfectament superables.

O federació o independència.

Publicat dins de Actualitat, Història, Política | Deixa un comentari

“turkispaña”

“turkispaña”

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

 

Josefh Fouché

 

Hi ha un personatge a la història de França de finals del segle XVIII que te trets molt semblants amb uns quants personatges polítics i judicials que s’han mimetitzat psicològicament d’ell, un dels individus més sinistres del període de la revolució francesa.

Aquest personatge fou el que va ser ministre de la policia de Napoleó, monsieur Josefh Fouché. Va néixer dins una família molt humil, va ingressar en el seminari, cursa estudis de matemàtiques, llatí i ciències físiques. Mes tard, es va dedicar a la política on es va caracteritzar per la seva habilitat per assegurar-se el poder a tota costa, encara que hagués de faltar als seus compromisos i fer actes de traidoria als seus amics. Va pertànyer al partit girondí, però quan aquest va començar a declinar es va afiliar al partit jacobí. Aquí va ser quan va desfermar una ambició desmesurada, però sempre actuant d’amagat; fred, insensible, calculador, astut, mai deia allò que pensava. Va conspirar contra Robespierre fins que va aconseguir que aquest fou guillotinat.

Va conspirar contra el Directori, va ser empresonat, però va ser amnistiat per haver permès que Napoleó assolís el poder. Anomenat ministre de la policía,va amassar una immensa fortuna, es deia que era la més gran de França. Quan l’estrella de Napoleó va començar a declinar, ell va ser un dels grans acusadors del general, sent aquesta acusació una de les causes de l’empresonament de Napoleó. Finalment va fugir de França i va morir a Trieste, Itàlia.

Aquest sinistre individu va encunyar la frase “ doneu-me qualsevol escrit que hagi fet una persona, que jo el convertiré en el pitjor delicte de càrrec contra ell”.

El Sr. Fouchér te moltes similituds amb algun dels actuals polítics espanyols, sobre tot amb un dels màxims factotums del partit popular. No podem comparar el conjunt de coses que estan passant a l’estat espanyol amb aquell període de la història de França, però si que el podem comparar amb un altra estat d’Europa, Turquia.

Tothom sap que aquest estat mig europeu, mig asiàtic és una dictadura que fa molt poc va voler ingressar a la UE, i que a punt va estar d’aconseguir-ho. Una dictadura dins la Unió Europea que empresona qualsevol persona pels més mínims motius que no satisfacin el Sr. Erdogan i la cúpula militar del seu govern. Es pràctica habitual que qualsevol manifestació, sigui pública o privada que vagi en contra de les idees del directori autoritari del govern turc, és reu de delicte contra l’estat, sent aquest castigat amb les més dures penes de privació de llibertat.

A l’estat espanyol passa tres quarts del mateix, o pot ser encara amb causes més minses com posar-se un nas de pallasso, cantar una cançó amb relats verídics del comportament del rei emèrit, o fer crítiques de l’actuació policial contra la ciutadania que pacíficament va anar a votar l’1 d’Octubre passat.

No solament això, sinó que la ràbia causada als carronyaires de l’Estat per l’exili dels polítics catalans que són a Bèlgica, Alemanya, Escòcia i Suïssa, no poden ser digerits pels estómacs d’aquelles bèsties que desitjarien empassar-se’ls amb el desig de devorar-ne més.

La justícia espanyola, plena de motivacions nacionalistes amb molts dels jutges de la Audiéncia nacional (antic tribunal franquista de Orden Público) i del Tribunal Supremo  que encara estan subjectes a la seva promesa de guardar la unitat d’Espanya, han encausat a tot element català sospitós de ser independentista acusant-los de qualsevol delicte greu inclòs dins del codi penal per tal de reprimir, castigar i humiliar tot petit intent de reclamació dels drets fonamentals de l’individu dins d’una democràcia, com va fer aquell jacobí francès.

El revés judicial del Tribunal Suprem espanyol causat pel tribunals de Brussel·les i Schleswig-Holstein  ha fet molt de mal a la justícia espanyola. Ara tota Europa sap que la justícia espanyola a més de ser injusta és arbitraria i desordenada. Les eurordres cursades pel jutge Llarena contenen defectes de forma i quan no estan tintades d’un color autoritari que a Alemanya i sobre tot a Bèlgica no hi tenen cabuda, i més quan el jutge Llarena, interrogant a la membre de les CUP Srta. Mireia Boya fa un comentari impropi del seu càrrec contestant a la pregunta de la Mireia de per què a ella se la acusa de desobediència i als altres membres de la mesa per desobediència, malversació i prevaricació, i el jutge li respon en to amenaçador que si volia que a ella també se li imputessin els mateixos delictes, ho faria. No es mereix aquest senyor impartir justícia per no ser un jutge imparcial posant la seva ideologia com una llei contra els encausats. Ja ho saben a Alemanya.

La Unió Europea sap que tot l’actual problema entre Catalunya i Espanya ve per l’anulació de l’Estatut de 2010 que el Tribunal Constitucional va anular a instàncies del Partit Popular. Si Aquells senyors plens de sentiments franquistes haguessin tingut una mica més de seny i sentit d’estat, els catalans no haguéssim fet ni l’1 d’Octubre ni ens haguéssim tornat tan independentistes. Ells han buscat la ruïna d’Espanya. Aquest tortuós camí cap a la destrucció de l’Estat solament ha fet que començar.

Volíem l’Estatut pensant que l’encaix dins Espanya fora possible, que els mals anys d’ofec econòmic, un sistema de finançament del tot injust, d’imposició d’objectius de dèficit impossibles de complir, de maltractament de l’idioma català, de fer invisible la cultura catalana, de menystenir  els grans personatges de la cultura d’aquest poble tan antic, més que qualsevol altra de la península, s’havien acabat per sempre. Però no va ser així com tots sabem, i per això, perquè els catalans no acotem el cap acceptant el “ordeno y mando”  dels òrgans de l’estat, se’ns persegueix i se’ns encarcera adduint tota classe de malifetes de les quals som totalment innocents. Posen en pràctica els mètodes del nefast ministre de l’interior francès Sr. Josefh Fouché, i com la justícia espanyola està agermanada amb l’executiu en tots i cada un dels postulats ideològics que aguanten la unitat territorial espanyola, aquella no veu motiu d’abandonament de la democràcia en favor d’un comportament totalment autoritari.

L’emperador romà Tiberi, va dir en una frase que s’ha fet cèlebre en referència a l’estorquiment del poble: “a les ovelles se les pot esquilar però no espellofar”. Tenia més sentit comú aquest emperador dels més sanguinaris i cruels que el partit que governa l’estat espanyol.

Les lleis són abans que la democràcia, diuen, la pàtria està per sobre de la democràcia, tornen a dir, però la pàtria de qui? Dels que neguen les llibertats dels demés? Dels que apropiant-se de la interpretació de les lleis es creuen amb dret per imposar els seus principis ideològics?.

També en la dictadura de Primo de Rivera i de Franco hi havia lleis; llavors l’imperi de la llei estava per sobre de tot , perquè les lleis les feien ells, i les imposaven, i les feien complir a bastonades i si calia amb penes de presó, com ara, i també hi havia jutges, però els jutges feien el que volia l’aparell dictatorial, no eren lliures de dictar sentències ajustades a dret , perquè sinó eren apartats de la judicatura i jutjats ells mateixos.

Fa poc temps  han fet el mateix amb el jutge Elpidio Silva acusant-lo de prevaricació per haver condemnat al que va ser president de Bankia per apropiació indeguda i malversació, quan després s’ha demostrat que era un estafador i que havia desviat fons cap el seu partit. Al jutge apartat de la judicatura no l’han restituït. No es va poder profunditzar en el cas per la mort prematura per accident de caça (?) del Sr. Blesa. Quina casualitat.  Com també han sigut casualitats les morts de nou o deu persones relacionades amb la corrupció del PP, totes elles diagnosticades com a morts naturals o per accident. Déu ni dó!, quina casualitat que hagin sigut tots membres de la trama.

Les maneres de fer de l’Estat espanyol cada cop són més semblants a les de Turquia. Serà que els espanyols tenen sang” turcoàrab”? Potser que com passa en el cos humà hagin nascut amb una anomalia que la podríem anomenar “dictatorialitis” congènita en el seu ADN.

La votació a favor dels pressupostos del PP per part del PNV ha demostrat que els nacionalistes bascos van a la seva, després de molts dies i mesos de dir que no aprovarien els pressupostos si no es retirava el 155, a última hora s’han desdit de les seves promeses al PDCAT i a ERC, i han fet com aquell traïdor que mentre anava sopant deia que sempre seria fidel al mestre, però quan va rebre les trenta monedes se’n va desdir i va trair al mestre i amic. La por del PNV ve de la provable victòria de Cs’ si s’anava a eleccions i a les conseqüències que per ells tindria amb el provable augment del “cupo” i fins i tot la desaparició del concert han empès els bascs a votar en contra de la seva promesa.

Les trenta monedes són aquí els 550 milions d’euros, la promesa de acceleració de les obres de l’AVE a Euskadi i la promesa o compromís del PP de que en el futur no se’ls modificaria el “cupo” .  Vet aquí com els amics d’Espanya no poden ser mai amics fiables de Catalunya.

Avui mateix uns jutges que sembla que siguin més conseqüents amb aquest desori al qual ha dut Espanya el Partit Popular, han emès les sentències que condemnen a penes de privació de llibertat a uns quants dels capitostos de la trama de delinqüents “Gurtel “. La sentència ha sigut molt dura, fins al punt que a la esposa del Sr. Bárcenas l’han condemnada a 15 anys de presó, amb la qual cosa veurem si ara el seu marit no comença a esquitxar a tort i adret als més alts dirigents del PP i membres del govern amb l’actual president com a “jefe” de la trama. Si això passés, estaríem davant de la imminent desaparició del Partit Popular.

Però no s’ha fet justícia com s’hauria d’haver fet, s’han castigat provisionalment els corruptes, no tots, però s’han deixat de banda els corruptors, tant perversos i delinqüents els uns com els altres. Qui són els corruptors?, doncs, els que tothom sospita o sap que són: les empreses de serveis, el IBEX, els que paguen les campanyes dels partits amb poder per fer-se amb les rendes de la governabilitat de l’Estat, aquells que per pagar els favors de consentir imposar a la ciutadania les tarifes abusives dels serveis, donen diners per les campanyes electorals i posen al servei del ministre que els ha concedit el privilegi il·legal les portes giratòries per recol·locar-lo quan s’ha li acaba el mandat. Pràctiques fastigoses dins una pretesa democràcia, pròpies de “turkispaña”.

L’independentisme català fa ja molt de temps que demana diàleg a l’Estat, però aquest sempre respon, quan respon, que el diàleg ha de ser dintre de la llei, quan aquesta llei és una de las principals causes del problema. Això solament te sentit si es fa amb respecte mutu i amb responsabilitat democràtica per trobar sortida a les demandes catalanes que no tenen cabuda en aquella Constitució del 78 que ara ha quedat complertament obsoleta. Hi ha una profunda divisió entre una Espanya ancorada en el passat i una Catalunya amb empenta econòmica, social i cultural que fa que les dues posicions quedin lluny l’una de l’altra. Solament un diàleg sincer entre l’Estat i Catalunya pot salvar la convivència entre ambdós formes de concebre el trànsit cap a la història. No som davant un enfrontament entre dos nacionalismes, sinó que se’ns presenta la oportunitat d’establir una democràcia real que aculli els drets més avançats de les societats més democràtiques europees. Si no és així , no ens en sortirem. I serà el temps el que donarà la raó al qui la tingui.

Tal i com han dit moltes vegades aquests senyors, amb el jou i les fletxes tatuades al pit, referint-se als demés, ara s’ho poden aplicar a ells mateixos,“tal faràs tal trobaràs”.

“Acta est fabula, plaudite”     (La comèdia ha acabat, aplaudiu)

Octavi August

Publicat dins de Actualitat, Política | Deixa un comentari

Els drets humans

Els drets humans

Per Joan Anguela

 

 

 

 

 

Des de les més antigues civilitzacions, la raça humana lluita pels drets més bàsics de la seva existència. Tenim notícia de les lluites que en totes les terres del món, sigui a l’antiga Mesopotàmia, Egipte, Pèrsia, la Índia, les colònies espanyoles o angleses, etc., han agut de lliurar la gent que ha sigut maltractada pel poder dels governs establerts en cada cas.

Per treure’s de sobre el pes de les injustícies dels poderosos, la gent sotmesa a les més grans injustícies han hagut de recórrer a insurreccions, alçaments populars, guerres i demés accions violentes en contra de l’opressor. Però hi ha un altre mètode per desempallegar-se de la tirania opressora del fort que s’aprofita del més dèbil. Aquest sistema el va posar en pràctica a la Índia el Sr. Gandhi. Se’n va anomenar resistència pacífica. Va ser el mètode revolucionari ( en el sentit de novetat en aquest aspecte), de no cooperació.

Tota persona acusada de qualsevol fals delicte, ha de negar-se a declarar quan la justícia de l’estat, ha donat clares mostres de haver promogut la falsa acusació, i per tant amb prevaricació cridi a declarar la persona o persones imputades. Es a dir, deu estar disposada a anar a la presó i a córrer el risc de la ruïna econòmica, a sacrificar en suma, el seu benestar personal en pro del benestar civil del seu país.

Aquesta negativa a declarar s’ha de basar, no obstant, en la afirmació que és vergonyós per un ciutadà sense cap mena de titlla i complertament innocent del delicte de que se’l acusa, de sotmetre’s a un procediment inquisitorial, violant aquest procediment els més fonamentals drets que tot ésser humà te des del moment del seu naixement emparat pel incontestable dret natural.

Si hi ha bastants individus disposats a donar aquest pas de suprem sacrifici, s’aconseguirà el triomf final. Però sinó, els habitants del país sotmès, continuaran vivint com esclaus

La existència i validesa dels drets humans no estan escrits a les estrelles. Els ideals sobre el comportament mutu dels éssers humans els han ensenyat i predicat els més preclars homes que han existit al llarg de tota la història de la humanitat. Aquests ideals derivats de la experiència històrica, l’anhel d’harmonia i convivència de tota societat civilitzada, han sigut acceptats d’immediat per tots els homes i dones… i trepitjats sempre per la mateixa gent plena d’instints animals.

Una gran part de la història universal la cobreix la lluita en pro d’aquests drets humans, una lluita eterna en la que no hi haurà mai treva per part de l’opressor.

Quan parlem d’aquests drets humans, em refereixo primordialment als següents drets bàsics: protecció de l’individu contra la usurpació arbitrària dels seus drets per part d’altres o pel govern, dret a un treball digne i a rebre un salari suficient per viure, llibertat d’opinió, llibertat d’escollir l’ensenyament i llibertat d’escollir els seus governats. Però hi ha un altre dret que podria ser fonamental en la llibertat del ésser humà i que moltes vegades ni se’n fa esment; és el dret o el deure que te l’individu de no cooperar en activitats que consideri errònies o pernicioses per la col·lectivitat, com podrien ser fer el servei militar, fer actes criminals ordenats per superiors dins del exèrcit o dins d’un cos de policia. La consciència i la ètica estan per sobre de la autoritat de l’Estat.

Vist això, fins quan tolerarem que polítics afamats de poder a les ordres del dictat d’instàncies estatals o supraestatals intentin obtenir avantatges polítiques d’aquesta forma?

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari